Elvira Asensi Silvestre - Música, mestre!

Entre nosaltres, aquestes i altres manifestacions d’una història cultural que s’interessava per unes o altres vessants del fenomen de la música sovint han estat ignorades en els departaments d’història, fet que també ocorria com hem vist en els compendis i balanços de tipus general publicats en diversos idiomes. Per aquest motiu, plantejar-se un estudi en què la música apareguera com a factor de canvi sociocultural, a més d’indicador de les transformacions que en aquest mateix àmbit s’estaven portant a terme, era tot un repte, i Elvira Asensi el va assumir en la seua tesi doctoral. El suport que li podia donar un àmbit acadèmic com el nostre, orientat cap a altres temes, havia de ser per força limitat. En la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València encara alguns continuem lamentant l’absència d’assignatures que d’una manera o una altra facen referència a la història de la música, i més encara d’una titulació que contribuïsca al desenvolupament de la investigació en aquest camp. En un context com el descrit, la tasca docent i d’investigació que porta a terme el professor Vicent Galbis, codirector de la tesi, resulta excepcional, com també ho va ser en el seu dia la celebració al maig de 2000 del congrés internacional Música i Cultura Urbana en l’Edat Moderna i el llibre que Publicacions de la Universitat de València va publicar amb el mateix títol, coordinat per Andrea Bombi, Juan José Carreras i Miguel Ángel Marín .

Elvira Asensi va assumir el repte d’estudiar un fenomen musical d’ampla repercussió popular amb l’enfocament de la nova història cultural, i portà a terme el seu treball en condicions no idònies per a l’ambiciós objectiu que s’havia proposat. Gràcies a la seua capacitat i al seu esforç, acabà amb èxit la seua investigació. En part, els resultats d’aquest treball han donat origen al present llibre sobre les bandes de música valencianes durant un període de temps que cobreix el darrer terç del segle xx. Espais i gustos musicals, públic i educació musical en el segle de la revolució liberal i del començament de la industrialització i de la democratització de la cultura i la política serveixen en els dos primers capítols per a perfilar el context on se situa el marc històric investigat. Un fenomen aquest, el de les bandes de música, que arrelà amb força des d’aleshores als nostres pobles i ciutats, fins a passar a formar part del paisatge social i fer possible el Certamen de Bandes de Música de València, fundat el 1886, que continua essent avui tot un esdeveniment musical . Música, mestre! ha obtingut el premi Joan Coromines 2011 de la Societat Coral El Micalet de València, un merescut reconeixement. Amb la seua formació d’historiadora i la seua afició ben primerenca per la música, Elvira Asensi ha contribuït a unir dos àmbits que no han de continuar ignorant-se, ni estar tan separats com sovint ocorre en el nostre marc universitari .

PEDRO RUIZ TORRES

Universitat de València

INTRODUCCIÓ

La música ha estat un art present en totes les cultures, on s’ha emprat per a solemnitzar tant actes lúdics i festius com altres de tipus religiós. Les institucions de caire civil s’han aprovisionat de música quan han volgut exhibir el seu poder dotant de brillantor els actes celebrats. És per això que moltes han esdevingut una mena de mecenes d’agrupacions musicals. Igualment, l’Església ha emprat la música en les seues celebracions com una manera de lloar Déu. Tret d’aquestes ocasions on l’art musical podia ser gaudit per tothom, la música semblava reservada per a uns pocs privilegiats que podien acudir als teatres o als salons nobiliaris on s’interpretava. I el fet d’assistir a aquestes representacions esdevenia més aviat una forma de prestigiar-se socialment que una manera d’atendre la cultura del moment.

Tanmateix, el segle xix alteraria l’esdevenir del fenomen musical que fins aleshores s’havia donat. Els temples es convertien en un tipus d’escenari on els fidels gaudien de l’art musical. Les vetlades als salons es convocaven per a escoltar música al piano o interpretada per xicotets grups de cambra. Els cafés deixaven de ser un mer entreteniment de tertulians per a transformar-se en un lloc on també fruir de la música. Els jardins i passejos passaven de ser un espai de trobada social per a convertir-se en un dels escenaris musicals que més oients atreia en l’època. Les esglésies, el carrer, els cafés, els salons, els teatres, etc., tot semblava en el segle xix estar envaït per l’art musical.

