Ernest Prunera Aledo - L´Or del Rei

Es va acostar a la porta, una enorme planxa de fusta plena d’estelles rematada amb uns grans claus de ferro rovellat. Sobre el pany hi havia un picaporta, també de ferro, que va fer sonar tres cops, tal com havia acordat per telèfon amb qui s’havia presentat com el vigilant de la casa, un tal Carles Ossó. Va esperar una estona i, com que ningú no li obria, va empènyer suaument la porta. Al contrari del que s’esperava, la planxa de fusta es va desplaçar tot fent grinyolar les frontisses. La porta oberta el convidava a entrar, i així ho va fer. Els seus passos van ressonar uns instants en l’interior quan va travessar el portal. Hi feia fred, en comparació amb la temperatura de l’exterior. Una certa ferum a alguna cosa indefinible surava en l’ambient.

—Hola? —va cridar per fer palesa la seva presència—. Senyor Ossó? Soc en Joan Ferragut!

Per resposta només va obtenir el retorn de les seves paraules.

El rebedor estava molt més net del que s’esperava. Tot i ser bastant fosc, el terra, cobert amb rajoles blanques, relluïa amb la llum que entrava per la porta principal, com si hagués estat acabat de fregar. Davant seu, unes escales amples d’aspecte senyorial convidaven a pujar al pis superior. Semblaven de marbre, però intuïa que en realitat no ho eren. A esquerra i a dreta hi havia sengles portes tancades i, al fons, sota les escales, gairebé oculta en una foscor absoluta, va divisar una altra porta més petita que les dues anteriors.

Va tornar a cridar en va el nom de la persona que li havia de donar les claus de la mansió, així que va decidir pujar al pis superior per si en Carles Ossó era allà i no l’havia sentit arribar. Les escales desembocaven en un passadís que recorria la forma quadrada de l’edifici i en què hi havia quatre portes més. Una d’elles, la que tenia més a prop, era doble. Va avançar cap a aquesta porta i va baixar-ne la maneta lentament. Però la porta es va quedar a mig obrir, com si alguna cosa fes força des de l’interior per impedir que hi entrés. L’aire que en sortia portava olors d’humitat i de solitud. Va haver d’empènyer amb ímpetu per poder obrir-la del tot. La fusta va emetre un esgarip agut quan va fregar les rajoles del terra. Es va trobar en una sala ampla amb uns finestrals enormes que deixaven entrar la llum del sol a borbolls. A través dels vidres es veia l’arbre on havien trobat el mort. En un racó, al costat de les finestres, hi havia una tauleta de fusta corcada. Al seu costat, un llençol blau clar i amb taques de floridura cobria una poltrona. A l’altra banda de la sala, al costat de la porta, una calaixera molt antiga semblava que s’aguantava de miracle. Sobre el moble, penjat a la paret, hi havia un fusell també d’aparença molt antiga. Dues cadires atrotinades completaven el mobiliari.

A la paret oposada a la poltrona hi havia una llar de foc de mida considerable sobre la qual penjava el retrat d’un home vestit de militar del segle xix amb una boina vermella al cap i el pit folrat de medalles. En el petit espai entre el quadre i la paret, unes teranyines denses testimoniaven que la presència humana havia estat absent en aquella sala durant força anys. En Joan, amb el cap tort i amb un mig somriure als llavis, es va acostar al quadre. El militar tenia el cap lleugerament girat cap a la dreta, amb la mirada perduda cap a l’infinit per sobre de l’espatlla de l’observador. Era una mirada orgullosa i marcial, plena de la seguretat i l’orgull que li conferien els bigotis acabats en punxa, perfectament cuidats.

—És en Jaume d’Urch, darrer baró de Mancamans —va dir a la seva esquena una veu desconeguda.

En Joan es va girar com si un dit glaçat li hagués recorregut l’espinada. Al llindar de la porta doble s’hi estava un home d’uns cinquanta anys, amb camisa de quadres, texans i sabatilles d’esport, amb la calba perlada de gotes de suor. Un caminet de pèls blancs li naixia a les temples i s’amagava rere les orelles.

