Ernest Prunera Aledo - L´Or del Rei

El borni va callar, observant com en Jaume d’Urch revisava distretament el fusell.

—Continua, Pere —el va animar el baró.

—Amb tot el respecte, senyor baró. No crec que la baronessa sigui aquí quan tornem de la guerra.

En Jaume d’Urch va esclatar en una riallada sonora i va refusar l’opinió del borni amb un gest amb la mà.

—Ai, Pere! Has estat mai casat?

En Pere Roca sabia que el baró coneixia la resposta a aquella pregunta. Tot i això va contestar:

—No, senyor baró.

—Llavors no pots saber com és de voluble, l’humor de les dones! La seva voluntat és lleugera com l’aire i molt sensible als canvis del clima. Ho vaig llegir fa poc en un llibre d’un doctor alemany. Ara no recordo com es deia... Klaus no-sé-què, crec. Segons aquest expert germànic, el caràcter de les dones no és com el nostre, el dels homes, que és ferm com les muntanyes que ens envolten —va explicar assenyalant cap a l’exterior de la mansió—, sinó que és molt volàtil. Però sempre es mantenen a l’abast de la mà que les alimenta, les vesteix i les protegeix. Tu saps més que ningú la quantitat de cops que ha amenaçat de marxar, i encara continua sota aquest sostre. Malgrat totes les seves rebequeries, t’asseguro que la baronessa serà aquí quan tornem triomfants.

—Ha omplert tres baguls amb les seves pertinences, senyor baró. Crec que la intenció d’abandonar-vos ara va de debò —va respondre el borni.

En Jaume d’Urch va mutar el somriure per un rictus seriós. Mirava el rostre d’en Pere Roca sense saber què contestar. Es va sorprendre observant amb inquietud els petits saltirons nerviosos de l’únic ull d’aquell home. L’altre estava cobert per un tel lletós. El nas li recordava una patata grillada i la boca torta semblava la cicatriu d’un cop de destral. “És ben bé l’home més lleig del món”, va tornar a pensar el baró.

En aquell moment, de la planta baixa van arribar crits. Dues persones, un home i una dona, semblava que discutien acaloradament. De cop i volta les veus van callar i, al cap de poca estona, es va sentir un fort cop de porta i unes passes que pujaven les escales apressadament. Un dels criats més joves de la mansió es va aturar als darrers esglaons, panteixant i amb la cara enrojolada per la intensitat de la baralla.

—Què passa, Ossó? —va preguntar en Jaume d’Urch amb severitat.

—És la cuinera, senyor baró —va dir el noi amb desesperació—. Ha marxat! Ha dit que si la baronessa us deixa, ella també!

En Jaume d’Urch va mirar al sostre amb desesperança i va respirar profundament. Era la tercera serventa que deixava la mansió en quinze dies. Va estar-se una estona observant les teranyines que creixien entre les bigues mig podrides i el vol erràtic de les partícules de pols. Després va dir, tot baixant les escales i esquivant el criat esvalotat:

—Anem, Pere. Tenim una guerra a fer.

II

DIVENDRES, 4 D’ABRIL DEL 2014



En Joan Ferragut va donar un cop de ràbia al volant. Feia hores que conduïa el vell Citroën per una carretera secundària sense trobar el que buscava. Totalment desesperat, serrava les dents amb força i respirava feixugament. De tant en tant deixava anar un renec mentre mirava de biaix un mapa de la zona que havia comprat en una gasolinera de l’autopista i que descansava, desplegat i arrugat, al seient del copilot. Va llançar un improperi quan va comprovar, un cop ja en ruta, que el poble on anava no apareixia en el plànol, ni tan sols una mínima referència. I en aquella carretera per la qual circulava, perduda de la mà de Déu entre altes muntanyes i boscos de vegetació exuberant, encara no havia trobat ningú a qui preguntar. Ni un ciclista ni un passejant ni tampoc cap altre cotxe. Res.

—On coi deu ser aquest poble maleït? —va remugar en veu alta.

Començava a creure que aquell lloc no existia, que tot havia estat una broma de mal gust. Ell, un escriptor d’èxit en hores baixes, hereu d’una mansió situada en un poble el nom del qual no havia sentit mai? Va somriure amb amargor mentre pensava com n’havia estat, d’ingenu. Sense cap mena de dubte algú s’havia burlat d’ell, s’havien aprofitat de la seva debilitat i ara devien estar cargolant-se de riure en algun lloc molt lluny d’on es trobava. Però si era allà errant per aquells paratges també era per culpa de la Sara Torné, la seva agent literària, la persona que l’havia ajudat a esquivar els esculls cruels que el destí, Déu o qui fos li havien posat al davant, i qui l’havia empès a emprendre aquell viatge.

