Francesc Viadel Girbés - La gran depuració

Sens dubte, l’anticatalanisme espanyol emana, també, d’aquest patriotisme angelical que, com un «viento refrescante» que impulsa la llibertat i la convivència, ha d’acabar extingint les flames d’un nacionalisme que l’autor, enemic de totes les tribus menys de la seua, vol vinculat a la violència centrífuga, verbal, psicològica o vesànica i criminal. Per a Vidal-Quadras, com per a Aznar, gairebé no hi ha cap diferència entre la normalització lingüística i les bombes, entre la difusió cultural catalanista o galleguista i les crides a la sang.

L’anticatalanisme no el va inventar, però, aquest català, catedràtic de física atòmica nascut al si d’una de les famílies de l’alta burgesia de Barcelona, ni tampoc el partit que durant anys el va mig consentir en funció del punt en què es trobaven les seues relacions amb el nacionalisme català del peix al cove. És antic i s’arrossega com un espectre des dels temps immemorials de la Restauració Monàrquica –fins i tot des de molt abans. Aquest anticatalanisme és, tot plegat, la conseqüència de la lluita campal entre lliurecanvistes i proteccionistes, entre les elits centralistes i les perifèriques, el resultat de la tensió brutal entre el voler ser i el no deixar…

Ataca amb la mateixa ferotgia amb què atacava Félix Azzati, des del diari republicà El Pueblo , aquella burgesia separatista barcelonina –per al cas, enemiga de l’agricultura valenciana–, «frailuna, vetusta, partidaria de la independencia del famoso Principado, piojoso y sanguinario, que dejó marcadas en la Historia, las huellas de una ferocidad fenicia, bárbara, horripilante». 1 Acompanyà els croats del franquisme alliberador amb els seus escamots d’afusellament, els seus censors i els seus governadors civils com aquell de Barcelona, Wenceslao González Oliveros, que l’agost de 1939 advertia els catalans des de les pàgines de Destino que mai ningú en Espanya acceptaria «adulteraciones degenerativas» del concepte regió ni tampoc la «interpretación política» de la regió enfront de l’Estat. Això ja no ho acceptaria ni tan sols Catalunya, temorenca que tornaren la dotzena de «caballeros de industria» de Barcelona que van muntar «el artificio del “fet diferencial” sobre la base de una vulgar agencia de negocios». Mentre l’Estat espanyol no estiguera construït –una empresa segons el governador inacabada encara, tot i el segle de treball esmerçat–, «cualquier concepto político de región, por comedido y parco que se conceda, propenderá a seguir fatalmente el mismo proceso de putrefacción que acabamos de extirpar quirúrgicamente, conforme a una ley histórica indefectible». 2

No. L’anticatalanisme ve de lluny i s’amaga darrere la carota d’aquell nacionalisme banal que explica el científic social Michael Billig, inadvertit, rutinari, assumit pels ciutadans de les nacions consolidades com un no-nacionalisme. La identitat nacional reproduïda, recordada dia a dia per multitud de petits gestos i de mil maneres. La nació, com diria Billig, no com una bandera que oneja conscientment amb fervent passió, sinó com la que penja desapercebuda a l’exterior d’un edifici públic qualsevol. Nacionalistes són els altres i els espanyols simplement es defensen de les seues abjectes dinàmiques destructores, de les seues imposicions, de la seua contaminació. Projecten sobre l’adversari els propis defectes, sentiments, pensaments que troben inacceptables per a si mateixos.

L’anomenat procés sobiranista de Catalunya ha reviscolat l’anticatalanisme. Un procés iniciat el mateix dia en què els patriotes espanyols decidiren que l’Estatut aprovat en referèndum era antiespanyol. Un procés que agafà embranzida quan una institució patriòtica a la manera de Vidal-Quadras com el Tribunal Constitucional mutilà procustianament l’Estatut, a instàncies del PP, per encabir-lo en la vella idea d’Espanya. Era del tot inadmissible que el text reconeguera Catalunya com una nació perquè d’això només podia haver-ne una, monolingüe a excepció dels moments d’intimitat, unida sota el pali d’un centralisme amb ribets religiosos, cada dia menys dissimulat.