—Perdoni, no el volia espantar —va excusar-se l’home mentre avançava arrossegant els peus—. És que l’he vist entrar a la mansió i he volgut ser el primer a donar-li la benvinguda —va afegir tot estenent una mà.

En Joan el va mirar amb desconfiança. Era un dels que l’havien observat en arribar a la mansió, un dels tres homes que havien parlat amb la policia mentre introduïen el mort a l’ambulància. Finalment, li va encaixar la mà. Va dissimular la sensació desagradable que li va provocar trobar-la calenta i suada.

—No es preocupi, no m’ha espantat —va mentir—. Vostè és en Carles Ossó?

El visitant va canviar el somriure amable per un rostre seriós.

—No. En Carles Ossó ha estat trobat aquesta matinada penjat d’aquell roure —va dir aixecant el braç i assenyalant cap a l’exterior a través dels finestrals—. Sembla que s’ha suïcidat.

—El cos que s’ha emportat l’ambulància era el d’en Carles Ossó? Però si fa dos dies vaig parlar amb ell per telèfon per acordar la meva arribada... i no semblava...

—Aquest és un dels grans pecats de la societat actual —va respondre el visitant amb un to solemne—. Vivim en un món hiperconnectat: podem saber a l’instant el que succeeix a l’altra punta del món, però desconeixem què li passa al veí. En Carles Ossó patia una depressió greu i ningú no ho sabia. Fa un any va morir la seva dona, així, de sobte. Se la va trobar sota el roure, blanca com la cera i amb la mirada de vidre cap al cel. La nit passada ell va decidir posar fi a la seva vida just a l’arbre on ella va morir. Potser el fet que es tanqués entre aquestes quatre parets, aïllat de tot i de tothom, ens hauria d’haver fet sospitar que no havia pogut superar la mort de la seva dona i que necessitava ajuda.

En Joan tenia fixa la mirada en les desgastades rajoles del terra, pintades a mà segles enrere. Però la seva atenció estava centrada en una altra qüestió: qui li facilitaria les claus de la casa que acabava d’heretar? El visitant va continuar parlant.

—Però bé, ha estat la seva decisió. El poble ha de mirar endavant. Aquest cap de setmana celebrem el quart centenari de la Baronia de Mancamans. Ha vingut per això, oi? Vostè és periodista? El fet és que la seva cara em sona…

En Joan va somriure de satisfacció. Quantes vegades havia sentit aquella frase! No hi ha res com la vanitat per oblidar les penes, i més si aquestes són alienes. Davant la pregunta d’aquell home, la tràgica mort d’en Carles Ossó va passar a un segon terme.

—No, no soc periodista. Soc escriptor —va dir amb un punt d’orgull—. Em dic Joan Ferragut, i no tenia ni idea que aquest cap de setmana se celebrava el centenari de la Baronia de Mancamans.

L’home li va estudiar la cara amb atenció. Al cap d’uns segons va mostrar un ample somriure mentre exclamava:

—És clar! Joan Ferragut! L’escriptor de novel·les de terror!

—De misteri —va corregir en Joan. Però el seu interlocutor no va advertir la puntualització. Semblava que estava posseït per una emoció incontrolable.

—He llegit dues de les seves novel·les, com es deien... Ah, sí! Trucada a mitjanit i El forat del bany.

—Del pany.

—Com diu?

—Del pany. El títol és Pel forat del pany.

—Ah! Sí, sí… Em van agradar molt, de veritat.

—Moltes gràcies.

—Sap què? Jo també soc escriptor —va confessar l’home en veu baixa, com si fos un secret—. Bé, encara no he publicat res, però tinc algunes històries escrites. Potser li agradaria llegir-les…

—Sí, per què no? —va contestar en Joan amb més amabilitat que convicció.

—Tot i que jo m’inclino més per la història, sap? Investigo coses que van passar, especialment d’aquí, de la Baronia, i després en faig algun relat i…