Malgrat que tots dos autors hem intervingut en la configuració i redacció generals de l'obra, volem fer constar que els esborranys inicials de cada capítol ens els hem repartit: F. Gimeno s'ha encarregat dels dos primers i B. Montoya dels dos següents.
Finalment, no podem deixar d'agrair als directors de la col.lecció "Biblioteca Lingüística Catalana", A. Ferrando i A. López Garcia, l'encàrrec d'aquesta parcel.la bullent de la lingüística.
1. PRECEDENTS DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA
1.1. ORÍGENS I ANTECEDENTS
Una ràpida ullada a una bibliografia actualitzada de la investigació sociolingüística sobre les llengües romàniques ens portaria a suposar que existeix un nombre considerable de treballs, però es comprova que és una impressió errònia quan s'examinen les referències amb major detall. Un nombre relativament gran d'articles i llibres utilitza el terme de "sociolingüística" en el seu sentit més ample, és a dir, inclouen totes les anàlisis que relacionen d'alguna manera la diversitat entre les llengües i la variabilitat dintre d'una mateixa llengua o geolecte amb els estudis que incorporen informació sobre l'ambient social, econòmic, geogràfic i històric.
D'aquesta manera, el camp de les llengües romàniques sembla un mitjà propici per a aquest tipus de lingüística. Ara bé, tot i reconeixent que els romanistes van començar a utilitzar enfocaments que relacionaven els fets lingüístics amb els factors socials molt abans que el model nord-americà prengués forma, i també que han seguit treballant pel seu compte, no es pot negar que l'atenció creixent de què aquests estudis han estat objecte en els darrers temps, té els seus orígens en l'aparició del nou model en aquest camp (Lavandera, 1981, pp. 151-155).
Dins l'àmbit limitat dels estudis hispano-romànics, hi ha també el pes d'una tradició metodològica que es nega al divorci entre la lingüística i la filologia, la història cultural i els estudis literaris, i que fa compatibles els treballs dialectològics (i geogràfico-lingüístics) amb les investigacions de la sociolingüística nord-americana, sense reconéixer-la com una proposta essencialment distinta de l'anàlisi dialectològica actual. Tot i això, aquests compromisos constitueixen un pas endavant en el coneixement de les llengües romàniques peninsulars, i els estudis que s'han realitzat des d'aquesta perspectiva són superiors als que s'haurien pogut dur a terme dins d'un marc estrictament disciplinari. És més, poden oferir unes perspectives empíriques, òptimes per a la millor comprensió de les diferències que existeixen quant a metodologia i objectius entre la teoria nord-americana de la sociolingüística i la dialectología.
1.1.1. La sociolingüística en un sentit més restringit designa el camp interdisciplinari que s'originà als Estats Units i Canadà a començament dels anys seixanta. Els estudis de sociolingüística comencen pràcticament l'any 1964, amb una reunió sobre sociolingüística a la Universitat de Califòrnia (Los Angeles), editada posteriorment per W. Bright (1966), un seminari sobre el mateix tema a la Universitat d'Indiana (Bloomington) sota la direcció de Ch. A. Ferguson, i els treballs capdavanters de W. Labov sobre variables sociolingüístiques en l'anglés de Nova York (publicats en 1966). És posible, a més, que es puga seguir el rastre de la sociolingüística fins a mitjan i començament dels anys cinquanta, sobretot a partir dels treballs pioners d'U. Weinreich (1953) i E. Haugen (1953). A més a més, el terme va aparéixer un decenni abans que fóra d'ús corrent (H.C. Currie, 1952; veg. D. Hymes, 1971).
La sociolingüística, com una disciplina independent, genera un tipus especial d'investigació i una metodologia que cal considerar com una alternativa respecte al producte més recent del corrent principal de la lingüística nord-americana, això és, la gramàtica generativo-transformativa. La sociolingüística, doncs, constitueix un nou model que respon a una orientació distinta, amb prindcipis i fins diversos de les preocupacions anteriors sobre les relacions entre llengua i societat.
