Francesc Devesa i Jordà - Malalties i remeis

11. GUERRES, NAUFRAGIS I TERRATRÈMOLS

A part de les epidèmies, la població del segle de Borja sofria també altres calamitats. Unes, per la força de la pròpia natura i d’altres per la capacitat dels homes de matar-se els uns als altres. Les primeres eren desgràcies esporàdiques i les segones molt habituals. En 59 ocasions hem trobat als documents alguna d’aquestes catàstrofes col·lectives.

La humanitat històricament ha emprat la violència per resoldre les diferències entre distints grups i la setzena centúria no era una època excepcional, sinó propícia als enfrontaments. El món cristià es dividia cada vegada més entre protestants i catòlics, el que ocasionava enfrontaments llargs i sangonosos. L’hegemonia espanyola era vista amb aprensió per França. Itàlia era cobejada per tots. A la Mediterrània ensopegaven dos imperis. Des de la caiguda de Constantinoble el 1453, els otomans dominaven la zona oriental i aspiraven a expandir-se. La corona espanyola, després de la unió dinàstica d’Aragó amb Castella i conquerida Granada, tenia un nou horitzó atlàntic. Tanmateix, calia controlar el perill de les costes africanes que acollien els refugiats musulmans hispànics, font que alimentava els corsaris barbarescos, els quals van entrar ràpidament a l’òrbita turca de la mà dels germans Barba-rossa. Les riberes cristianes eren amenaçades pels pirates moros. Per altra banda, els cavallers de Malta sortien a cors per assaltar, quan podien, posicions i vaixells turcs o venecians. Els enfrontaments o les aliances anaven i venien. Andrea Doria deixava Francesc I per servir Carles V. França ajudava o permetia la circulació dels turcs per debilitar l’emperador. Aquest intentava que Khair al-Din Barba-rossa deixara el servei de Solimà el Magnífic i se’n passara al seu bàndol. Venècia pactava o comprava l’amistat turca per tal de seguir els seus negocis marítims. El papa implorava l’aliança cristiana contra els otomans, els quals somiaven entrar a Roma. 297

Als textos, hi ha diverses notícies sobre enfrontaments navals i terrestres amb els barbarescos i els turcs, com la campanya de Carles V sobre Alger (1541), el setge de Malta pels turcs (1565) i la batalla de Lepant (1571). Els conflictes hispano-francesos també estan presents, amb el setge d’Hondarribia (1524) o els rumors d’invasió francesa per la frontera catalana (1544). L’activitat bèl·lica de Carles V a Europa es menciona el 1543, així com els enfrontaments entre catòlics i protestants i la guerra a Flandes, en temps de Felip II. Respecte als conflictes interns a Espanya, hi destaquen les revoltes dels moriscos. Hi trobem alguna informació puntual sobre les rebel·lions valencianes a la Vall d’Aiora i la Serra d’Espadà (1526) i, de forma més detallada, la guerra de Las Alpujarras (1568-1571). Algunes notícies apareixen molt de passada, com a enfrontaments victoriosos o desfetes lamentables, sense entrar en detalls. D’altres, però, ofereixen més informació, contada, en alguns casos, per testimonis presencials. Vegem-ne algunes.

11.1 El setge d’Hondarribia

La població basca d’Hondarribia era un lloc fronterer clau. La coalició franco-navarresa va prendre la fortalesa per l’octubre de 1521 amb un cost de 1.000 morts per part dels atacants. Com a resposta, el jove monarca Carles va engegar una gran ofensiva per l’hivern de 1523-24. Pretenia ocupar la baixa Navarra, Tolosa, Baiona i Hondarribia, però la quarta part de l’exèrcit es va perdre per malalties i desercions. La resta de forces es va agrupar per atacar la plaça forta. El 2 de febrer es van iniciar els bombardejos. Uns dies després, des de Vitòria, on l’emperador havia instal·lat la cort, el vescomte d’Évol escrigué al seu cunyat Joan de Borja:

Aquí hay tan pocas nuevas que hacer saber a vuestra señoría que todas se resuelven en lo del sitio de Fuenterrabía, el qual no está tan adelante como merecíamos; según los primeros días que la batieron se hizo mucho. Dicen que los de dentro han hecho tan grandes y recios reparos que la bateria que agora se haze les haze muy poco daño. En nuestro campo dizen que hay falta de gente. De esta provincia de Vizcaya envian a él 4.000 hombres. Verdad es que los más son para paleros y gastadores. 298

