AAVV - La pilota valenciana

És a partir de la creació l’any 1985 de la Federació de Pilota Valenciana (FPV), que una colla d’aficionats, de forma altruista, començaren a dedicar el seu temps i pecúnia particular, a desplaçar-se per tot el País Valencià, inicialment, i terres enfora posteriorment, per tal d’homologar modalitats, materials, reglamentacions, espais de joc, nomenclatures, etc. essent així que jo mateix, ajudat pels presidents dels distints comitès de les diverses modalitats, vaig redactar i publicar els primers Reglaments , fonament de treballs i publicacions posteriors.

Sempre he sigut persona convençuda que, la «Mitificació» crea addicció, i amb eixe criteri em vaig aplicar a localitzar un fris del que havia sentit parlar, i potser vist, durant els meus anys de formació, cosa que tenia dins d’un núvol. Aprofitant-me de la relació que havia fet amb la simpàtica Paloma Gómez Borrero, ella em va dir que no es trobava al Museu Vaticà sinó al Museu de l’Àtica d’Atenes, i ràpidament em vaig desplaçar a aquella ciutat on, després d’innombrables problemes vaig fer-li una fotografia al fris del segle V a.n.e.

En tornar li vaig demanar permís al president Joan Lerma per tal d’instituir el Trofeu President de la Generalitat (L’Individual), que ell va acceptar, després d’haver aconseguit una còpia en escaiola que fonguérem en bronze, constituint el guardó que avui tots coneixem.

Eixa mateixa il·lusió em va dur a realitzar una sèrie d’accions, que avui semblen ser normals, com si hagueren eixit per generació espontània, d’entre la terra de la muntanya o de l’horta, com ara:

Relacions amb la CIJB, (Confédération Internationale du Jeu de Balle), fins poder, malgrat els entrebancs eixits de qualsevol lloc, integrar-hi la Pilota Valenciana.

Organització del Primer Congrés Mundial de Pilota a Mà, amb la sorprenent participació, per a molta gent, de països com ara França, Irlanda, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Mèxic, Argentina, i a nivell nacional, Euskadi, Canàries i València. En aquest Congrés vaig forçar la redacció, signatura i publicació de la “Carta de València”, document al qual s’hi fèiem ressò de l’impuls i desitjos d’enlairament per als Jocs de Pilota, constituint la base de tots el Campionats Internacionals posteriors.

Actualment, amb la pressió de les modalitats saxones, com ara el potenciat One Wall, (Frontó d’una sola paret), ens caldria defendre que, per a nosaltres, no es tracta de cap novetat, donat que durant generacions, sempre hem jugat a les nostres terres a allò que anomenàvem, «pareteta», és a dir Frontó d’una sola paret. Veges tu quina novetat! O que jocs amb ferramenta com l’alabat «Paddle», no deixa d’ésser una adaptació de l’original «Jeu de Paume», què una vegada evolucionat a través del vell «Triquet» va donar el Tennis, la Passaka, el Bracciale o el nostre Trinquet a l’aire o per terra, tots ells, realment, fills de la vella «Feninde», què jugaven els grecs fa 2.500 anys i què avui tenim present en el representatiu Fris, abans exposat.

Ara sembla que a poc a poc, tot i que siga anant a dits, es va conformant una conjunció d’idees i desitjos, per tal de conjuminar les variades modalitats arreu de la vella Ibèria i de la resta del món, havent, per primera vegada en la història, la possibilitat de recosir eixe teixit que els homes amb els seus interessos i altres problemes va esgarrar.

El futur, és inqüestionable, serà, i així ha d’ésser, la unió de tots, sense cap prepotència per part de cap dels components, i així, tot i estar integrats, haurem de defendre, mantenir i enlairar les nostres modalitats que al llarg de set segles, si més no, han anat configurant allò que amb tota l’estima possible coneixem com a Pilota Valenciana.

