Jaume Salinas - Senyals

–Ai, l’Arantxa, l’Arantxa –es va sentir una veu al fons del passadís, que s’acostava cap on érem nosaltres. Pocs instants després, una altra senyora molt gran, potser no tant com l’anterior, però amb un gran semblant físic i amb la mateixa actitud de cordialitat i d’alegria, va aparèixer per la porta. Era l’altra tieta de l’Arantxa, la tieta Maite.

–Mira que li tenim dit que no faci gaires exhibicions, perquè hi ha el perill que se la mal interpreti –va continuar dient, sense parar de somriure, al mateix temps que parava una taula rodona petita, que era al costat de l’habitació, junt a dos sofàs molt antics, però en perfecte estat de conservació. Pocs minuts després, un esplendorós berenar, que consistia en xocolata desfeta amb ‘picatostes’ i magdalenes, estava a punt de ser cruspit per totes quatre.

–Au vinga, que es refreda, després ja anireu al quarto de l’Arantxa a jugar –va insistir la tieta Maite, al mateix temps que posava dues cadires, una per a l’Arantxa i l’altre per a mi, i seguidament ella s’asseia en un d’aquells sofàs. La seva germana Aranzazu feia estona que estava asseguda, callada, ja que s’estava menjant una magdalena i tenia la boca plena. Durant uns instants, em vaig quedar mirant les dues senyores, i talment semblava com si no fossin reals. Més aviat semblaven escapades d’un conte màgic, perquè era tanta la tendresa, l’alegria i l’amabilitat que traspuaven, que al seu costat semblava que el temps no existia.

Encara recordo, després de tants anys, quasi cinquanta des d’aquella tarda màgica, el bon record que em va quedar d’aquella vetllada, que es va prolongar fins ben entrada la nit, quan ja era hora de sopar i els meus pares em van recollir. En total havien passat quasi cinc hores i vaig tenir la sensació que només havia passat una mica més d’una hora.

Malgrat que vàrem acordar que repetiríem aquella agradable vetllada, la veritat és que no va haver-hi opció. Poc després es va acabar el curs i jo me’n vaig anar amb els meus pares de vacances a Donòstia, d’on eren naturals i tenien un pis que havia heretat el meu pare. El curs següent ja no vaig tornar a aquell col·legi, perquè vàrem fixar definitivament la residència a la capital donostiarra.

Mai més vaig tornar a saber res de l’Arantxa. Fins i tot, dues cartes que li vaig escriure, una al col·legi i l’altra a casa seva, o més ben dit, la de les seves tietes, em van ser retornades, amb un lacònic ‘Destinatario desconocido’. Sempre em va quedar un record especial de l’Arantxa i de les seves tietes, un record que a mesura que transcorria el temps s’anava envoltant d’un halo misteriós.

Varen passar els anys, molts anys, i la meva vida em va portar per diverses ciutats espanyoles on residir i exercir la meva professió de metge pediatra. No va ser fins a l’any passat que, amb motiu del pont de la Constitució i la Puríssima, un grup d’amics vàrem decidir anar a Bilbao a conèixer el Gunggenheim.

No sé per què, però vaig tenir la necessitat de retornar a l’antic col·legi on havia estat internada, a recaptar informació de l’Arantxa. Estava tot canviat i modernitzat, començant per aquell pati que en la meva infantesa estava ple de plàtans i ara s’havia convertit en un conglomerat de diverses pistes esportives on els alumnes practicaven tota mena d’esports de competició per equips. L’antic despatx de secretaria ide direcció era una moderna oficina amb tres ordinadors personals, una fotocopiadora i tota mena de material d’oficina, per cert molt ben organitzada.

Fruit d’aquesta bona organització, no va ser difícil trobar documents escolars de la meva època i, en concret, d’aquell darrer curs. Van aparèixer llistes d’alumnes, expedients d’exàmens i algunes fotos de grup. En tots aquests documents apareixien altres companyes amb mi, moltes de les quals no recordava ni el nom ni la cara.

