Ernest Prunera Aledo - L´Or del Rei

—Perdoni —el va interrompre en Joan—. Però vostè és…

—Ai sí! Ho sento! Quan parlo de literatura m’embalo i no paro. Em dic Armengol Managuerra i soc el metge del poble. També coordino els actes del centenari —va dir inflant-se com un paó.

—Encantat de conèixer-lo.

Els dos homes es van tornar a donar la mà.

—Així doncs, ha vingut a escriure una nova novel·la?

—A intentar-ho, almenys —va sospirar en Joan mentre li venia a la ment la cara arrugada de la seva agent literària, emboirada pel fum del tabac.

—I per què aquí, a la Baronia de Mancamans?

—És un bon lloc per estar tranquil, no? La casa dels meus avantpassats —va afegir llançant una mirada al retrat del darrer baró.

L’Armengol Managuerra va transmutar el gest del rostre de l’admiració al desconcert. Una ombra se li va posar sobre els ulls, que semblaven haver-se empetitit. Una gota de suor li va néixer a la templa i li va relliscar per la galta. El llavi inferior li tremolava en un tic nerviós.

—Vostè és família del baró? —va preguntar amb veu tremolosa.

—Sí. Potser no directa, però…

—Perdoni —va tallar abruptament l’Armengol Managuerra—. Hauria de marxar —va afegir mirant el rellotge que portava al canell—. S’ha fet tard. Ha estat un plaer. Benvingut a la Baronia de Mancamans.

I, sense esperar cap mena de resposta, el visitant va marxar arrossegant els peus, però sense fer soroll, com un fantasma, igual com havia entrat. En Joan es va quedar bocabadat uns segons, mirant la porta buida per on havia fugit aquell home. Va moure el cap com si volgués esbandir de la ment la visita insòlita que acabava de rebre, i es va disposar a continuar la inspecció de la mansió tot barrinant com s’ho faria si no trobava les claus d’aquell edifici esgavellat.

En el mateix pis superior, adjacent a l’estança del retrat del darrer baró de Mancamans —que devia servir com a menjador i sala d’estar—, hi havia una habitació igual de gran que la sala anterior. Feia olor a pintura recent i estava perfectament endreçada i neta. Una petita finestra de vidre esmerilat filtrava una llum que il·luminava tènuement l’espai. Hi havia un llit vell però perfectament preparat, com si estigués a punt de rebre un hoste. Sobre una tauleta hi havia un gerro de flors de plàstic. En un cantó, un escriptori antic i un armari de grans dimensions. En Joan va suposar que aquella devia ser l’habitació del baró, preparada ara per a la seva arribada; posada a punt, segurament, pel malaguanyat Carles Ossó.

Precisament, l’home trobat mort la nit anterior deuria pernoctar en un altre compartiment, situat també en el pis superior però a l’altre extrem del passadís. Era un cubilet fosc, sense finestres, amb només un catre atrotinat sobre el qual descansava rebregada una màrfega d’aspecte repugnant. La sala estava il·luminada per una bombeta de poca potència que penjava dels cables nus just al mig del sostre. Dues mosques volaven i es posaven contínuament sobre la bombeta amb un brunzit constant. En un racó hi havia una tauleta sobre la qual reposaven una palangana i un parell de llibres vells. La pudor, una barreja d’humitat i brutícia, va obligar en Joan a arronsar el nas. Tot estava desordenat, com si s’hagués produït una baralla.

Després de comprovar que darrere la quarta porta del pis superior hi havia un petit lavabo reformat, en Joan va explorar el rebedor i la planta baixa. En descendir les escales es va dirigir a la porta que li quedava a l’esquerra. Donava a una cuina ampla que encara deixava veure la seva distribució antiga. Al costat de l’aigüera hi havia apilats en perfecte ordre tot de plats i gots. Semblaven acabats de rentar. En un racó, una petita nevera, d’aspecte vell, remugava sense parar. El centre estava ocupat per una ampla taula de fusta sobre la qual hi havien dipositat curosament un bol amb fruites que semblaven fresques. Al voltant hi havia tres cadires, també de fusta. Era un espai ple de llum a causa de les finestres que donaven a l’exterior. A través dels vidres nets i transparents en Joan veia l’immens roure on s’havia penjat en Carles Ossó. De fet, va considerar durant uns breus moments que la mansió havia estat preparada a consciència esperant la seva arribada. Massa feina per a un home que pensava posar fi a la seva vida. A través dels vidres de la cuina en Joan també va veure el seu Citroën, observant-lo a ell, al seu torn, amb els fars blancs apagats. Llavors va deixar en Carles Ossó de banda i es va disposar a instal·lar-se en aquella casa.

En sortir de la cuina es va fixar en la porta de l’altra banda del rebedor. La va obrir i hi va descobrir un petit rebost ben assortit amb llegums i pots de conserves. Llavors es va dirigir cap a la petita porta mig oculta sota les escales de fals marbre. Aquesta, però, no es va obrir quan va girar el pom. Ho va provar un parell de cops, però va ser endebades. La va observar atentament. Li va semblar estrany que no hi hagués cap mena de pany, res que donés a entendre que estava tancada, així que va concloure que deuria estar obstruïda des de l’interior. Es va rendir amb un sospir, pensant que ja tindria temps per desbarrar-la.

Va sortir de la mansió i es va dirigir al cotxe. Va obrir-ne el maleter i va extreure’n la bossa d’esport que portava per tot equipatge, juntament amb un maletí on duia l’ordinador portàtil i blocs per prendre notes sobre les idees que se li ocorrien per a possibles històries. En retornar a la casa, abans de pujar les escales per acomodar-se a l’habitació del seu avantpassat noble, es va aturar uns segons per observar la porta del fons, la que no havia pogut obrir. “Hauré de buscar una palanca”, es va dir en veu alta mentre pujava els esglaons de tres en tres.

Va deixar tot el que portava sobre el llit de l’habitació amb la finestra de vidre esmerilat, excepte l’ordinador, que va voler instal·lar a la sala on hi havia el retrat del darrer baró de Mancamans. Va connectar l’aparell en un endoll que va trobar rere la poltrona i es va acostar als finestrals per observar el paisatge. Més enllà del gran roure, les cases de pedra negra s’estenien per una petita vall coberta de verd custodiada per les altes muntanyes de la serralada. La mansió, aïllada en un turó, connectava amb la resta del poble amb un camí al final del qual en Joan va distingir dos homes que escoltaven atentament l’Armengol Managuerra, la persona que havia fugit quan li havia revelat el seu parentiu amb el baró, i que ara assenyalava la mansió acaloradament i amb grans escarafalls.

III

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.