Ernest Prunera Aledo - L´Or del Rei

Primera edició: novembre de 2020

© Copyright de l’obra: Ernest Prunera Aledo

© Copyright de l’edició: Angels Fortune Editions

Depósito legal: B-18321-2020

Código ISBN: 978-84-122606-2-5

Código ISBN digital: 978-84-122606-3-2

Correcció literaria: Núria Farràs i Giol

Maquetació: Celia Valero

Edició a càrrec de Ma Isabel Montes Ramírez

©Angels Fortune Editions www.angelsfortuneditions.com

Drets reservats per a tots els països

No es permet la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la compilació en un sistema informàtic, ni la transmissió en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, ja sigui electrònic, mecànic o per fotocòpia, per registre o per altres mitjans, ni el préstec, lloguer o qualsevol altra forma de cessió d’l’ús de l’exemplar sense permís previ per escrit dels propietaris de drets d’autor. «Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei»

I

Matinada del divendres,

4 d’abril del 2014



Era impossible apartar la vista de l’home mort, del balanceig hipnòtic dels peus descalços penjats a un metre de terra, des de la branca més robusta del gran roure. El tenia molt a prop. Si hagués estirat el braç podria haver tocat les cames fredes. Però no s’hi va atrevir. Va continuar ajupida, embolcallada per un silenci només trencat pel cruixit cadenciós de la soga i l’udol del vent que baixava a ratxes dels cims de la serralada que envoltava la vall. Oculta entre la densa vegetació que creixia a l’entorn del roure centenari, la nena esperava.

Una franja de llum començava a divisar-se per sobre de les muntanyes que s’abocaven sobre la Baronia de Mancamans. Aviat seria de dia, però el poble continuaria sent per a ella un pou d’ombres sinistres. Des del seu amagatall, situat a la part elevada d’un turó, podia abastar tota l’extensió del poble: una desena de cases de pedra robusta esquitxades aquí i allà, sense un ordre aparent, com si fossin les fitxes d’un joc d’atzar que algú hagués deixat allà oblidades. Les branques del roure s’estenien sobre un curt camí de terra compacta que connectava la vall amb el cim del turó en el qual s’erigia, com un gegant patètic, la mansió del baró, el lloc on ella havia viscut fins al dia anterior.

La silueta quadrada de l’edifici es retallava sobre la serralada a penes banyada per la dèbil llum de l’alba. La nena va mirar amb tristesa les formes encara indefinides de la vella casa. Lamentava que, a partir de llavors, aquell casalot estaria buit i abandonat, i el secret que amagava, a mercè dels assassins de l’home que penjava de l’arbre. Això si ella no ho impedia abans. Mentre observava l’edifici es va sentir cansada, com si de sobte el pes d’aquella construcció reposés literalment sobre les seves espatlles. Era conscient que tot estava, ara, a les seves mans i es va sentir defallir.

Un gall va cantar a la llunyania. La Baronia de Mancamans començava a despertar-se.

Un soroll, provinent de la part baixa del camí, va esbandir els pensaments funestos de la nena. Semblava que algú s’acostava. Es va ajupir tot el que va poder, fins a gairebé estirar-se, i va absorbir l’olor de la terra humida desitjant que el seu petit cos es mimetitzés amb els matolls que l’envoltaven. No volia que fossin ells, tot i que sabia que tard o d’hora tornarien. Se sentia el cor bategar tan fort que va témer que les palpitacions revelessin el seu amagatall. Va aguantar la respiració amb la ingènua idea d’aturar el martelleig de l’interior del pit. Però va respirar alleugerida en comprovar que la figura que es distingia en la penombra era la d’un gos. Era una bèstia escarransida i famèlica que es va acostar cautelosament al penjat i li va olorar els peus. Va llepar-ne els dits amb fruïció, com si sabés que aquell festí inesperat s’acabaria d’un moment a un altre. La nena va observar el delit del gos amb sentiments contradictoris. Dubtava si espantar-lo perquè no profanés el cadàver o deixar-lo fer i esperar que estigués satisfet i se n’allunyés per pròpia voluntat. Però, i si l’animal provava d’arrencar algun tros de carn? I si mutilava el cos? Va decidir, finalment, foragitar el gos amb un moviment brusc, però llavors l’animal va deixar de llepar i va aixecar el musell per ensumar l’aire. Tenia tenses les orelles i la mirada clavada a la part baixa del camí per on havia arribat. Es va quedar en aquesta posició durant uns instants, atent a algun brogit que només ell sentia o a algun moviment que només ell distingia. Després va fugir a través del bosc deixant anar uns gemecs aguts, com si lamentés haver d’abandonar aquell banquet insospitat.

En quedar-se de nou sola, només acompanyada per la presència inerta del penjat, la nena va aguditzar l’oïda, immòbil en el seu amagatall de malesa. La llum del sol ja llepava les teulades de pissarra del poble. La mansió del baró estava tenyida d’un color vermellós, com si fos una premonició dels dies que vindrien. De primer va tornar a sentir el cruixit de la soga de l’home mort, que havia augmentat el ritme del balanceig a causa de l’acció del gos. Però després, a poc a poc, es va anar imposant una remor compassada que pujava pel camí. Eren les passes sobre la sorra compacta d’un grup de persones que s’acostaven al gran roure. Ja eren aquí, tal com havia suposat. Els qui havien penjat aquell home ara tornaven per admirar la seva obra criminal a la llum del dia. Aquest cop no va patir perquè els batecs del cor la traïssin, ja que va tenir la sensació que l’òrgan s’havia aturat aterrit per la presència d’aquelles siluetes.

—Aquí el tenim!

La nena va tremolar quan aquella veu autoritària va tronar. L’havia sentida més vegades, aquella nit, i massa a prop. Arraulida entre les herbes altes va distingir quatre figures humanes. Malgrat que la frondosa vegetació no li permetia veure’n les cares, sabia perfectament qui eren aquelles persones. Les coneixia totes. Els seus noms, les seves feines, el que havien fet amb l’home que penjava del roure.

Les figures caminaven lentament, com si tinguessin por del que estaven a punt de veure, i es van quedar palplantades al mig del camí observant el penjat en silenci. Una d’elles es va avançar al grup i es va col·locar a poca distància del mort. Era un home gras, vestit de manera elegant. Era el mateix que havia pronunciat les paraules que la nena havia reconegut. El rostre d’aquest home no tenia cap expressió. Es mirava el penjat amb uns ulls buits de tota emoció, col·locats dins un cap quadrat i allargassat que acabava en una papada similar a les de les iguanes. La resta del grup es mantenia en silenci i amatent, com si de la boca inerta del mort hagués de sortir algun so en qualsevol moment. Finalment, algú va dir:

—Hauríem de trucar a la policia.

La proposta va sorgir d’un home vestit totalment de negre que es va persignar en acabar de pronunciar la frase. L’home gras i elegant es va apartar del penjat i va treure alguna cosa d’una butxaca dels pantalons. Era un mòbil. Es va separar del grup mentre mantenia l’aparell enganxat a l’orella. La resta d’homes va continuar mirant el cos del penjat com si volguessin assegurar-se que ja no li quedava ni un bri d’alè. Al cap d’una estona, una altra de les figures es va acostar al cadàver. Vestia una camisa de quadres i pantalons texans amb doblec al final dels camals. Unes gotes de suor diminutes li feien brillar la calba com si estigués recoberta per una fina pel·lícula de plàstic transparent. Va mirar el penjat amb pena, com si realment lamentés la mort d’aquell home.