Francesc Devesa i Jordà - Malalties i remeis

Com hem vist, les notícies sobre Malta són abundants als MB. El gran setge es va incorporar ràpidament a l’èpica de l’Europa cristiana i generà la corresponent literatura en la qual destaquen les primeres obres de cronistes, com ara Francisco Balbi di Correggio, Giacomo Bosio i P. Gentile de Vendôme. Fins i tot va donar lloc a un poema èpic escrit pel cavaller de Xàtiva Hipòlit Sans. Balbi i Sans van ser testimonis oculars dels fets, per formar part de les tropes de Malta, mentre que Bosio era el cronista oficial de l’orde (Sans, 1582; Mackenney, 1996: 315-316; Cassola, 2002). Al marge de la gesta, que va convertir Malta en un mite, en qüestió de salut fou una gran calamitat. L’escenari de devastació amb morts, ferits i malalts es fàcil d’imaginar. El cost humà, encara que difícil de precisar amb exactitud, va ser terrible. S’estima que els atacants van perdre una meitat del seu exèrcit i els defensors una tercera part, entre soldats i població civil.

11.5 Pirates hugonots a Madeira

El mateix any del setge de Malta es va produir un assalt pirata a l’illa de Madeira. Antonio Araoz informa a Borja amb dramatisme: «Gran lástima a echo lo de la isla de Madera. Dizen que a un religioso asaron como a St. Vicente, en parrillas, y padesció como un apóstol, diziendo cosas de admirable esfuerço y spiritu». 324Assabentat de les males notícies, el general dels jesuïtes expressava el seu pesar al portugués González de Cámara:

No podría encarecer a v.r. con palabras lo mucho que he sentido lo que acá se ha sabido de la isla de Madera juntándose tantas cosas como son la religión, el derecho de este reino y lo que toca particularmente a su casa de v.r., más firme esperanza tengo en Xto NS que no prevalecerán sus enemigos contra sus siervos fieles ni la causa de la iniquidad contra la santidad y justicia. 325

L’assalt a Madeira va ser causat pels hugonots francesos. Cal tenir en compte que Madeira formava, junt amb les Canàries i les Açores, un triangle clau per a la navegació atlàntica cap a Amèrica i les costes africanes. El cors fou una resposta a l’intent de monopoli oceànic per part dels regnes ibèrics. A la doctrina del «mare clausum», defensada per Portugal i Espanya, els francesos, holandesos i anglesos s’oposaven amb el «mare liberum». Com a conseqüència, els hugonots, comandats per Jacques Sourié de la Rochelle, fustigaven illes i vaixells per aquells anys. Per l’octubre de 1566, Bertrand de Montluc va assaltar, amb tres grans naus, Vila Baleira i Funchal. 326Una conseqüència de l’atac va ser la major atenció a les fortificacions i defenses de Madeira, però la població, civil o religiosa, havia sofert ja les conseqüències imaginables de la incursió corsària.

11.6 Guerra a Las Alpujarras

La rebel·lió morisca de Granada va ocasionar un conflicte armat conegut com la revolta de Las Alpujarras. 327L’enfrontament és amplament descrit als textos dels MB, amb algunes narracions de primera mà efectuada pels jesuïtes que acompanyaven les tropes cristianes. La Pragmàtica Sanció de 1567, promulgada per Felip II, limitava durament les llibertats religioses i culturals dels moriscos. 328L’ambient de malestar era propici a l’esclat de la violència. Gaspar d’Aranda, per encàrrec del seu rector Juan de la Plaza, descriu el començament de la rebel·lió amb les maldats comeses per ambdós bàndols. Segons el jesuïta, la revolta hauria començat la nit de Nadal per l’Albaicín, i s’estengué ràpidament. No hi havia cap mort de la Companyia però sí de clergues en general. Pel seu costat, els rebels anaven matant «con exquisitos tormentos los curas, saçerdotes y sacristanes». 329També la població seglar catòlica, minoritària a Las Alpujarras, patia el fet de trobar-se en territori hostil: «Fueron muchos christianos muertos: en pueblo huvo que docientos, y en otro que docientos y çinquenta, y specialemnte en un pueblo de las Guáxaras baxas, a do mataron a un Dn. Juan Zapata, señor de aquel pueblo, con muchos soldados que quemaron dentro en la yglessia y mataron fuera». 330

Tanmateix, Aranda afirmava que amb les dones i xiquets «se huvieron más piadosamente», i continuava comentant que els moriscos revoltats tenien un dirigent: «su reyezuelo, Dn. Hernando Valor (a quien besan el pie y hazen las demás çeremonias)...». 331Per l’altra banda, els cristians també n’havien fet de les seues:

fueron tantos los malos tratamientos que los soldados les hizieron, que, no pudiéndolos zufrir, desampararon el pueblo con lo que en él tenían, y dicese que munchos dellos se acog[i]eron al Albaycín [...] se dezía que se levantava el Albaycín, lo qual quieren algunos dezir que hizieron christianos viejos por darle saco (que es una cosa de las que ellos mucho desean). Al cabo les vino a costar la vida a más de una docena de moriscos que mataron aquel día los christianos viejos... 332

