Francesc Viadel Girbés - La gran depuració

Després d’una obligada incursió en la variant de l’anticatalanisme balear, amb la mallorquinització impulsada pel president José Ramón Bauzá, de música tan familiar per als valencians, Viadel porta la seua enèrgica expedició cap als territoris pantanosos d’una vella tergiversació: la del suposat «racisme» del nacionalisme català. El mite de la persecució dels espanyols a Catalunya, encara que no es plantege en les seues versions més brutals, ha revifat amb el creixement del sentiment independentista català. Es tracta, com assenyala l’autor, d’un «victimisme enganyifós» que ha volgut sostenir idees com la de la prostració del castellà o, fins i tot, la seua persecució.

I arriba, així, a un punt nuclear del conflicte del qual són símptomes tota aquesta mena de tergiversacions. «Com d’habitud, l’espanyolisme, camuflat de ciutadania mentalment emancipada o d’antinacionalisme modern, sempre acaba veient en els altres els seus defectes més abominables», escriu Viadel, una de les virtuts del qual és que recolza els seus arguments en una gran quantitat d’exemples fruit d’una meticulosa documentació.

El recorregut vibrant, d’excitada indignació intellectual, que fa aquest llibre sobre el discurs de l’anticatalanisme espanyol culmina en un capítol on s’aborda el mecanisme de l’estrangerització simbòlica de l’adversari, tan insidiós.

Per a tots aquells que no compartim les estratègies de la tensió, que no pensem que l’odi de l’adversari alimenta les raons per allunyar-te’n i contribueix a uns determinats objectius, la lectura d’aquest assaig té un regust agredolç, dolorós. Ho explica Viadel: «Amb aquest panorama d’encegament polític per part del nacionalisme espanyol, bé siga d’arrel socialista o bé conservador, mancats d’una justícia enèrgica amb els delictes d’odi, és ben lícit pensar que estem molt lluny d’eradicar els prejudicis que podrien afavorir un clima d’entesa, la generació d’un espai neutre que ens acostés a l’exemple d’altres països democràtics del nostre entorn, amb conflictes interns tant o més punyents que els de l’estat espanyol».

Més enllà de la teoria, escrit a peu de carrer, amb l’orella parada a una realitat crua i massa sovint camuflada pels mitjans de comunicació, aquest llibre fa pensar i convida el lector a vacunar-se contra el virus del nacionalisme no declarat, que fa actuar molts individus i grups com a profetes de l’animadversió i els prejudicis més perjudicials. Una reflexió que val per a totes les banderes i tots els colors.

Adolf Beltran

1.

Espanya ni es trenca ni es divideix

depuració3. Acció política encaminada a mantenir i a garantir l’homogeneïtat politico-ideològica d’un règim mitjançant l’eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.

( Diccionari General de la Llengua Catalana )

EL DICCIONARI ÉS MOLT CONCÍS I, ALHORA, EFECTIU en insinuar totes les possibilitats del terme. Depurar és també, i sobretot –em permet una darrera concreció–, evitar per la força que una societat canvie mitjançant l’eliminació física o simbòlica dels elements que han estat assenyalats com a corruptors per aquells que retenen el poder. Al capdavall, pels qui tenen la legitimitat i la possibilitat d’exercir-lo a fi de garantir la puritat d’una societat que es considera que està en perill de perdre la seua essència espiritual originària. Depurar és aïllar els elements patògens i destruir-los, fer que el cos recobre la salut perduda.