Evocar la imatge de l’agent sexagenària li va fer pensar en el mòbil. Ella el podia trucar en qualsevol moment. De fet, l’havia amenaçat de trucar-lo sovint per saber com portava la nova novel·la que havia d’escriure en aquell poble. Va buscar l’aparell sota el mapa i el va mirar per enèsima vegada. Continuava sense cobertura. Estava perdut i aïllat. Si en els deu minuts següents no trobava cap senyal del poble, donaria mitja volta i tornaria a Barcelona.

De sobte, una ambulància sorgida del no-res se li va enganxar al darrere amb les sirenes taronges llampeguejant i li va fer llums perquè s’apartés. Va alentir la marxa i es va arrambar al voral tot el que va poder. L’ambulància el va avançar i es va allunyar uns metres, no gaires, perquè al cap d’uns segons el vehicle va frenar, va encendre l’intermitent dret i va enfilar un trencall de la carretera ocult per les bardisses. En Joan va mirar en aquella direcció com si s’hi hagués amagat un unicorn. Gairebé ocult per les branques d’un arbre espès hi havia un senyal metàl·lic oxidat on es podia llegir amb dificultat el nom del poble que buscava: la Baronia de Mancamans.

—Per fi! —va exclamar amb una barreja d’alegria i alleujament.

Va seguir aquell camí darrere l’ambulància. Era una mena de pista forestal, ampla i plena de sots que van fer patir en Joan pels amortidors del Citroën atrotinat. Mentre saltava a l’interior del vehicle com si estigués en una atracció de fira, va tornar a penedir-se d’haver-se desplaçat fins aquell poble desconegut per tothom i apartat de tot. I si la mansió no existia realment? I si havia estat víctima d’una trampa cruel? Per sort, el trajecte va ser curt. Al cap d’uns cinc minuts de circular per aquell camí de sorra, la vegetació frondosa que flanquejava els marges va donar pas a una extensa vall envoltada per enormes muntanyes de cims blavosos.

La vall estava ocupada per una sèrie de cases disperses de pedra amb teulades de pissarra. Els habitatges, de formes i mides similars, s’estenien arreu aparentment sense cap mena d’ordre ni planificació. Estaven connectats entre ells per camins de terra enfangada. Només un grup d’una desena d’edificacions estava concentrat al voltant d’un espai rectangular, com si fos una plaça central, cobert totalment de males herbes. D’entre el grup d’edificis que envoltaven aquest espai destacava una església amb un campanar no gaire alt al qual li faltava la campana. L’església i algunes de les cases reposaven a la falda d’un turó, i sobre d’aquest es mantenia dempeus un casalot desmanegat.

En Joan va interrompre bruscament la contemplació de la Baronia de Mancamans per culpa d’una ovella. L’animal era al mig del camí per on circulava el Citroën, buscant mandrosament alguna cosa per menjar. En Joan va aturar el cotxe al costat de dues cases separades per un espai on amb prou feines hi cabria una persona. Davant d’ell, el camí continuava recte uns metres i després es bifurcava. Cap a la dreta es dirigia al grup de construccions amb l’església entre elles i es perdia més enllà. I cap a l’esquerra s’elevava sobre el turó al cim del qual hi havia la casa, de planta quadrada i d’aspecte senyorial, que dominava la vall. Just al mig del camí del turó, sota un arbre enorme, hi havia aturada l’ambulància al costat de dos cotxes dels Mossos d’Esquadra. Dos agents mantenien a una distància prudencial un grup d’una desena de persones que miraven encuriosides el que passava sota l’arbre. Allà, uns altres dos agents prenien nota del que els explicaven tres homes. Si la casa del turó era la mansió que havia heretat, en Joan hauria d’esperar que marxessin l’ambulància i la policia per arribar-hi. De totes maneres, en aquell moment tampoc no hi hauria pogut anar. I és que l’ovella solitària que havia aturat la seva marxa s’havia multiplicat. En qüestió de minuts, tot el camí i l’espai on s’agrupaven l’església i les altres cases s’havia omplert d’aquests animals, que pasturaven tranquil·lament.