AAVV - Andreu Alfaro

Andreu Alfaro.

En torno a la escultura

Escritos y entrevistas

ANDREU ALFARO

Andreu Alfaro.

En torno a la escultura

Escritos y entrevistas

Edición a cargo de

José Martín Martínez

Evangelina Rodríguez Cuadros

Esta publicación no puede ser reproducida, ni total ni parcialmente, ni registrada en, o transmitida por, un sistema de recuperación de información, en ninguna forma ni por ningún medio, ya sea fotomecánico, fotoquímico, electrónico, por fotocopia o por cualquier otro, sin el permiso previo de la editorial.

© De los textos originales : los autores, 2015

© De la selección de los textos y la Introducción :

José Martín Martínez y Evangelina Rodríguez Cuadros, 2015

© De las fotografías :

los autores, 2015 y Andreu Alfaro, VEGAP, Valencia, 2015

© De esta edición : Universitat de València, 2015

Diseño de la colección : Enric Solbes

Coordinación editorial : Maite Simón

Fotografía de cubierta : Andreu Alfaro (Anna Boyé, 1986)

Maquetación : Inmaculada Mesa

Corrección : Communico-Letras y Píxeles S.L.

ISBN : 978-84-370-9967-5

La mirada del artista capta lo que los otros no ven. [...] Por eso nos llaman artistas, porque vemos algunas cosas que los demás no ven. Nosotros las plasmamos en nuestra obra. Y a partir de ese momento hemos añadido unos conocimientos al espectador, que antes no tenía.

ANDREU ALFARO (1998)

Autorretratos , 1990.

Sumario

Presentació

Esteban J. Morcillo, Rector

Antonio Ariño, Vicerector de Cultura i Igualtat

Introducción

José Martín Martínez

Evangelina Rodríguez Cuadros

Selección de textos

PARTE I. SOBRE ESCULTURA

Expresión, razón, comprensión

Reflexions a l’entorn de l’escultura

Todo es historia

Por una escultura no pictórica

Julio González, una reflexión personal

Què puc dir jo d’Alfaro, si sóc Alfaro?

PARTE II. SOBRE ARTE Y CULTURA

Arte/libertad

El País Valencià és un poble d’artistes?

Reflexions després d’un viatge a Nova York

El pesimismo, la cultura y la esperanza

Pintar era vivir

València 1968?

El pintor de los pintores

Si això és una moda: visca la moda

Joan Fuster, sobretot un escriptor

Mompó, l’amic

La libertad es la diferencia

Otra vez los profetas

Per què vaig dibuixar Fuster

La expresión del dolor

PARTE III. ENTREVISTAS

Andrés Alfaro y «El Parpalló»

de J.G.R.

Alfaro, un escultor con razones

de Joan Fuster

Andreu Alfaro y sus hierros enhiestos

de Baltasar Porcel

Conversación con Alfaro

de Juan de Hix (seud. de Juan Manuel Bonet)

Andreu Alfaro, antiromàntic

de Montserrat Roig

Retrats sense temps: Andreu Alfaro

de Rafael Marí

Andreu Alfaro, un escultor del i per al País Valencià

de la redacció de Saó

«Soy un hombre de síntesis»

de Manuel García

Idea y forma: la línea

de José Martín Martínez

De Goethe y nuestro tiempo

de José Martín Martínez

«Donde realmente hacen falta las esculturas es en los espacios horribles»

de Miguel Fernández-Cid

«Hice Las tres Gracias inspirándome en las de Rubens»

de Félix Santos

Presentació

EL 5 D’ABRIL DE L’ANY 2011 EL CONSELL DE GOVERN DE LA UNIVERSITAT de València atorgava a Andreu Alfaro la distinció honorífica de la Medalla de la nostra institució. En fer-ho, va voler reconèixer públicament la trajectòria d’un artista de referència imprescindible en la generació avantguardista de finals dels anys cinquanta al costat de figures com Chillida, Tàpies, Sempere, Millars o Saura. Després del seu pas pel mític Grup Parpalló, va desenvolupar una recerca personal i lliure que, ja des dels anys seixanta, explora audaçment l’escultura des de la memòria del constructivisme mitjançant la utilització de materials industrials i les seues possibilitats òptiques i cinètiques de simetria o repetició de forma geomètriques. Formes que progressivament es projecten en les seues escultures monumentals que en els anys setanta es van endinsar en un concepte nou de l’espai públic. I que no van ser sinó un graó més en el seu afany incansable, en les dècades següents, de la perpètua renovació del concepte de l’escultura clàssica, del seu volum, dels seus materials com el marbre o la calcària, o dels motius, des de l’estatuària clàssica a la barroca, des del cos humà a les esteles o a l’homenatge a mites culturals europeus com Goethe.

Però també es va voler reconèixer un artista que va convertir bona part de la seua obra en un compromís social i intel·lectual insubornable amb la societat valenciana, a la qual sempre va alertar sobre les qüestions candents de la seua identitat històrica i del seu irrenunciable progrés en la modernitat. Alfaro va ser, doncs, un artista però també un intel·lectual públic que es va dirigir als seus conciutadans no només en la brillant expressió comunicativa de la seua obra –reflex visual dels anhels col·lectius de la societat contemporània– sinó en les seues paraules, sense por de la polèmica i amb un coratge que potser va faltar a altres intel·lectuals en exercici. Renunciant a l’aïllament del geni, Andreu Alfaro va ser, en uns anys decisius, un referent imprescindible en la recuperació de la personalitat del poble valencià.

Són aquestes qualitats les que l’agermanen amb les inquietuds que aquesta Universitat de València vol significar avui. Cert que parlem d’un autodidacta en el ple sentit de la paraula. Ni tan sols va passar per una escola de belles arts. Però van ser principis sòlidament i obertament universitaris els que van conformar-li el caràcter: la curiositat científica, l’esperit crític i emprenedor, el compromís ciutadà, la necessària intervenció en la realitat per a transformar-la. Alfaro va ser un universitari sense universitat , però va ser amic d’intel·lectuals amb els quals va compartir idees i interessos, com els crítics i historiadors de l’art Vicente Aguilera Cerni, Tomàs Llorens i Alexandre Ciciri, el periodistes Vicent Ventura i, sobretot, l’escriptor Joan Fuster, que hauria de convertir-se en un dels seus màxims referents culturals i de pensament. Avui la Universitat de València el reconeix com un dels seus i ha volgut unir la seua figura i obra a la seua història més recent. Amb motiu de la celebració del cinquè centenari (1499-1999), se li encarregà el disseny de la medalla commemorativa