1.2. DIALECTOLOGIA SOCIAL
Si se'ns demanava un camp de la lingüística romànica que haja mostrat un progrés teòric i metodològic ininterromput, no dubtaríem a esmentar la dialectologia: dialectologia tradicional, geografia lingüística, dialectologia històrica, dialectologia estructural, dialectologia social i dialectologia transformativa. Es més, cal assenyalar que la dialectologia no disposa d'un mètode propi i específic per a recopilar i estudiar els seus materials. Tanmateix, és innegable que entre totes les disciplines d'estudi de la lingüística, ha estat sempre en la dialectologia –seguida a curta distància de la lingüística històrica– on s'han arrecerat els millors interessos per l'aspecte social del llenguatge.
Així, la preocupació per les relacions entre dialecte i societat o entre la difusió geogràfica de les isoglosses i la sociologia dialectal no ha estat mai un fenomen rar en les enquestes de la geografia lingüística. K. Jaberg, coautor del monumental Sprach- und Sachatlas Italiens und der Südschweiz (1928-1940), va haver de renunciar a entrevistar persones de diferents edats i de diverses classes socials per impossibilitat material de la mateixa enquesta, encara que en va fer un assaig a Florència amb dues persones instruïdes pertanyents a la classe burgesa i un artesà d'un barri popular i, a més, s'hi van incloure les grans ciutats en la llista de localitats a explorar (M. Alvar, 1969, p. 57).
Fins i tot, davant els problemes derivats del llatí vulgar, els estudis de lingüística històrica i de dialectologia tradicional tingueren des del principi una dimensió sociològica incorporada, sense oblidar els primers encariments de les relacions entre la llengua i la societat de W.D. Whitney, la importància del contacte i la mescla de llengües d'H. Schuchardt i les subsegüents connexions dels fets lingüístics i la vida de l'home en societat d'A. Meillet. Aquest, considerat com el màxim representant de la concepció sociològica francesa, subratllà les diferències lingüístiques entre els diversos grups socials i la diversa assignació social de les funcions a les llengües implicades en el bilingüisme (veg. Meillet, 1933). Així mateix, L. Gauchat (1905), en el seu estudi de Charmey, ens oferí la primera intuïció d'importància sobre la fluctuació del comportament lingüístic de les tres generacions de parlants (més de 60 anys, entre 30 i 60, menys de 30) a propòsit de sis trets fonamentals, i mostrà un clar precedent de la possibilitat d'observació sociolingüística del canvi lingüístic en curs sobre la consideració d'un "temps aparent".
1.2.1. Per una altra banda, V. García de Diego (1926) ja va emprar per primera vegada el terme "dialecte social", i va considerar la llengua com una vastíssima complexitat de dialectes geogràfics mútuament influïts i amb una superposició de dialectes socials. Posteriorment, J.P. Rona (1958, 1976) i M. Alvar (1969) han insistit en la necessitat del reconeixement de les diferències socials dins de la diversificació geolectal i en l'existència d'una dialectologia diastràtica o social. Dins de les precisions sociològiques a la dialectologia, A.M. Badia (1976a) planteja en un treball alliçonador les condicions polítiques, administratives, culturals, socials i econòmiques (sense oblidar el factor complex de la "guerra civil") que han transformat ‘l'estat dialectal rebut" (1910-1930), i han afavorit des d'aleshores la dífusió creixent de solucions barcelonines per tot arreu de Catalunya.
L'exigència de la investigació d'una dialectologia geogràfica i social en el domini de les llengües eslaves fou resumida convicentment per R. Jakobson (1929), amb la denominació de "dialectologia funcional". Un factor important per a la subdivisió de la llengua és la relació existent entre els subjectes parlants pel seu grau de cohesió social, professional, familiar i geogràfica. En aquest aspecte, cal estudiar el problema de les llengües comunes per a les relacions intergeolctals, l'assumpte de les llengües especials i la qüestió de la distribució dels estrats lingüístics a les ciutats.
Читать дальше