El 6 de febrer de 2005, en les beceroles del procés de depuració de l’Estatut, Mariano Rajoy, en un article publicat al diari ABC , titulat «Una cierta idea de España», tremolava només de pensar en la possibilitat d’una evolució política de les idees que donaven sentit a la pàtria –la vidalquadriana, és clar– i que havia anunciat tèbiament el president socialista Zapatero. «Si alguien piensa que debemos convertirnos en un Estado plurinacional, plurisoberano, federal o en cualquier otra variedad de estado menguante, debería confesarlo sin ambages», reptava Rajoy. Era evident, per a Rajoy, que ni Zapatero ni els socialistes no tenien un pla per a Espanya, si no era menguarla , empetitir-la, i que el president socialista es deixava dur justament per aquells que no volien tenir res a veure amb Espanya. Afirmava: «Yo creo en España, como la immensa mayoría de los españoles, y voy a poner toda mi voluntad y toda la energía de mi partido en defender que España sea y que siga siendo lo que es». De fet, Espanya, la nació espanyola, era per a Rajoy «algo más que un diseño caprichoso, maleable, a disposición de cualquier ingeniero constitucional voluntarioso». Era una «realidad obstinada que nadie podrá cambiar a su capricho». No havia nascut al caliu d’una ment visionària,

sino de los avatares compartidos a través de una larguísima historia. No existe nación moderna con más solera, y los españoles, la realidad tangible de esa nación, no consentirán que se dilapide caprichosamente su patrimonio de siglos, ni el marco de su historia, el depósito de su tradición cultural, la crónica de su aventura en el mundo.

Com diria Vidal-Quadras molt abans de la irrupció del monstre estatutari del tripartit, «un cuerpo humano queda exànime cuando su alma le abandona; un Estado no puede sobrevivir si exhala su Nación». D’ací, doncs, que els nacionalistes autodesignats portaveus «exclusivos y excluyentes de quiméricas naciones sin Estado» clamen per un «Estado español sin Nación, por una España desustantivizada y sin espíritu constitucional y civil que ellos puedan desemembrar a gusto con la mayor economía posible de desgaste y de peligro».

«Esta Nación ni se divide ni se rompe», clamarà des de Miami en octubre de 2012 l’expresident José María Aznar en el context d’un homenatge a la mitificada Constitució de 1812. Aznar recordarà als independentistes catalans que, a diferència dels nacionalismes, allò que reivindica la nació espanyola, «no es la imposición identitaria, sino la libertad y la igualdad de los ciudadanos». Pel desembre de 2013 Aznar va anar un pas més enllà en igualar l’estratègia de la consulta catalana a la d’ETA en el context d’un acte de la Fundación Luis Portero, fiscal assassinat pels terroristes bascos. Aleshores, el dirigent ultraconservador demanà a l’Estat una intervenció decidida i proclamà de forma inquietant que ja és hora de dir que «Cataluña nos importa».

Totes les intervencions, opinions, dels principals líders espanyols se situen sempre en aquest monolitisme inacceptable de la Nació espanyola, en la criminalització d’un catalanisme democràtic, pacífic, mobilitzat massivament quan ja ha esgotat totes les vies polítiques al seu abast. Espanya com a subjecte polític es nega a reconéixer Catalunya, com es nega a reconéixer qualsevol altra realitat que no s’ajuste als paràmetres de l’Espanya dissenyada com a Estat i com a essència en el segle XIX, i és en aquesta no-acceptació on es coven tots els odis, les animadversions i els malentesos contra una pertinaç voluntat històrica de ser dels altres . Amb la confessió de Jordi Pujol en què es declara un evasor fiscal de quasi quaranta anys d’experiència, amb els delictes fiscals investigats per la policia en el seu entorn familiar, en la seua conversió sobtada de líder nacional a carn de jutjat, l’anticatalanisme espanyolista s’ha desbocat i ha trobat el camí d’una legitimació històrica. Pujol els ha donat la raó. El catalanisme –encarnat en la figura mítica de l’expresident– era només això, una pantalla dels interessos de la burgesia catalana per a robar als catalans i fer creure que els lladres estaven a Madrid. Tot el catalanisme sense excepció ni matisos és sospitós de robar. Lamentablement, els intents vergonyosos i patètics de justificar l’expresident català només fan que reforçar encara més els arguments de l’anticatalanisme en una conjuntura política com l’actual. Giragonses de la política. La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, s’acararà de seguida, amb la seua habitual vehemència, a Pujol –veritable artífex, segons ella, del gir sobiranista català– i a Convergència i Unió per demanar, amb severitat, explicacions. Tot el catalanisme conservador ha estat noquejat i es troba a hores d’ara sota sospita.