Cal en aquest sentit donar les gràcies als autors i editors d’aquest esforç editorial que, opine, ve a omplir un buit en les lleixes on tenim la resta del bagatge bibliogràfic fins ara publicat, alhora que donarà al públic en general, la possibilitat de conèixer o complementar de forma sistemàtica i fefaent, tot allò que sobre la Pilota en general i la Valenciana en particular s’ha vingut publicant.

Així doncs, la meua més coral enhorabona a tots, desitjant que aquestes paraules servisquen d’estímul i empenta per continuar, al temps que com a exemple a seguir per tots aquells que tinguen res a dir i aportar al nostre món pilotaire, joves i no tan joves, ajuntant la força de la joventut, la il·lusió dels grans i l’experiència dels d’«Edat», que com deia al principi d’aquest recull de pensaments i sentiments, poden donar l’altura del punt de mira per guanyar perspectiva, essent uns bons guaites del demà.

Des de la meua edat, experiència i il·lusió done fe de forma fefaent del meu agraïment, tant de la tasca feta, com per l’Honor d’haver-me triat com a redactor d’aquest Pròleg, i com sempre dic a tots els meus escrits, eleve un crit encoratjador dient amb veu forta i clara:

«AVANT, SEMPRE AVANT»

Víctor Iñúrria Montero

Primer President de la Federació de Pilota Valenciana

Bloc 1

La pilota valenciana: pràcttca, investtgació i projecció internacional

Pilota valenciana: passat, present i perspectives de futur

Víctor Agulló Calatayud, Gregorio González Alcaide i Javier Gómez Ferri 1

La pilota valenciana és l’esport popular per excel·lència del poble valencià. És el més antic i el que disposa d’un arrelament més fort a la nostra terra per davant, fins i tot, de les corregudes de joies, del tir i arrossegament, dels colombaires o de la vela llatina. Els carrers valencians han sigut l’escenari de milers de partides, com a mínim, des de fa més de 750 anys. Cap altre esport no pot presumir d’haver superat tanta diversitat d’entrebancs i avatars que, malgrat tot, no han aconseguit fer-lo desaparèixer. A l’antic Regne de València sabem que era practicat tant per nobles com pel poble pla, cosa que el féu arrelar doblement en la societat. La seua pràctica va adquirir tanta notorietat que, abans de finalitzar el segle xiv, es va produir al cap i casal una famosa prohibició, que ha estat, malauradament, una de les principals reglamentacions que ha patit el joc de pilota al llarg dels segles.

El 14 de juny de 1391 els jurats de la ciutat de València manaven publicar una severa crida amb la qual prohibien el joc de pilota «arruladissa» dins els murs de la ciutat als majors de 10 anys per causa de les blasfèmies i les injúries de paraula i de fet que hi sofrien «les gents anants e stants». La pena per als contraventors era de vint morabatins d’or. El ban va rebre una forta contestació, una de les més considerables que ha tingut la ciutat en la seua història i, vista la importància que van adoptar els esdeveniments, el Consell de la ciutat es va veure forçat a retractar-se de la mesura tot i recordant les «viltats e mals» que provocava el joc prohibit i les blasfèmies i els enuigs que patien els vianants per causa que «era vengut en tant, que molts ne fahien offici, e tots carrers e tots dies e hores los eren bons a tal joch».

Durant el segle xv continuaren les interdiccions, sempre fortament contestades, que mai no afectaren la popularitat del joc, ans al contrari. En el segle xvi, moltes famílies nobles practicaven el joc de pilota i, fins i tot, algunes van decidir bastir recintes particulars propis dels quals s’enorgullien. Els trinquets del Miracle, de Centelles, d’en Ciurana, de Mossén Olcina, de Mascó i de Mossén Sanç en són un exemple. Tots aquests pertanyien a cognoms il·lustres de la ciutat. Per la seua banda, els «plebeus» havien d’acudir a algun trinquet popular com el del Trabuquet, probablement conegut abans pel nom de trinquet del Bordell dels Negres, o al de na Segarra, també denominat trinquet de la Morera o el de Faigs.