AAVV - La pilota valenciana

David Sarasol Moscardó ens presenta el Museu de la Pilota, situat al Genovés (la Costera) i inaugurat el 16 de desembre de 2003, com a iniciativa impulsada en l’àmbit institucional per l’Ajuntament del Genovés amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana i la Diputació de València que ha esdevingut en veritable fita clau tant per a la recuperació i conservació de la memòria històrica del joc com pel que fa al seu estudi i difusió. Nodrit en gran mesura gràcies a diferents donacions de jugadors o artesans piloters que cal fomentar i propiciar, ha esdevingut en un veritable espai cultural, d’estudi i d’encontre amb zones interactives, diferents recreacions, zones expositives i d’estudi e inclús una galotxeta (pilota grossa) per a la pràctica del joc.

José Campos Granell, director del Servei d’Esports de la Universitat de València, explica les iniciatives realitzades per la Universitat i que tenen com a eixos essencials els camps de la promoció, la competició i la formació. La Universitat de València juntament amb la Catòlica de València i la Universitat d’Alacant venen desenvolupant programes de difusió i d’integració de la pilota en el món universitari.

Finalment, Paco Barceló Ruiz descriu de manera complementària a José Campos la vinculació de la pilota a l’àmbit universitari, particularment el cas de la Universitat de València i les diferents iniciatives dutes a terme al llarg dels últims anys propiciades per l’interès del propi autor i altres companys que afortunadament han tingut el ressò necessari entre els responsables universitaris: exposicions, competicions, partides d’exhibició, l’edició de la publicació Vaqueta o la creació de l’Associació de Jugadors de Pilota Valenciana entre d’altres iniciatives que han possibilitat una estreta relació entre pilota i universitat.

La pilota valenciana constitueix una realitat social polièdrica que ha sigut objecte d’aproximacions molt diverses fonamentalment des de les Ciències Socials i les Humanitats. En el bloc 8, La pilota valenciana des de les Ciències Socials i Humanitats , es presenten alguns exemples d’aquestes aproximacions. Josep Pérez Soriano, a través d’una acurada anàlisi qüestiona l’associació que s’ha fet, molt a sovint, entre la pràctica de la pilota i el món rural tradicional valencià; estudiant l’evolució del propi concepte de món rural que ha passat de tenir una consideració pejorativa com a espai marginal o anacrònic a ser revigoritzat com a espai de preservació dels valors culturals i identitaris i per tant a afavorir i preservar.

Eugènia Benimeli i Navarro aborda l’estudi del joc de pilota des d’una perspectiva de gènere. Així, analitza la participació de les dones en un joc i un esport tradicionalment masculí, aportant diferents dades recollides en el projecte “Pilota i Dona” impulsat per la Federació de Pilota Valenciana, que malgrat que constaten l’augment de la participació femenina en la pràctica del joc, aquesta queda limitada fonamentalment a la modalitat de raspall i de One Wall. Tanmateix, s’identifiquen a través de diferents entrevistes els motius de les dones per a iniciar-se en la seua pràctica i sobretot algunes de les barreres i estereotips que encara s’han de superar per afavorir el camí cap a la igualtat.

Javier Gómez Ferri projecta una mirada sobre l’evolució històrica sobre el joc de pilota des dels seus orígens fins a l’actualitat focalitzant la seua atenció en les relacions existents entre les classes socials i el control polític. Les prohibicions, les travesses, la procedència social dels jugadors, els conflictes entre classes, els canvis en la utilització de la via pública, les multes, les blasfèmies i en concret, el període autoritari de la dictadura, van fer d’aquest esport una activitat estigmatitzada entre les classes dominants. Aquesta visió va començar a canviar en el moment que la societat valenciana va recuperar el sistema democràtic i a poc a poc, quinze a quinze, es va anar invertint aquesta imatge negativa que projectava la pilota per a passar a ser considerada com una senya estimada de la identitat i la cultura valenciana.

Josep Andreu Bosch, constata a partir de la consulta de la premsa valenciana que en el període històric comprès entre el 18 de juliol de 1936 i l’1 d’abril de 1939, la pilota valenciana va ser l’esport més practicat. Així, dels 986 dies que va durar la Guerra Civil tan sols en 33 no hi ha constància que es jugara una partida de pilota. Igualment analitza la pràctica del joc en relació amb el context sociopolític d’aqueix període, que va motivar canvis en la gestió de les instal·lacions o en la concepció de la pràctica del joc, considerada com a pràctica de caràcter benèfic o assistencial en molts casos en pro de la República.

El bloc 9, Reflexions i desafiaments de futur , reivindica la recuperació de valors perduts o menyspreats en una societat, la nostra, que probablement s’ha tornat massa individualista, impersonal i accelerada; així com que la tradició i el caràcter singular del joc al carrer, haurien de conviure amb la modernitat, aportada pels trinquets i les pràctiques normalitzades.

En aquest sentit, Josep Congost i Timoner en la seua contribució fa una reivindicació del carrer com a espai del joc i de la pràctica del joc al carrer com a mecanisme de sociabilitat. Cada carrer, amb les seues particularitats (pendent, longitud, immobles i altres elements urbans) aporta uns dels trets essencials del joc de pilota (i especialment en el cas del joc a llargues), com és la singularitat i caràcter únic i diferenciat de cada carrer com a espai del joc.

Sergi Durbà i Cardo ens convida a una reflexió profunda al voltant del que ha sigut el passat recent de la pilota i l’evolució del joc al llarg dels últims 30 anys, en la que ha patit una revolució massa accelerada d’una pràctica que potser no estava preparada per a aqueixa revolució o alguns aspectes de la mateixa. I és que obres faraòniques o nous i flamants trinquets abandonats a la seua sort en pocs anys, un tractament mediàtic amb experiments televisius fallits amb la pretensió de difusió massiva d’un esport que probablement no s’adapta a aqueixa concepció, són aspectes sobre el que és fonamental reflexionar. Aquesta reflexió, determinant el que és i el que es vull que siga el món de la pilota i tot el que l’envolta, es fonamental per a determinar què s’ha de projectar cap al futur.

Eugènia Ros reivindica la importància de conèixer la pilota per a valorar-la, respectar-la i conservar-la. En aquest sentit, exposa alguns dels valors humans del joc de pilota, com són el contacte directe i la cavallerositat entre els jugadors, companys i rivals, i el contacte directe entre els jugadors i el públic, rememorant el paper igualment important tant dels pilotaris més emblemàtics i representatius com dels aficionats que han fet un impagable esforç per tal d’involucrar a la gent jove, i per tal de donar a conèixer i recuperar la pràctica del joc als seus pobles.

Ricard Sentandreu Sebastian analitza la realitat social de la pilota reflexionant sobre els principals factors que dificulten la seua normalització com a esport, entre els quals destaca el seu desconeixement, l’absència en molts casos dels programes educatius i la manca d’instal·lacions apropiades per a la seua pràctica, aspecte derivat d’una insensibilitat i manca de suport institucional.

En el bloc 10, Mirades creuades , tenim dues experiències singulars que ens parlen, en el cas de la contribució d’Antonio González Pastelero, de la percepció i vinculació amb la pilota d’un valencià allunyat del territori i de les dificultats tant per a practicar el joc com per a seguir-lo com a espectador. I en el cas de la contribució d’África Villanueva Félez, ens aporta un testimoni de la pilota com a mecanisme d´integració social i cultural d’una andalusa assentada en les terres valencianes.