Francesc Viadel Girbés - La gran depuració

Cospedal, com la majoria dels dirigents del seu partit i periodistes afectes, té molt clar que l’autoinculpació de Pujol desmunta tot d’una la idea de l’«Espanya ens roba», difosa amb un sentit propagandístic des de les files del sobiranisme. La millor manera de ser un patriota, diu Cospedal, és pagar els impostos, complir amb Hisenda. I ho diu la líder d’un partit sospitós de mantenir una «caixa B» i que ha tingut membres destacats amb comptes bancaris a l’estranger, com els de Jordi Pujol. Faig referència, és clar, a Luis Bárcenas, en presó durant any i mig, extresorer, exgerent del PP i exsenador; a Francisco Granados, exconseller de Presidència de la Comunitat de Madrid, avui inquilí de la presó d’Estremera; a Arturo González Panero, exalcalde de Boadilla del Monte; a Benjamín Martín Vasco, exconseller de la Comunitat de Madrid; a Guillermo Ortega, exalcalde de Majadahonda; a Alberto López Viejo, mà dreta d’Esperanza Aguirre; a Luis Fraga, nebot de Manuel Fraga i exsenador del PP; a Marcos Martínez, ex president de la Diputació de Lleó, empresonat en el centre penitenciari de Navalcarnero…entre molts altres, entre els quals Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, en presó per delicte fiscal o, finalment, el cas més sagnant i espectacular, l’exvicepresident del Govern espanyol Rodrigo Rato. Els encalçadors de misèries nacionalistes difícilment poden veure l’atapeïda nòmina de dirigents del PP i relacionar-la amb un nacionalisme qualsevol. La distinció entre una delinqüència normal no vinculada a cap coartada patriòtica i la del nacionalisme català és diàfana. En els ancestres de l’anticatalanisme el català és, ja ho sabem, per naturalesa, àvar, gasiu, un lladre, un ésser egoista i Catalunya aquell paràsit que s’engreixa i s’alimenta d’una Espanya, dirà Azzati, que els catalans volen convertir «en un huevo para tragarse hasta la càscara».

Jesús Laínz, membre d’UPyD i autor de una retafila d’assajos contra la suposada farsa d’un nacionalisme català que titlla de racista, és un de tants espanyolistes incapaç de veure evasors fiscals en els dominis ideològics en què pastura. Laínz, com Cospedal, només és capaç de detectar l’evasor fiscal nacionalista i els seus còmplices morals. En l’article «Todo pagado» publicat pel diari ultra Libertad Digital el 17 d’agost de 2014, l’upeydista, després d’atribuir als nacionalistes catalans un complex de superioritat en relació amb Espanya, escriu:

Poco hará el escándalo Pujol por cambiar tan arraigado fenómeno, pues los hinchas nacionalistas disponen de justificaciones para todo: unos lo consideran una maniobra de la pérfida España para dinamitar el proceso independentista; otros, una patriótica labor de la familia Pujol para no pagar al enemigo y después dedicar esos millones a obras de beneficiencia en la Cataluña ya independiente; y otros, aunque admitan que es un delito, manifiestan su preferencia porque les robe un catalán antes que el Estado español.

No hi ha dubte que l’afer Pujol, del qual a hores d’ara només hem vist el primer episodi, alimentarà durant dècades la fòbia anticatalana i desinflarà, malgrat Laínz i tots els coeters del pamflet digital de Federico Jiménez Losantos, la passió catalanista de milers de ciutadans arrossegats a causa de les finances brutes de l’expresident als àmbits de la decepció i el cansament. El cas és que amb els diners de Pujol o sense ells, l’anticatalanisme espanyol encara té molt de recorregut. Apuntava al principi que en la seua base hi ha la negativa al reconeixement d’una identitat que en ple segle XXI té tant a veure amb la necessitat de defensar uns drets lingüístics o culturals i una existència ni condicionada ni tutelada, com amb altres tipus de demandes sorgides d’una societat civil capaç d’articular-se al marge del vell Estat i d’imaginar-ne, fins i tot, un de nou en el context d’una Europa de països amb unes majories amb voluntat de convergir en un espai superior. Tots els elements atempten de ple contra la idea d’una Espanya uniforme, que recela d’Europa en la mesura que aquesta condiciona notablement la seua sobirania nacional, d’una Espanya incapaç de madurar democràticament i d’afrontar, com fan altres països del seu entorn, els seus conflictes interns mitjançant la política, la negociació, deixant a un costat els prejudicis més paralitzants. Molt hauran de canviar les coses perquè aquest anticatalanisme deixe d’hegemonitzar la vida política espanyola i acabe per esdevenir la peça arqueològica d’una antiga idea d’Espanya. Hauria de canviar, en primer lloc, la idea mateixa de Nació espanyola avui en dia oculta darrere de l’escut d’una Constitució que, com en pocs llocs del món, es revesteix en parlar de canvis d’un caràcter sagrat, llevat que siguen Angela Merkel i els mercats els qui decideixen potinejar-la. Haurien de canviar moltes coses, certament: la programació grogosa de les cadenes de la televisió espanyola amb els seus films nostàlgics de l’Espanya dels seixanta; hauria de desaparéixer l’amor per la sangonosa tauromàquia i amb el desamor, també, les places de bous; i el poder dels Rouco Varela i equivalents amb els seus tribunals mediàtics de la Inquisició; i haurien d’augmentar espectacularment els índexs de la gent que sap parlar idiomes a més del castellà i que llegeix llibres; i s’hauria de poder aprendre basc o gallec en el centre de Sevilla o de Valladolid gràcies a una xarxa de centres homologats pel mateix Estat; i haurien de diluir-se en el magma d’una nova consciència civil unes elits econòmiques i burocràtiques, engreixades durant el franquisme i entestades a prevaler una eternitat sobre una societat de súbdits i assalariats sense futur. Hauria de canviar el que una bona part dels espanyols no vol que canvie. Així les coses, l’anticatalanisme visceral, el nacionalisme espanyol continuarà alimentant-se de la pulsió d’existència de les perifèries, de l’existència de Catalunya mateix, de la cultura catalana en termes d’una relativa normalitat, això és, amb una escola i amb unes institucions finançades de forma equitativa i amb una llengua que poguera emprar-se sense problemes, i en igualtat amb les altres, en parlaments i senats de no importa quin lloc del món.

1.«La lepra catalanista», El Pueblo , 13 de juny de 1907.

2. Destino , 5 d’agost de 1939, citat en Josep Benet, L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya , Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.