Carles V estava disposat a recuperar la població. Ell mateix contava que va haver de reforçar l’exèrcit reclutant més gent: «De manera que nos fue necessario enbiar a facer infantería de nuevo en los Reynos de Aragón y Valencia y Principado de Cathalunyia y en este Reyno...». 299El bombardeig va durar quatre dies i es van encetar converses amb els assetjats. Els francesos van abandonar la fortalesa el 27 del mateix mes. El 29 de febrer es va atorgar el perdó als navarresos, amb la condició del jurament de fidelitat al rei Carles i el rendiment del bastió, que es va fer efectiu el 29 d’abril. Se suposa que hi hagueren morts i ferits pels dos bàndols, però les proporcions probablement no foren desmesurades, atés el final negociat de l’enfrontament. 300

11.2 La rebel·lió dels moriscos valencians

Les conversions forçades de moriscos, produïdes en la revolta de les Germanies (1521-1522), havien deixat un clima de malestar entre la població morisca valenciana. La corona, contra l’opinió de la noblesa, va decidir mantenir la validesa dels batejos imposats: «Lo que en esse reyno se haze con los moros temo no se stienda acá, que con ese recelo ya los de acá dexan de entender en sus haziendas como solían. Todo lo endereze Dios, que en stremo siento la pena que vuestra señoria passará con esos nuevos inquisidores sobrello». 301

El cunyat del duc de Gandia tenia por que la cristianització forçada del Regne de València passara també als seus dominis d’Aragó. La referència als «nuevos inquisidores» deixa ben clara quina era la seua postura. No és estrany, si considerem que la població morisca eren vassalls eficients i mà d’obra barata de la qual disposaven en abundància molts senyors.

Al Regne de València, la concentració de moriscos era especialment important als grans senyorius saforencs, comtat d’Oliva i ducat de Gandia, així com al ducat de Sogorb. Fou en aquesta darrera zona on esclatà el conflicte principal. El 1526 sorgiren tres focus: a Benaguasil, a la Vall d’Aiora-Cortes de Pallàs i a la serra d’Espadà. 302A Benaguasil, la població havia tancat files al voltant de l’alfaquí Mahomat Moferrig, de mal nom el Tort , partidari de la resistència total al bateig. Carles V havia tramés ordres per tal d’intentar una eixida pactada al conflicte. Calia dosificar la pressió i, sols en última instància, fer ús de la solució militar estricta. El governador de València, Jeroni Cabanyelles, es va posar a la faena. Els mudèjars de Benaguasil mantenien la fermesa religiosa i no acceptaven el perdó de l’emperador, llevat que s’oferiren garanties per emigrar. Els canons van substituir les paraules. Després de quatre dies de bombardeig i d’alguna acció dels assetjats sobre el campament cristià, els de Benaguasil van rendir-se, excepte el Tort i els seus partidaris que van fugir cap a Cortes i la serra d’Espadà. El 19 de febrer, Cabanyelles va entrar a la població. El tracte amb els vençuts va ser benigne, seguint instruccions de l’emperador, i no hi va haver cap execució de presoners. Es va imposar una multa de dos mil ducats als batejats i de deu mil a la vila de Benaguasil. Era una forma de mostrar-los el camí correcte als revoltats d’Espadà i de recollir diners per la campanya que es preparava contra ells. El conflicte, però, no havia fet més que començar.

A la serra d’Espadà hi hagué una concentració important de mudèjars rebels. Es parla d’un nombre indeterminat, entre quatre i deu mil. Estaven disposats a tot i van rebutjar l’ultimàtum d’Alfons d’Aragó, duc de Sogorb, que dirigia l’atac. 303Els cristians entraren a la serra a finals de març i els moriscos, des de les seues posicions favorables, van respondre enèrgicament provocant una desfeta total dels enemics. Les tropes cristianes es van retirar amb pèrdues importants i les desercions van acabar amb la pràctica dissolució de l’exèrcit. El mateix duc, davant l’estrepitós fracàs, se’n va anar cap a casa.