Francesc Devesa i Jordà - Malalties i remeis

Tot indica que no hi va comparéixer una gran armada, però, malgrat l’absència de Dragut i de Barba-rossa, l’atac es va produir. Uns setze vaixells que van partir d’Alger el 20 d’agost, arribaven a Gibraltar el 24. Piali Hamet comandava la flota i Caramaní les tropes. Els corsaris hi van entrar i saquejar, i s’emportaren uns 70 captius. De tornada, però, foren encalçats per les galeres de Bernardino de Mendoza, a l’altura de l’illa d’Alborán, el dia 1 d’octubre. La batalla fou molt cruenta. Les galeres d’Espanya, unes 10, eren inferiors numèricament, però sembla que la superioritat artillera fou determinant. Aconseguiren alliberar els més de 800 presoners i galiots, matant o captivant gran nombre d’adversaris. El balanç estimat de danys humans va ser: per part turco-barbaresca, més de 700 morts i, per part cristiana, uns 137 morts i 500 ferits, entre els quals estava el mateix Mendoza (Pardo Molero, 2001 a : 330). 312La notícia va arribar a terra ferma i el succés va ser ben celebrat –per part cristiana, és clar. El cardenal Tavera li ho feia saber al lloctinent Borja: «paresce que esten líbres essas costas [de las velas de los infieles], por la presa que ha hecho dellas don Bernardino de Mendoça, capitán de las galeras destos reynos...». 313De moment, el perill semblava controlat, però Alger continuava constituint un malson per a les costes peninsulars. Des de Catalunya i el Regne de València es pressionava per tal que l’emperador decidira una forta acció contra l’enemic i les seues bases africanes. 314

11.4 El gran setge de Malta

L’illa de Malta, pertanyent a la Corona d’Aragó des del 1282, era al segle XVI una peça important del tauler mediterrani, tant per la situació geogràfica com pels excel·lents ports naturals que posseïa. El 1530, Carles V havia concedit el feu de Malta, amb el Gozzo i Trípoli, als cavallers Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, després coneguts com l’orde de Malta. Acabava així el seu periple de 7 anys, des que van ser expulsats de Rodes per Solimà el Magnífic. La contrapartida del tracte era simbòlica: lliurar al monarca espanyol un falcó cada any per Tots Sants. La jugada estratègica de l’emperador havia estat un èxit, atés el paper de control que exercia Malta davant l’amenaça turca i l’activitat dels corsaris barbarescos. Així, el 1540, davant l’apropament d’un estol otomà, Borja fou avisat:

se ha resuelto que por hogaño no se haga la dicha armada offensiva, sino que solamente se atienda a la deffensión de sus reynos lo mejor que se pudiere, y que para ello vaya el príncipe Doria a Meçina con todas sus galeras y las otras que están al sueldo de Su Mag. dy las de la religión de Sanct Juan y los destos reynos, tomando con ellas un buen número de navios, assy en Génova como en los reynos de Nápoles y Sicilia, para que desde ally se resista lo más que fuere posible a las fuerças del común enemigo, y se estorve que no passe adelante a hazer daño en estos reynos, y le entretenga con darle tanto impedimento, que no pretienda lo de acá. 315

Era evident que, en qualsevol pla, defensiu o ofensiu, Malta era clau. Les galeres de la «religión» de Sant Joan, com les del «príncipe» Andrea Doria, suposaven una important barrera. En aquella ocasió, com hem vist, el perill es va concretar amb l’assalt a Gibraltar. L’imperi turc, decidit a eliminar el molest obstacle a la circulació dels seus vaixells, va fer diversos intents. El 1551 hi hagué una primera temptativa en la que va participar Dragut i l’almirall Sinan, al capdavant de les naus barbaresques i turques respectivament. Van conquerir l’illa del Gozzo i Trípoli. L’estol enviat per Felip II va ser desfet pels otomans prop de l’illa de Gerba. Trípoli no es va poder recuperar. El 1565, els turcs van preparar l’ocupació definitiva de Malta. Pot ser que la decisió fora influïda per la intensitat corsària que impulsava el nou Gran Mestre. Des de la seua elecció el 1557, comandava l’orde Jean Parisot de la Valette, de la «llengua de Provença». El nom de Romegas, un dels cavallers de la «religió», era pronunciat per les mares musulmanes per atemorir els xiquets. Aquest corsari va prendre el galió del Gran Eunuc otomà que anava a Venècia amb mercaderies. Segrestà importants personatges, com els governadors d’Alexandria i del Caire, així com una anciana que havia estat mainadera de Mihrimah, la filla de Solimà. És possible que totes aquestes notícies foren la gota que feia vessar el vas, i que comportaren l’acció de la Sublim Porta (Crowley, 2013: 130-134).

Hi havia notícies sobre els moviments de l’armada turca cap a l’arxipèlag: «La nueva de la venida del turco por acá nunca la acababan de creer, ha dado disgusto y preocupación harta, porque piensan que se ha dado tanta priesa que antes que socorra Malta serán en ella...». 316El pare Saavedra mostrava la seua por a Francesc de Borja, aleshores general de la Companyia. No anava errat. Els cavallers de Malta, però, havien dut a terme un ambiciós pla de fortificació de l’illa. Encara que les xifres són discutides, sembla que la força naval turco-barbaresca es componia de més de 200 vaixells i uns 40.000 homes. El comandament estava en mans de Mustafà-Bajà, per la part turca, mentre que Uluj Alí i Dragut dirigien els corsaris. 317Malta estava defensada per uns 8.000 homes, la meitat dels quals devien ser maltesos reclutats i la resta soldats de la força multinacional comandada pels Hospitalers de Sant Joan. L’atac commocionà el món cristià. L’angoixa de Borja expressa clarament la gravetat de la situació vista des de Roma: «Lo de Malta nos tiene en cuydado, y no menos la campana de Velilla; sed potens Deus de lapidibus , etc. Don García se apareja con diligencia a yr al socorro, y yo también pongo en orden algunos Padres, para que vayan en esta jornada como fueron en la passada». 318Francesc, davant del perill i els mals auguris, s’aclamava a Déu, però també als reforços del virrei de Sicília, posant de la seua part allò que li corresponia. El general va enviar alguns jesuïtes per al conhort espiritual dels soldats:

Aunque [ha] muchos días que nuestra compañía, con los deseos, oraciones y missas, sirve a V. E. en esta empresa contra los infieles, nos ha parecido deviamos servirla con embiar también algunas personas, que con las armas spirituales y proprias de nuestro instituto pudiesen servir a l’armada de V. E. 319

El setge fou dur i continuat. Durant 5 mesos, del 18 de maig al 9 se setembre, atacants i defensors es mataren i feriren amb tenacitat. Els turcs van véncer l’obstinada resistència dels cavallers al fort de Sant Elm, que finalment fou arrasat, però no van poder conquerir el bastió principal. La carnisseria entre els assaltants va ser també notable. Una de les víctimes fou el mateix Dragut (Cassola, 2002). És probable que la retirada turca es decidira per un cúmul de circumstàncies desfavorables per als atacants. El llarg combat, el cost excessiu, les probables malalties, la proximitat dels temporals de tardor i l’arribada final de reforços procedents de Sicília, serien arguments importants perquè l’armada otomana girara cua. Felip II va enviar al Gran Mestre Lavalette una espasa i daga toledanes amb or i pedreria i la llegenda gravada: Plus quam valor Valetta valet. 320L’alegria i els agraïments es feren patents en la correspondència de la cúpula jesuítica: «La victoria de lo de Malta ha alegrado mucho todos estos reynos...». 321Això deia Cristóbal de Rojas a Borja que, per la seua banda, també donava les gràcies a Guillem de Rocafull pel tracte als seus: «he entendido el favor que los de nuestra Compañía, que por orden de S. S. se hallaron nell’ armada, hallaron [en] V. Sría., y el acogimiento y mercé particular que hizo a los dos sacerdotes que fueron en su galera, la qual he yo recibido por propria...». 322Finalment, es va produir un prodigi important. Déu podia fer eixir de les pedres qualsevol cosa, com invocava Borja. La roca de Malta, però, va traure a la llum un bé llargament desitjat pels defensors de l’illa: «Malta está ya asegurada con buena fortificación, y tienen por milagro que, siendo su mayor peligro la falta de agua, que nunca se havía podido allar, ahora, quebrando una peña para la fortificación, se ha descubierto tanta agua de pie quanto podían desear». 323