Ana Lluch - Nous reptes en el tractament i la investigació del càncer

La meua dissertació tractarà sobre els avanços que hi ha hagut en la recerca dels tractaments del càncer, dirigits cap a una teràpia personalitzada d’aquesta patologia, qüestió d’una importància indubtable en recerca translacional aplicada a la clínica.

El càncer és una malaltia genètica, per tant si haguérem d’identificar un punt d’inflexió, un moment en què la batalla contra la malaltia va començar a no estar perduda sense remei, seria l’any 1953. Aquest any, dos investigadors, Watson i Crick, van descriure l’estructura de doble hèlix de l’ADN. El descobriment, que els valgué el premi Nobel, va suposar una important fita per a la humanitat i, en concret, un important punt de partida per al coneixement del càncer.

Són innombrables els exemples de molts altres científics, investigadors, metges, cirurgians, radiòlegs o farmacòlegs, que han seguit els passos de Watson i Crick. Gràcies a ells i a la seua tenacitat i inquietud, hem assistit a una època vibrant en medicina en general i en l’oncologia en particular. Tots hem aportat aquest petit gra d’arena que fa la platja, o aquesta gota d’aigua que ompli el mar.

Des d’aleshores, i amb totes aquestes petites aportacions, hem arribat avui a la seqüenciació completa del genoma, una veritable fita en la recerca en càncer. La seqüenciació del genoma ha permès un intens coneixement dels mecanismes genètics subjacents en l’origen i el desenvolupament dels tumors. Però a més, els constants i inesgotables avanços en matèria genètica han permès introduir noves eines en la recerca oncològica.

Per enumerar-ne només algunes, entre aquestes eines que podem fer servir avui en la nostra assistència o en les recerques en càncer, hi ha els nous tests de diagnòstic genètic, la caracterització molecular de les alteracions cromosòmiques associades al càncer hereditari, la redefinició de les malalties en funció de subtipus genòmics i el descobriment de nous marcadors biològics.

Així mateix, i paral·lelament als avanços en matèria genòmica, el coneixement directe o indirecte generat a partir de la definició de l’estructura de l’ADN ens ha portat a introduir nous tractaments en el maneig d’aquesta malaltia.

Tal com s’esdevé amb la genòmica, el vessant farmacològic ha experimentat canvis intensos en períodes relativament curts. El nostre arsenal terapèutic ha crescut de forma exponencial en tan sols 20 anys. Però no solament ha crescut en quantitat, també en qualitat. Amb la irrupció dels biomarcadors predictius de resposta, hem passat de l’ús de fàrmacs citostàtics, que indueixen aturada de cicle cel·lular o apoptosi amb escassa especificitat per la cèl·lula tumoral, a la introducció gradual de teràpies dirigides contra una diana concreta. Aquesta teràpia dirigida contra un marcador o diana és la base de la medicina personalitzada o de les teràpies diana.

S’ha acomplit, doncs, el somni de Paul Ehrlich. Aquest metge i bacteriòleg alemany somiava, al començament del segle XX, aïllar una «bala màgica», és a dir, un tractament altament específic que atacara els bacteris com una «bala» però amb un impacte mínim sobre les cèl·lules sanes. Curiosament, per a referir-se a aquests compostos va utilitzar el terme de quimioteràpia i no d’antibiòtic. Aquest somni «màgic» és avui una realitat en oncologia, almenys en alguns tipus de tumors. La teràpia dirigida ha passat de ser una previsió o una declaració d’intencions a convertir-se en una estratègia quotidiana de la qual es beneficien milers de pacients arreu del món.

Tots aquests avanços s’han anat implantant en la nostra rutina diària, però hem de reconèixer que l’esforç invertit ha estat ingent. «El progrés no és ni fàcil ni ràpid». Aquest pensament, pronunciat en veu alta per Marie Curie, representa la constatació de l’enorme valor que posseeix tot el coneixement de què gaudim avui dia. És un reflex que l’avanç en medicina és ple d’obstacles i dificultats. D’això en devia ser conscient Marie Curie, dona, guardonada amb el premi Nobel no una sinó dues vegades, que és en part responsable dels avanços terapèutics i diagnòstics aplicats àmpliament en el maneig del càncer.

