AAVV - Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna

Respecte a aquest document, l’autor de la missiva deixa clar a Bernaldón el seu nul valor, perquè ni s’havia fet per l’amo de la hisenda, ni amb ordre ni comissió seua, encara que concerta amb el citat mestre d’obres que el dia 6 del mes següent li començarà a lliurar els diners necessaris per a comprar els pertrets que falten per a la finalització de l’obra. Finalment, el mestre Bernaldón es compromet a deixar les cases acabades el novembre, amb l’esperança que almenys se li paguen les 70 lliures previstes en el concert, «contentándose en perder un buen golpe de dinero». A més, ha de comprometre’s a partir d’ara que «ni de las casas, ni de los carpinteros, ni de otros oficiales de tejería, ladrillos, yeso, cal... habían de ver ni tratar con nosotros, ni viceversa».

Tanmateix, gràcies a uns comptes firmats entre d’altres per Ginés Miralles, Josep Ávila, Cristòfor Antonelli i Llorenç de Rocafell, el 25 setembre de 1595, podem saber la relació de la despesa de les cases de Vilafranquesa i del muntant de l’estall de 32 cases, esbrinades totes les pretensions dels mestres.

Pel que veiem, les 30 cases incipients s’han convertit en 32, amb un preu final semblant. Encara que les cases s’han fet de major superfície, cosa que ha suposat més tàpies, més teules i dos revoltons més en cada casa pel fet de ser més amples, com que s’ha llevat un terra a cada casa, el preu final és quasi el mateix.

– 30 cases x 70 lliures/ casa = 2.100 lliures

– 32 cases x 64 lliures/casa = 2.069 lliures 16 diners

L’execució de les cases va ser laboriosa i complexa, i quedà finalitzada a finals del 1595, 34tres anys després de la firma del concert i capitulacions amb Bernaldón, quatre des de les instruccions que Franqueza remet a Ginés Miralles i cinc des de la compra de les heretats d’Orgègia i el Palamó.

Durant aquest curt període de temps, van passar per la hisenda de Pedro Franqueza Damián Miralles, el seu fill Ginés Miralles i Josep Ávila. Tots van tindre a càrrec seu el projecte de compra de les terres, la transformació agrària, la construcció de nova planta de Vilafranquesa, l’atenció de les séquies i regadius, els establiments de veïns en les terres, i tots van anar rebent sengles instruccions firmades per Pedro Franqueza, en què molt clarament indicava quines eren les actuacions que s’havien de seguir en cada un d’aquests assumptes. Tots van ser fidels complidors dels desitjos, interessos i advertiments de Pedro Franqueza, que des de Madrid feia un estricte seguiment de la seua hisenda. Demostra ser un gran coneixedor de tota la problemàtica i qüestions relatives a les seues propietats, fins i tot d’índole agrària, per a la qual cosa es rodeja d’experts coneixedors de la terres i els seus cultius com en cas d’Onofre Barber 35o per Pere Carratalá de la Maimona, 36els quals duen a terme diversos informes sobre els cultius i arbres existents, 37els millors cultius que cal plantar en funció de les possibilitats de reg i la necessitat imperiosa d’acabar la construcció del pantà. Respecte d’això Barber, en el seu informe de 28 d’abril de 1591 afirma:

Esto es lo que hasta ahora he visto, pues por el poco tiempo y lo grande de la heredad y muchos árboles solo puedo decir una cosa a mi parecer y es que todo consiste en tener esta hacienda agua... Por eso ruego a nuestro señor salga bien el pantano porque sino el agua de la huerta es poca y venir de tan lejos se han de beber mucha las acequias que son largas y han de costar mucho de conformar y esto no se puede hacer sino es siendo el provecho mucho. También sería de mucha consideración si los Palamones fuesen primeros en riego que los lugares de Muchamiel y San Juan.

Un mes després, en un altre informe del 21 de maig, torna a remarcar la importància de l’obra del pantà i els beneficis que s’obtindran en les terres:

El pantano es cosa que no se puede creer ni dar a entender su grandeza, tengo la por muy buena obra y va muy adelante y que recogerá mucha agua, solo hay el peligro de la runa y con todo aún que costase de 10 en 10 años, 12.000 ducados o más de desenrunar lo tengo por bueno y así digo que todo el ser de esta hacienda consiste en tener agua porque aunque la tierra es muy buena de si es sequisa y necesita mucho el agua, la cual si viene por la acequia que está abierta hasta el lugar que está señalado se podrá hacer un buen molino de mucho provecho y poca costa. Veamos presto el agua como se desea. 38

També Pere Carratalá de la Maimona, en la seua memòria de l’estat dels cultius de l’heretat del Palamó i de les millores que s’hi poden, datada aproximadament el 1591, analitza la viabilitat dels diferents cultius en funció de la necessitat o proximitat a l’aigua. Així doncs, estableix el següent:

Se mane plantar les vinyes en la terra més plana i amorosa de gra i si per ser la plantada molta, convendrà aplanar e igualar perquè la vinya bega per un igual i açò convé molt per al fruit. [...] Se planten el ametlles en les terres més fondes i grosses per ser arbres forts i que [...] amb un reg en lo any aprés que és criat fa son fruit i bon efecte. Mes convé que es planten figueres en les terres més primes per ser arbres que requereixen terra prima axí per a bé criar-los. [...] Mes convé se planten moreres en les terres fondes i planes per ser arbres que desitgen i volen la aigua molt prompte i que es planten a marge segun de a hon hi ha plantades que ja fan fruit. Mes si se han de plantar oliveres se planten en les terres més acostades al reg i céquia major que ve de la horta per ser arbre que requereix molt la aigua. [...] Garroferes, per ser arbres forts i que se sostenen amb poca agua i los fruits de aquelles és necessari per a les alimanyes mes convé se planten per los forans de les dites terres.

Sobre els fruiters diu que «se planten pereres, mangraners, preseguers, codonyers, albercoquers, pruneres, agrures de tarongers i llimoners los cuals ja ni ha molts i la terra los pren bé i se planten en la terra mes hortada i prompte del principi del lloch i cases». 39

Indicacions i consells que eren fidelment tinguts en compte per Pedro Franqueza, que els traslladava als seus encarregats, i que, juntament amb tota la nova organització agrària, seran objecte d’un estudi detallat en una altra ocasió.

Per determinar quines condicions havien de complir els nous pobladors, es deixa assessorar per Damián Miralles, que el 1590 afirma que «las 4.000 libras de renta de los vasallos cristianos valen más de 10.000 libras en moriscos, donde cada un día se esperan idas a Argel, quedando el hijo o la hija y las reprehesions de los predicadores en los púlpitos públicos y las de los confesores secretas y tras todo esto el buen nombre por el amor de Dios». És a dir, que han de ser cristians vells, com després dirà a Josep Ávila el 1592. També prefereix que siguen llauradors que cultiven les terres amb les seues mans front als nobles o d’extracció social elevada, «mi voluntad es que no se establezcan a hombres de capa negra sino labradores que las cultiven por sus manos y que [...] se vayan a residir con su familia a las casas que se labran en las dichas heredades».

Per a finalitzar volem destacar una sèrie d’indicacions certament sorprenents que el senyor secretari remet l’abril del 1592 40a Josep Ávila, el nou encarregat de la hisenda, en què, a més de les conegudes instruccions per als nous cultius, noves séquies, condicions dels establiments i persones que li han de pagar rendes, posen de manifest la personalitat previnguda i un tant reservada del nostre fundador, així com una certa desconfiança amb les gents d’Alacant, a les quals cita de gandules, preferint com a pobladors els rudes veïns de les muntanyes: