Ernest Prunera Aledo - L´Or del Rei

Resignat a esperar, en Joan va sortir del cotxe i va observar la mansió, situada just sobre l’església: el seu campanar semblava que l’assenyalava com el dit índex d’una mà. Més que una mansió, era un casalot desmarxat. Des de la distància, feia la sensació que portava molt anys deshabitada, tot i que l’edifici desprenia un aire de nostàlgia de temps més esplendorosos. No es va voler ni imaginar com devia estar l’interior. El va envair una sensació de decepció, pensar en les reformes que hauria de portar a terme per fer-lo mínimament habitable i poder-lo vendre, que era la seva veritable intenció quan es va assabentar del que havia heretat.

Un gos va passar corrent pel seu costat i, a força de lladrucs, va obligar algunes ovelles que s’havien allunyat massa a acostar-se al grup principal, situat a tocar d’una petita agrupació d’arbres. Els animals van obeir alhora que feien dringar sorollosament els esquellots. El gos, gran i pelut, d’un color blanquinós, es movia frenèticament per entre les ovelles bordant les seves ordres. Llavors, de darrere en Joan va arribar un xiulet agut i prolongat que va ser seguit per un crit sec. El gos es va aturar mirant en direcció a l’origen d’aquells sons i va seure sobre les potes del darrere movent la cua amb impaciència. Un noi d’uns vint anys va passar amb parsimònia pel costat del Citroën. Portava un bastó travessat a les espatlles, per darrere del clatell. Les mans hi penjaven com fulles seques. Portava uns pantalons texans negres amb els camals molt estrets i una caçadora de cuir, també negra, sota la qual s’entreveia una samarreta amb el logotip d’AC/DC. Els seus cabells foscos i llargs, semblants als del gos, es desbordaven al serrell per sobre d’unes ulleres rodones. El noi va esquivar el cotxe aturat enmig del camí i es va situar a pocs metres d’en Joan observant amb desgana les seves ovelles escampades per la plaça rectangular. El gos el mirava amb impaciència. El pastor va tornar a xiular, aquest cop amb un so més curt. L’animal, com si hagués rebut una ordre militar, va tornar a córrer per entre les ovelles i va provocar que el soroll dels esquellots s’elevés per les muntanyes barrejat amb bels de protesta.

El pastor va mirar cap al camí de la mansió observant en silenci com introduïen dins l’ambulància una llitera amb alguna cosa, tapada amb una manta blanca, que tenia la forma d’un cos humà. Quan l’infermer va tancar les portes de l’ambulància, el pastor va moure el cap amb un gest de disgust a la cara, com si li sabés greu el que veia, com si conegués la persona que s’emportaven.

—Perdona. Què ha passat? —li va preguntar en Joan assenyalant cap al grup de gent aplegada sota l’arbre.

El pastor se’l va mirar amb sorpresa, com si no l’hagués vist fins aquell moment. Llavors va tornar a dirigir la vista cap on era l’ambulància i els flaixos blaus de les sirenes dels cotxes policials. Els agents estaven entrant als seus cotxes.

—Han trobat un mort —va dir amb indiferència, com si fos la cosa més normal del món.

—Un mort?

—Sí —va respondre el noi arronsant les espatlles.

—Sota aquell arbre? —va insistir en Joan.

El jove pastor se’l va mirar amb desconfiança.

—És periodista, vostè?

—No.

—I policia?

—Tampoc.

El pastor se li va acostar i, en un xiuxiueig, va dir:

—Llavors li ho puc dir. Penjat de l’arbre. Diuen que s’ha suïcidat, però jo crec que l’han mort.