Un art que ja evidenciava en l’època una voluntat de traspassar les barreres socials i apropar-se al nou públic popular que començava a sorgir i que aspirava a gaudir de la música en totes les seues materialitzacions. Nous espectadors, a més, que no romandran passius, sinó que seran partícips del fenomen musical vuitcentista. És en aquesta voluntat de democratització social de la cultura on s’inclouen els cors i les bandes sorgits en l’època, i que tenen la particularitat d’estar constituïts per persones amb escassa formació musical.

Amb tot, encara que es palese la massiva presència de la música arreu i, com a conseqüència, una gens menyspreable mobilització social al seu voltant, aquesta ha merescut escassa atenció per part dels historiadors. Nogensmenys, és cert que en els darrers anys la història cultural ha deixat de ser una mena d’instrument de la història, però la música continua sense suscitar atenció en l’actual historiografia. I, al nostre parer, marginant la música i totes aquelles agrupacions i pràctiques que es desenvolupen al seu voltant, es perd una oportunitat d’aprofundir en les transformacions socials, polítiques i econòmiques que succeïren al País Valencià vuitcentista, mitjançant un original enfocament. Perquè en el fenomen musical es reflectiran els canvis que van des del procés de laïcització de l’època fins als tímids inicis de la democratització social de la cultura.

En aquest sentit, la música esdevé una font per a l’estudi de la història vuitcentista. La importància, però, no seria tanta si sols poguérem emprar aquest art d’una sola manera; si únicament ho férem així, es convertiria en un element cultural més d’entre tots aquells que els historiadors empren de manera auxiliar, com a mena d’exemples que reforcen els arguments que elaboren. Tanmateix, el fenomen musical deixa de ser indicador de canvis socioculturals, perquè és ell mateix qui sovint donarà suport a les esmentades transformacions. Així ocorre quan les pràctiques musicals es converteixen en un potent configurador d’identitats socials de distint caire. De la mateixa manera succeeix quan s’erigeixen en factor fonamental perquè tothom siga partícip de la cultura en el procés que posteriorment donarà lloc a l’anomenada societat de masses .

Dins d’aquestes pràctiques, l’associacionisme esdevé la vessant del fenomen musical que més col·laborarà en el procés de construcció d’identitats, així com aquell que conduirà a la democratització social de la música. Ara bé, quan ens referim a l’associacionisme musical que més empremta va deixar en aquest segle, ho estem fent per a atendre associacions de tipus popular com les bandes –pel que fa a la música instrumental– i els cors –pel que fa a la vocal. Ambdues han estat assenyalades com aquelles manifestacions associatives que més mobilització social han comportat, que més proclius han estat a la participació en els processos de transformació vuitcentista i que, per tant, s’han erigit en factor fonamental perquè tothom siga partícip de la cultura en el camí cap a l’anomenada societat de masses .

D’entre els esdeveniments que al País Valencià contribuïren a aquest fenomen cal destacar el certamen de bandes que des de 1886 es realitzaria a València en el marc de la Fira de Juliol, en què les bandes lluitarien artísticament per a endur-se el primer premi que les acreditava com la millor banda del moment. La preparació que portaven les agrupacions, així com l’interés de les localitats d’origen perquè la seua banda guanyara la contesa van animar el fenomen bandístic al País Valencià. Ara bé, l’estudi del certamen, com veurem, no sols esdevé fonamental per tal d’entendre la rellevància artística de les bandes del País, sinó que també ho és a l’hora d’estudiar el fet identitari que arrosseguen. En presentar-se al certamen, les bandes esdevenien ambaixadores artístiques de la seua localitat d’origen, o d’una part d’ella si n’hi havia dues. En guanyar el certamen, l’èxit també es repartia.