Els seus descobriments sobre el radi i les seues propietats radioactives són la base de l’actual radioteràpia. Marie Curie moriria a la fi d’una malaltia hematològica provocada per l’exposició prolongada a la radioactivitat, per això es pot dir que va donar la vida per la recerca i el progrés. Avui dia, les tècniques de radioteràpia desenvolupades a partir dels seus descobriments competeixen –o les complementen– amb les noves tècniques quirúrgiques d’un tractament locoregional òptim en els pacients amb càncer.

Finalment, a més dels avanços genètics, terapèutics farmacològics, i de radioteràpia i cirurgia, cal destacar el paper rellevant de les noves tècniques diagnòstiques. Extens és el camí recorregut des de fa poc més d’un segle quan Wilhelm Röntgen, físic alemany, va descobrir unes curioses radiacions electromagnètiques capaces de travessar un cos i reproduir les imatges de l’interior d’aquest cos sobre una pel·lícula fotogràfica. El comitè del Nobel no va dubtar a concedir-li el premi «en reconeixença dels extraordinaris serveis que ha brindat pel descobriment dels notables raigs que porten el seu nom». Però Röntgen, en un exemple d’integritat i humilitat, va renunciar per motius ètics tant al premi econòmic com a la patent sobre els raigs, i fins i tot no va voler que els raigs portaren el seu nom. Per això, aquestes meravelloses radiacions electromagnètiques les coneixem avui a tot el món com a raigs X. Només els alemanys es van resistir als seus desitjos, i avui dia aquell país és l’únic que continua anomenant-los RöntgenStrahlen (raigs Röntgen). Des d’aleshores ençà, les constants modificacions i descobriments han permès als metges accedir a eines diagnòstiques com més va més potents i eficaces. Des de la TC fins a la PET-TC, passant per la ressonància o la gammagrafia, les noves tècniques ens permeten més fiabilitat i precisió per a saber què els passa als nostres pacients.

Tanta és aquesta precisió i fiabilitat, que hem fet un pas més i ja no solament diagnostiquem el càncer en individus simptomàtics, ara també som capaços de fer-ho en persones asimptomàtiques. Així naixerien, durant els anys noranta, els programes de cribratge poblacional, com el programa de screenin g mamogràfic. La capacitat que ens proporcionen les tecnologies diagnòstiques esmentades és tal, que podem saber quan un pacient està malalt abans que el mateix pacient ho note. Així no sols tractem millor, sinó que ho fem molt abans.

Dins de l’esfera diagnòstica, però, no es poden passar per alt els rellevants canvis experimentats en l’estudi histopatològic dels tumors. L’enunciat de la «teoria cel·lular» pel també alemany Rudolf Virchow, a la fi del segle XIX, va suposar una veritable fita i continua vigent encara. Segons aquesta teoria, la malaltia no s’origina d’un òrgan sinó que sorgeix d’una cèl·lula de forma primària. Amb aquesta senzilla observació, Virchow va sentenciar l’origen dels tumors i l’establiment de les metàstasis. Omni cellulla excellulla (tota cèl·lula prové d’una altra cèl·lula) és un principi bàsic, encunyat per Virchow, que regeix encara avui i que suposa l’establiment de les bases de l’anatomia patològica. Aquesta especialitat ha experimentat grans avanços des dels temps de Virchow. Actualment no es concep una estratègia terapèutica sense un diagnòstic histopatològic adequat, i l’anatomia patològica ja ha trencat els seus límits i ha passat, de forma lenta però progressiva, de ser una especialitat diagnòstica a tenir importants implicacions en la identificació de dianes terapèutiques, de manera que ja forma part de l’estratègia terapèutica.