El noi es va allunyar unes passes mirant en Joan amb un somriure estrany. No va saber si la ganyota del pastor era per la seva pròpia cara d’estupefacció o pel que devia ser una broma macabra. En aquell moment les ovelles van belar inquietes i van córrer en totes direccions, com si fugissin d’un depredador aparegut d’imprevist, fent sonar els esquellots en un recital descompassat i provocant el desconcert del gos pelut que bordava desesperat. Els animals s’allunyaven del grup d’arbres deixant una companya estesa a terra que estremia les potes amb el cap sagnant. El pastor va deixar anar un exabrupte i es va apressar a socórrer l’animal ferit. Més enllà, prop d’on el gos provava sense èxit de tornar a agrupar el ramat, una altra ovella va caure a terra, belant de terror, amb una ferida al llom. Quan l’animal va intentar aixecar-se, una pedra ploguda del cel li va colpejar al cap i l’ovella es va desplomar inconscient.

—Adrià! —va cridar el pastor mirant al seu voltant—. Prou!

Un riure estrident es va solapar amb els lladrucs del gos. De la copa d’un dels arbres propers va saltar a terra una figura alta i espigada. Era una silueta humana, una persona que emetia un riure embogit mentre s’allunyava de les ires del pastor. Tots dos devien tenir aproximadament la mateixa edat, però l’agressor de les ovelles era molt més alt. Vestia uns pantalons de pana marrons i una samarreta blanca. El cap, poblat amb uns cabells abundants i desordenats tot i que amb unes entrades pronunciades, era desproporcionadament més gran que la resta del cos. L’agressor va desaparèixer emportar-se el riure diabòlic, i el pastor va quedar-se atenent els seus animals ferits.

En Joan va dubtar un moment si ajudar-lo o no. Una llum fugaç, com una mena de llampec ataronjat, va decidir per ell. Eren les sirenes de l’ambulància. El vehicle ja marxava pel mateix camí per on havia vingut i precedia els dos cotxes dels Mossos d’Esquadra. En Joan va entrar al seu Citroën, el va engegar i el va apartar per deixar passar aquella comitiva mortuòria. Un cop va tenir via lliure, va voler enfilar el camí cap a la mansió, però una altra cosa li ho va impedir. Una dona gran, vestida de negre i amb els cabells molt blancs i esvalotats, passava davant del cotxe amb pas lent, tal com havia fet l’ovella uns minuts abans. Quan va ser just al mig del camí, la dona es va aturar i va mirar en Joan. La vella tenia la cara molt arrugada, amb dues escletxes en el lloc on haurien d’haver-hi els ulls, i amb una protuberància informe en la posició del nas. La vella se’l va mirar en silenci durant uns segons que a en Joan se li van fer eterns. Després es va girar, va seguir el seu camí i es va perdre en el carreró estret que formaven les dues cases on havia aturat el cotxe.

Refent-se de la sorpresa que li havia provocat aquella visió, en Joan va dirigir el cotxe cap a la mansió, on desitjava trobar la tranquil·litat que necessitava per reprendre la novel·la que havia hagut d’abandonar a causa de la desgràcia. Com sempre que pensava en la novel·la, li va venir a la ment la Sara Torné. En passar pel costat de l’arbre on s’havien aturat l’ambulància i els cotxes de policia, els tres homes que havien parlat amb els agents el van mirar igual com havia fet la vella. “Quin poble de sonats”, va pensar en Joan en el mateix moment en què aturava el Citroën davant la porta del casalot. Abans de baixar-ne, però, va buscar el mòbil sota el mapa arrugat per comprovar si la seva agent l’havia trucat. Res. L’aparell continuava en silenci, però ara veia amb satisfacció que dalt del turó sí que tenia cobertura.

Va baixar del cotxe i va mirar la façana de l’edifici sense poder evitar posar cara de fàstic. De prop, el lamentable estat de la mansió era encara més patent. La pedra amb què estava construïda era grisa, bruta i gastada, amb clapes de molsa i humitat. D’entre les juntures naixien sense control herbes i plantes i va creure veure, fins i tot, algun bolet. La fusta dels marcs de les finestres estava podrida i els ràfecs de la teulada amenaçaven de caure en qualsevol moment. Una sargantana corria sobre el llindar de la porta, adornat amb un escut heràldic esculpit en una pedra erosionada pel vent, la pluja i el pas del temps. Sota l’escut deteriorat es podia distingir un any: 1613. En Joan va imaginar amb disgust que l’interior de la casa estaria infestat de rates i altres feristeles.