Misteriosament, de l’Arantxa no va aparèixer res, ni tan sols el seu nom, la veritat és que no em recordava dels seus cognoms. Tenia l’esperança que apareixeria en alguna de les fotografies, però tampoc va ser possible. Vaig insistir una mica, i la noia que m’atenia va ser molt amable i va treure altra documentació anterior i posterior a aquell any, però amb el mateix resultat: jo apareixia en la del curs anterior, però de l’Arantxa no va aparèixer res. Talment semblava com si la terra se l’hagués empassat. Vaig donar les gràcies i me’n vaig anar.

Un cop al carrer, el cor em va fer un batec més fort al mateix temps que em venien unes imatges al cap: l’Alameda Recalde i les tietes de l’Arantxa. Vaig agafar un taxi i mitja hora després, al mig d’un tràfic intens i complicat, es parava davant d’una casota que, per com estava d’abandonada i esgavellada, em va costar reconèixer com la de les tietes de l’Arantxa. Però sí, l’era. El porxo, ara tot ple de bardissers, estava intacte, el que havia estat el jardí de l’entrada, ara estava totalment ocupat i devorat per matolls i herbatges de tota mena. La façana estava totalment desfeta a causa del pas de temps, les pluges, tempestes, humitats i, sobretot, la manca d’una necessària activitat de manteniment, havien convertit el que en una altra època era senyal de distinció en un objecte arquitectònic desolat. Aquell vell edifici ruïnós, juntament amb dos més al seu costat, tenien els cartells anunciadors d’una propera construcció d’un conjunt residencial de cases adossades, ‘d’alt standing’.

Just davant d’aquella casa, creuant el carrer, hi havia una altra casa solitària, però aquesta en perfecte estat de conservació i amb gent dins, perquè es veia el llum encès al seu interior. Vaig tenir el pressentiment que en aquella casa em podrien donar algun tipus d’informació útil respecte al que estava buscant. Vaig trucar a la porta i pocs instants després un senyor gran, quasi vell, d’uns setanta anys aproximadament, em va obrir, em va mirar de forma estranya i em va dir:

–Vostè dirà.

–Perdoni que el molesti. Fa molts anys, quan tenia uns deu anys, vaig residir a Bilbao i havia vingut amb una companya del col·legi a casa de les seves tietes, era aquella casa del davant, la que està enmig. Per casualitat sap què va ser d’aquelles senyores?, que de ben segur ja fa temps que van morir, perquè en aquella època ja eren prou grans. El que m’interessa és localitzar la seva neboda, la que era la meva companya. Sap de qui li parlo?

L’home encara em va fer una cara més estranya i sense donar-me ni opció a entrar a casa seva em va dir:

–Em sembla que ha d’estar confosa. Efectivament, en aquella casa hi havien viscut dues senyores grans, germanes solteres tal com vostè em diu, però és del tot impossible que vostè les hagués vist, perquè quan vostè va néixer ja feia uns quants anys que havien mort, poc després de l’acabament de la guerra a causa de la tuberculosi, que en qüestió de mesos se les va endur a l’altre barri. Jo era molt petit en aquella època. Per cert, tampoc recordo haver vist mai cap nena com la que vostè em descriu, perquè, pel que m’havien explicat els meus pares, aquestes dues senyores tenien un germà que estava casat i tenia una filla, però varen morir els tres a causa d’un bombardeig de les tropes franquistes, poc abans de la seva entrada a Bilbao. Ho sento, no la puc ajudar. Bona tarda –va afegir aquell home, al mateix temps que tancava la porta i jo em quedava palplantada i sense ser capaç de reaccionar de cap manera.

Instintivament vaig obrir la meva bossa i vaig agafar el meu portamonedes. Des de sempre hi portava una petita medalla escapulari de la Mare de Déu del Carme, que en una ocasió m’havia regalat l’Arantxa, en una de les seves demostracions de materialització d’objectes.