Ana Lluch - Nous reptes en el tractament i la investigació del càncer

2) Intravasació i supervivència en la circulació.

3) Arrest i extravasació de les cèl·lules cap al parènquima del nou òrgan.

4) Creació de la micrometàstasi i les metàstasis clínicament manifestes.

En relació amb el fenomen de les metàstasis, hi ha dues qüestions fonamentals que centren el debat en recerca durant els últims anys. La primera està relacionada amb el tropisme de les metàstasis, potser influenciat per una predilecció d’alguns tumors per certs teixits i també per l’existència de factors mecànics i circulatoris del tumor primari. S’han descrit patrons de gens que afavoreixen la colonització de certs teixits i el creixement en aquests una vegada colonitzats. Però no totes les cèl·lules metastàtiques creixen i són capaces de provocar una lesió clínicament detectable. Aquest segon fenomen és l’altra qüestió que cal estudiar, que es coneix com a tumor dormancy , en què la malaltia micrometastàtica es manté inactiva i indetectable durant anys o dècades, i és responsable de les recidives de la malaltia anys o dècades després del tractament del tumor primari.

Capacitat de modificació del metabolisme energètic i evasió dels mecanismes immunitaris

L’any 2011, Hanahan i Weinberg van incorporar dos nous esdeveniments necessaris o afavoridors del creixement tumoral. D’una banda, la capacitat de les cèl·lules malignes de modificar o reprogramar el metabolisme energètic, que garanteix que en condicions desfavorables la cèl·lula siga capaç de suportar una replicació il·limitada. De l’altra, una segona capacitat que fa referència a l’evasió de la cèl·lula neoplàstica dels mecanismes immunològics que puguen agredir-la, especialment la resposta mediada per limfòcits T i B, macròfags i cèl·lules NK.

Addicionalment, dues noves característiques afavoridores del creixement tumoral van ser enunciades pels mateixos autors: l’anomenada inestabilitat genòmica, que permet a la cèl·lula acumular un gran nombre de mutacions que indueixen la progressió tumoral, i l’acció promotora del creixement del tumor realitzada per cèl·lules de l’estroma circumdant.

D’aquesta manera, el càncer es pot entendre com una malaltia tissular o de microambient. Molts dels conceptes que s’han comentat ací es refereixen sobretot a canvis moleculars de la cèl·lula cancerosa. Això no obstant, aquesta visió es considera simplista, ja que en la generació i progressió del càncer la influència del microambient i de tots els tipus de cèl·lules que componen un teixit, com els fibroblasts, el sistema immunològic o els vasos, es considera cada vegada més important. Hi ha una xarxa d’interaccions entre les cèl·lules malignes genèticament alterades i les cèl·lules veïnes que són pervertides per col·laborar en el desenvolupament maligne.

Només gràcies a aquest coneixement s’han pogut generar noves línies de recerca per a obtenir fàrmacs eficaços contra el càncer. En l’actualitat hem pogut assistir al naixement de molts compostos nous amb importants efectes en la lluita contra el càncer.

En aquest sentit, l’arsenal terapèutic disponible fins fa 15-20 anys el componien només els citostàtics o allò que se’n diu comunament «quimioteràpia». Els citostàtics constitueixen un grup de fàrmacs de diferents mecanismes d’acció que indueixen l’apoptosi o mort cel·lular mitjançant la interacció amb diferents sistemes de la cèl·lula, en l’ADN o en el citosquelet. El principal desavantatge d’aquesta família de fàrmacs és l’escassa especificitat que presenten per a atacar exclusivament la cèl·lula tumoral, per això el seu mecanisme d’acció necessàriament afecta cèl·lules sanes.

Malgrat això, l’última fita del tractament amb el càncer és l’anomenada medicina personalitzada o de precisió. Aquest tipus de teràpia consisteix en el desenvolupament de compostos que se centren o es «dirigeixen» contra un objectiu concret, una proteïna o un receptor de membrana que es troben només en la cèl·lula tumoral. La teràpia de precisió constitueix la posada en marxa del somni de la «bala màgica» d’Ehrlich.

Aquesta teràpia dirigida o de precisió ha permès identificar durant el seu desenvolupament no sols el fàrmac dirigit sinó la diana en la cèl·lula tumoral, i moltes vegades aquesta diana adquireix la capacitat de predir si la cèl·lula respondrà o no al tractament. Això és el que s’anomena biomarcador. És a dir, la identificació d’una proteïna en la cèl·lula que constitueix alhora el taló d’Aquil·les del tumor i un «informador» que el tumor es veurà afectat per aquesta teràpia.

Així, hem passat dels tractaments clàssics citotòxics, com la quimioteràpia, la finalitat última dels quals era la destrucció de la cèl·lula tumoral amb la producció d’importants alteracions en l’ADN o en els microtúbuls, a altres tractaments dirigits contra els mecanismes moleculars aberrants, és a dir, una teràpia dirigida específicament contra les cèl·lules malignes i el seu microambient. El tractament contra el càncer s’ha convertit, doncs, en un procediment menys tòxic i altament efectiu.

De fet, si mirem enrere, tots els avanços en els tractaments que s’han anat introduint des dels primers citostàtics sintetitzats en els anys seixanta, han aportat enfront del tractament anterior una major especificitat davant el tumor, que n’augmentava l’eficàcia, o bé una menor agressivitat en teixits i òrgans sans, que en reduïa la toxicitat.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.