Francesc Gimeno Menéndez - Sociolingüística

Fins i tot, en lingüistica històrica cal prestar atenció no sols a les influències recíproques entre els geolectes,sinó també a les influències mútues de les diverses manifestacions lingüístiques i entre les llengües dels diferents grups socials. Com a regla general, cada individu pertany simultàniament a diverses comunitats lingüístiques de radi i capacitats diferents. Cada codi general és multiforme i comprén una jerarquia de subcodis diferents lliurement triats pel parlant en funció del missatge, el destinatari i la relació entre els interlocutors (veg. Jakobson, 1970, pp. 22-27).

També les llengües dels grups socials molt definits (argots) van constituir des del segle passat, i sobretot des de principis del nostre segle, un antecedent visible de les relacions dels factors locals i socials. Així ho trobem en M. Givanel (1919) i M.L. Wagner (1924), dos estudiosos de l'argot barceloní de la seua època. Wagner diferencia clarament entre els grups marginals que usen l'argot, el poble baix que fa servir la llengua popular i la classe alta, que empra "la llengua". Més endavant, V. García de Diego (1946, pp. 369-377) assenyalarà que els dialectes verticals són les modalitats estables dels parlars de les diferents classes socials, i els més importants són el vulgar i el culte. El parlar vulgar presenta una gran difusió i una certa coincidència entre les diverses regions castellanoparlants, i a causa de la seua importància i influència damunt la llengua culta, mereix un estudi rigorós.

1.2.2. La variació diastràtica adquireix sistematicitat si es distingeixen els membres de la comunitat segons les seues caractéristiques socials adscrites (sexe, edat, etc.) o adquirides (instrucció, grup sòcio-econòmic, etc.). Tot i això, és possible que també s'haja de tenir en compte la variació situational o pragmàtica, de manera que una dialectologia social implique l'estudi de qualsevol variació lingüística (sia geogràfica, social o contextual), ja que qualsevol restricrió a una d'elles resulta inadequada si volem obtenir una comparació geolectal significativa.

La dialectologia social es pot entendre com una simple prolongació de la geografia lingüística, o bé com una nova forma de dialectologia. L'establiment d'un punt de partença en la dialectologia situa J.P. Rona (1976) davant d'una superposició interdisciplinària de sociolingüística i dialectologia, la qual podria anomenar-se "sòcio-dialectologia", o, més aïna, davant d'una nova forma de dialectologia que incorpora precisament la dimensió social. Per altra banda, no és tant una dicotomia basada en el caràcter horizontal o diatòpic versus vertical o diastràtic com una qüestió d'orientació i enfocament dins dels grups o estrats i les situacions socials. A més a més, no és cert que la variació haja de ser horitzontal o geogràfica o bé vertical o social, ni que la variació horitzontal siga la mateixa en tots els nivells socials.

De manera semblant, H. López Morales (1973) remet la diferenciació diatòpica i diastràtica a la dialectologia. Si la dialectologia tradicional es limitava per raons circumstancials als dialectes geogràfics, no es podria argüir tal inclinació com a característica pròpia per a ulteriors delimitacions. La seua preocupació substancial per descriure dialectes en un pla diatòpic no va ser un factor circumstancial lligat a limitacions d'època i escola, sinó més aviat una primera estratègia metodològica d'un cert grau d'abstracrió en l'estudi dels parlars populars i rurals, la qual estratègia no estava interessada tant per la variació dialectal com pel descobriment dels residus del llatí vulgar.

Tanmateix, no tots els investigadors comparteixen la susdita actitud. El mateix Rona (1970) havia considerat anteriorment el tema i havia tractat de donar a la sociolingüística un enfocament estructural i coherent. Així com la dialectologia s'ocupa de la comparació diatòpica, la sociolingüística s'aplicaria a la confrontació dels diferents estrats sòcio-culturals existents en la mateixa àrea. Consegüentment, segons aquesta concepció la gran diferència metodològica entre la sociolingüística i la dialectologia concebudes així consistiria en la particularitat que els parlants dels diferents sistemes que constitueixen els estrats conviuen en la mateixa comunitat geogràfica.

Així mateix, E. Coseriu (1981, pp. 20-23) precisa que l'objecte de la dialectologia és l'estudi de la varietat diatòpica de la llengua històrica (en els diversos nivells i estils) i de les unitats sintòpiques en les seues relacions les unes amb les altres, mentre que l'estudi de la varietat diafàsica (en els diversos geolectes i nivells) –així com de les unitats sinfàsiques en les seues relacions les unes amb les altres–hauria de ser objecte d'una estilística de la llengua (històrica), ja que encara no existeix (o quasi no existeix), i l'estudi de la varietat diastràtica (en els diversos geolectes i estils) i de les relacions sinstràtiques ("nivells") en les seues relacions recíproques seria objecte de la sociolingüística de la llengua (històrica).

Es tracta, doncs, de dues posicions distintes però no contràries, que responen a abstraccions científiques basades en necessitate metodològiques i a construccions lligades a certs investigadors limitats a un lloc i un temps determinate. És evident que la segona actitud és més abstracta que la primera i simplifica excessivament les consideracions teòriques i metodològiques de la superposició de la dialectologia i la sociolingüística. La dialectologia social s'ha donat, bé com a prolongació del mètode geolingüístic, bé com a necessitat d'examinar la relació entre l'estratificació social i la variació geolectal.

La sociolingüística difereix, doncs, d'algunes preocupacions anteriors sobre relacions sòcio-geolectals i constitueix un nou model que respon a una orientació diferent, amb principis i fins diversos. Així, s'ha insistit molt en l'examen dels factors de diferenciació sociològica –grup social, edat, sexe, etc.- com a potencialment relacionables amb la variació lingüística. Tanmateix, darrerament ja no podem basar les nostres anàlisis en aquesta hipòtesi, fet que implica una important ruptura amb els treballs anteriors sobre estructura social i sobre llengua i societat.

1.2.3. La diferenciació geolectal és objectivament gradual i acumulativa, encara que subjectivament no ho és. No hi ha una determinació objectiva de geolectes. Llevat de casos especials –límits geogràfics "naturals", fronteres polítiques estables,…–, els límits geolectals no delimiten maneres de parlar uniformes, sinó que entre els geolectes més ben caracterizats hi sol haver varietats intermèdies o de transicío. Les varietats geogràfiques es poden ordenar al llarg d'un continuum geolectal, a manera d'una cadena de varietats contigües en què cada parell de varietats adjacents són mútuament intel.ligibles, encara que no ho són les que es troben als extrems oposats de la cadena.

El continuum de parla pot ser també més social i situacional que geogràfic, i les transicions poden ser fins i tot més contínues i inestables. La descripció lingüística "externa" correspon així a una representació del coneixement necessàriament aproximatiu, parcial i progressiu del funcionament de l'activitat comunicativa i del seu caràcter multidimensional (temporal, geogràfic, social i situacional). Nocions com estàndard, geolecte, sociolecte i estil (i registre) entren en una dinàmica creixent sota la influència de les aportacions dialectològiques, sociolingüístiques i pragmàtiques, i configuren uns límits arbitraris als continua lectals (temporal, geogràfic, social i situacional), com a recurs metodològic per a obtenir les discontinuïtats reals existents.