La rebel·lió esdevingué una guerra franca. Els moriscos de Granada esperaven l’ajuda dels seus germans de religió. El reforç va arribar, però no amb la intensitat que desitjaven. 333A mitjans del 1569, la confrontació es va estancar. Els moriscos resistien forts a les muntanyes. Uns quants jesuïtes seguien l’exèrcit, confessant els vius i pernoliant els moribunds:

En esta jornada que el marqués de Mondejar hizo, que duró desde tres de Henero hasta 10 de Abril, anduvimos con su exército el P. Santacruz y el P. Muñoz y dos hermanos. El P. Santacruz se volvió como veynte días después que de aquí partimos, y nos quedamos los demás, y yo estuve toda la jornada. 334

Era el pare Pedro Navarro, també testimoni presencial, qui ho contava en una llarga carta. Felip II havia decidit relleus importants: «que acordó S. M. de embiar aquí al Sr. Dn. Joán de Austria, y al duque de Sesa, y al licenciado Muñatones, del Consejo real...». 335La monarquia exigia una solució ràpida i el marqués de Mondéjar va ser apartat de la direcció de la guerra. 336La història dels moriscos valencians, revoltats quaranta tres anys abans, es repetia a les serres granadines corregida i augmentada. Per complicar més les coses, una pesta feia la seua aparició. Es tractava d’una epidèmia de modorra que va afectar el mateix Pedro Navarro. Al final de l’estiu, en una altra carta, el pare Ayala continuava informant dels esdeveniments bèl·lics:

Las nuevas de Granada son buenas. Han los nuestros desbaratado al reyeçuelo. Aunque no fue la batalla de todo, cuerpo a cuerpo de exército, murieron como seys mil moros. Pero ¿que son para más de 40 mil? Créhese que los meterán este invierno en la Sierra Nevada, donde morirán de frio; y esto es lo que nuestro campo pretende. Anda desalojando de cada día al enemigo y en esto andan hagora. El negoçio es que pelean, no con moriscos, syno con españoles sin alma, y que pelean por la vida, y asy será trabaxossísyma la vitoria [...] Hagora acabo de ver una carta, en que dicen las nuevas de Granada no son las que se desean; porque los moros están muy proveídos, y los nuestros mueren de hambre; y son tantos, que no hacen caso del rompimiento pasado. 337

Amb la fam, el quartet apocalíptic s’havia completat, encara que el de la pesta no fou, afortunadament, un genet devastador. El text del rector de Barcelona impressiona per la seua cruesa i mostra les paradoxes cruels de la guerra. Mentre s’intentava deixar morir de fred l’enemic, «los nuestros» morien de fam. La reflexió de José Ayala, qualificant els revoltats com «españoles sin alma», fa pensar. Amb ànima o sense, no eren simples moriscos sinó gent del país que lluitava per salvar la pell. El rector del col·legi de Barcelona encertava el seu pronòstic d’una victòria molt complicada. La guerra de Las Alpujarras es va allargar encara dos anys. Milers de moriscos van morir i 80.000 van ser disseminats per Castella. Com sempre, els perdedors s’endugueren el pitjor. 338Qualificar la guerra de Granada com a salvatge, com fa Henry Kamen (2011: 216), pot ser un tòpic. Totes les guerres ho són. Tanmateix, l’autor insisteix en la desmesura de les atrocitats per les dues parts. Les cròniques històriques ho relaten i els documents MB semblen corroborar-ho. Si els moriscos havien entrat a les esglésies a sang i foc, els cristians van assaltar Las Alpujarras a mata-degolla, saquejant i venent esclaus amb o sense el permís dels seus caps militars. 339Ambdues parts van protagonitzar assassinats de gent indefensa i turments vergonyosos, en una espiral com més va més cruel. Els rius baixaven de la serra tintats de sang, i no sols metafòricament. Tanmateix, les tres cartes esmentades deixen entreveure un sentiment de pietat, fins i tot d’angoixa, pel conflicte en general i pels moriscos en particular. No resulta estrany si pensem que els jesuïtes, en la seua tasca missionera, tenien un contacte intens amb la població morisca, amb un col·legi obert a l’Albaicín. L’interés de la Companyia per convertir la població musulmana era tan evident que l’esmentat centre disposava d’un jesuïta morisc, Juan de Albotodo, que adoctrinava en àrab els alumnes. Tanmateix, Albotodo era, per als revoltats radicals, un traïdor i un espia al servei de la repressió inquisitorial i de la Chancilleria . Per això els monfís l’insultaven quan van entrar a Granada (Soto, 2007; Navarro, 2013). No va ser possible el respecte a la cultura i les creences musulmanes, promés pels Reis Catòlics i mantingut, poc dalt o baix, pels senyors feudals. Tampoc l’assimilació religiosa pacífica, de la qual els jesuïtes eren capdavanters (la Companyia va arribar a incorporar, com a mínim, sis membres moriscos). Com diu Justo Navarro (2013: 117): «la monarquia catòlica exigia una sola llei, una sola fe i una sola llengua». 340En aquesta línia, la guerra de Granada fou la penúltima fita que acabaria amb l’expulsió.