La història d’Espanya dels darrers decennis ha estat també la d’una depuració, la dels cossos estranys a la idea d’un país culturalment i lingüísticament uniforme, d’un Estat tancat en si mateix, al servei sempre d’unes elits extractives del tipus que han estat definides pels economistes Daron Acemoglu i James A. Robinson en Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty (2012). Una Espanya els termes de la qual es van fixar i definir al llarg del segle XIX (amb el clar antecedent de l’absolutisme borbònic del segle XVIII) des d’una visió centralista de la unitat i de l’espai, castellana, que va deixar fora qualsevol altra alternativa territorial o cultural, que va convertir les aspiracions polítiques de la perifèria en un anatema, i els nacionalismes català, gallec i basc en una anomalia desordenada i monstruosa. No cal dir que els ciutadans nascuts en la perifèria territorial, i sobretot mental, d’aquesta Espanya moderna i liberal encunyada al segle XIX i refermada al llarg del segle XX, amb moments culminants com les dictadures dels generals Primo de Rivera i Francisco Franco, han estat víctimes del seu immobilisme, dels seus prejudicis i mecanismes d’autodefensa, de les seues dinàmiques de reconstrucció permanent, de les projeccions negatives del nacionalisme espanyol. La pitjor de les quals ha estat, sens dubte, un anticatalanisme ferotge, indissimulat, construït treballosament.

Vet ací, però, que per al nacionalisme espanyol els nacionalistes han estat sempre els altres. Aleix Vidal-Quadras distingia en Amarás a tu tribu (1998) el patriotisme del nacionalisme. El primer, es caracteritzava per un amor i uns vincles d’afecte amb el país generosos i altruistes, per damunt de la diversitat cultural i les tradicions localistes, per una caritas patriòtica, civilitzada, intel·ligent, fraternal. El nacionalisme, per contra, era ostatge d’un amor gelós i absorbent, fagocitador, d’una concupiscència, «oscura, prerracional, siniestra». Tant és així que allò que Jordi Pujol, Xabier Arzalluz o Xosé Manuel Beiras sentien pels seus països no era amor sinó un desig concupiscent, brut, tèrbol. Cap d’ells estava per la carícia sinó per la sevícia, això és, per maltractar amb duresa i crueltat les societats sobre les quals tenien poder. Incapaços com eren d’acceptar la complexitat de les societats on vivien,

las violentan para imponerles sus quimeras fantasmagóricas, las tumban sobre el lecho de Procusto mutilador y cruel hasta que adoptan de grado o por la fuerza, una configuración espiritual que quieren clónica de la suya. No quieren gobernar un país, sino contemplarse en un espejo.

La metàfora de Procust per a comparar els líders nacionalistes, l’hostaler de la ciutat d’Eleusis que tombava els seus hostes sobre un llit de ferro i els tallava o estirava les extremitats si els seus cossos no encaixaven amb la mida del llit, no pot ser més salvatge i retorçuda. És evident que Vidal-Quadras no se sent Procust, sinó potser Teseu, l’heroi que enganyà el temible fill de Poseidó i que el decapità sobre el seu propi i sinistre atifell de tortura. Per descomptat que no deu pensar que el seu partit, ni els seus coreligionaris, s’hagen servit mai del seu poder per, a la força, encabir les seues idees polítiques, les seues concepcions del món, com si la història d’Espanya i els seus patriotes formaren part d’un ensucrat conte de fades. Ell, simplement, és un patriota, un defensor de la llibertat individual i no de les que s’anomenen col·lectives, les quals pesen com a lloses «sobre la mente y el corazón». Un patriota, posem per cas, com Aznar, com Dolores de Cospedal o Esperanza Aguirre, com l’hispano-valencià rabiüt Francisco Camps, com Alicia Sánchez-Camacho o el general José Mena Aguado, que el 2006 va perdre els papers demanant pràcticament un colp d’Estat per a impedir la imminent aprovació democràtica de la reforma de l’Estatut de Catalunya. Patriota, val a dir, d’un patriotisme anterior en el temps al nacionalisme, entés com adhesió a les institucions polítiques garants i defensores de la llibertat comuna contra la corrupció i el despotisme. Tot plegat, diu Vidal-Quadras, «el nacionalismo puede ser visto como una degeneración del patriotismo, como una rama podrida y espinosa de un arbol umbrío y benéfico que comenzó a crecer a la sombra del Partenón y se hizo vigoroso a la del Capitolio».