Jaume Salinas - Senyals

–Caram amb la R., sembla que no li passi el temps!

El meu primer impuls va ser anar a saludar-la, sobretot després que m’hagués vist, però no em va reconèixer, cosa normal d’altra banda, perquè la darrera imatge que deuria tenir de mi era la d’un jove de poc més de trenta anys, amb bastant de pèl al cap, barba i vestimenta pròpia dels anys setanta. Ara, en canvi, que acabava de complir els cinquanta, del meu cap ha fugit aquella pelussera, no porto barba i vaig bastant ben empolainat per anar a treballar. En definitiva, era quasi impossible que em reconegués.

En aquells moments tenia molta pressa perquè arribava tardauna firma de papers, una gestió que no m’havia d’ocupar més de deu minuts o un quart d’hora, per la qual cosa vaig optar per saludar-la a la tornada, amb la creença que encara els trobaria, tenint en compte el caire de la xerrameca que semblava que hi havia entre ella i el seu nebot.

Novaig trigar ni els deu minuts inicialment previstos, quan estava ja de tornada pel mateix lloc on creia que estaven tia i nebot xerrant. Lamentablement ja no hi eren i vaig deduir que cadascú se n’havia anat pel seu camí.

–Llàstima –vaig pensar–, amb les ganes que tenia de saludarla.

No vaig gosar de posarme en contacte amb el nebot, perquè si bé el coneixia de vista i de referències, mai no ens havíem tractat i, en aquella època, treballàvem en departaments diferents. No obstant això, vaig prometre’m que més endavant el trucaria, em donaria a conèixer i preguntaria per la seva tia. El fet és que els dies varen anar passant i em vaig oblidar del tema.

Des de fa cosa de mig any, la meva situació professional ha canviat i s’ha produït la coincidència de ser destinat al mateix departament on treballa el nebot, per la qual cosa vaig recordar els fets i li vaig preguntar per la seva tia:

–Va morir –em va respondre.

–Caram! Quan? No deu fer gaire temps, fa cosa de tres o quatre anys, us vaig veure xerrant asseguts en un sofà del vestíbul i vaig estar a punt de saludar-la.

–Com? N’estàs ben segur del que dius? La meva tia R. va morir ja fa més de deu anys.

–Hòstia –vaig exclamar–, doncs, si que tinc bona percepció del temps transcorregut. Un fet que ha succeït fa més de deu anys crec que només n’han passat tres!

–És més –va afegir–, estic segur que aquí dalt mai no ha vingut a veure’m, perquè els darrers anys de la seva vida se’ls va passar en una cadira de rodes, perquè poc després de la seva jubilació va patir un atac d’embòlia que la va deixar mig impossibilitada.

Vaig callar i vaig tornar a recordar l’escena. És més, quant més hi pensava més fresc tenia el record i l’estranya sensació que vaig tenir aquell dia quan els vaig “veure xerrant tan amicalment” ide com em va mirar durant uns instants.

Vaig treure importància al fet, fins que fa cosa d’una setmana, remenant uns papers personals que tenia en una carpeta, van aparèixer uns resguards signats per mi, amb data d’octubre de 1997, en què hi havia un paper, d’aquests que s’enganxen i es desenganxen, on hi havia escrit:

“Localitzar el telèfon del nebot de R. i preguntar per ella.”

Maig del 2001

L’Arantxa i jo érem companyes i amigues del col·legi, un internat de Bilbao. Si bé ella i jo compartíem habitació, juntament amb dues noies més, es pot dir que l’Arantxa era una nena solitària, però mai no va estar sola. De tota la colla, jo era la més petita. L’Arantxa tenia sis anys més que jo; de les altres dues no me’n recordo. La seva és una història de màgia i encanteri que es difon amb el transcurs del temps, quan només en queda el record d’una època màgica, la de la infància i la primera joventut, que sembla que s’hagi empassat la terra, perquè no n’ha quedat el més mínim rastre.

L’Arantxa tenia un do que feia que fos el centre d’atracció dels qui la coneixíem i tractàvem diàriament: tenia el poder o la facultat de materialitzar allò que es proposava i que ens agradava a les que estàvem amb ella, però només per a les del seu cercle ‘íntim’. Caramels, xiclets, pegadolces, llapiços, medalles, etcètera, apareixien a la seva mà per artd’encanteri. Ningú no sabia com s’ho feia, però el fet és que quan estàvem amb ella ens deia:

–Tinc unes coses per vosaltres.

Acte seguit es posava la mà oberta, amb la palma tocant la part esquerra del pit, per fora del davantal, una mica més amunt del cor, tancava la mà i l’estenia cap a la persona objecte de l’obsequi i quan l’obria apareixia una llaminadura.

Al començament ens crèiem que es tractava d’un truc de màgia après en una joguina molt famosa en aquella època (Màgia Borrás), però mai la vàrem poder enganxar i esbrinar com ho feia. Quan li preguntàvem com ho feia, ella sempre ens contestava el mateix:

–És molt senzill, em limito a pensar en el que vull i apareix alamà.

Com he dit, això només ho feia amb les que considerava que eren les seves amigues de confiança, i ens havia obligat a fer el jurament que mai no ho divulgaríem.

Al començament ens va fer gràcia a totes, perquè crèiem que es tractava d’un simple truc de màgia, però a mesura que passava el temps i no esbrinàvem com ho feia, un cert aire misteriós la va anar rodejant, de tal forma que fins i tot li teníem una mica de por. Val a dir que totes menys jo. No sé per què, però l’Arantxa em fascinava, sobretot quan em parlava de la seva família. Una família que es reduïa a dues ties grans, germanes del seu pare, solteres i que vivien plegades en una casa antiga de l’Alameda Recalde. Els pares de l’Arantxa havien mort a la guerra civil, a conseqüència d’un bombardeig de les tropes franquistes, justament quan ella encara no tenia un any de vida. Des d’un primer moment, tal com ens havia explicat, les seves ties es van fer càrrec d’ella, però com que ja eren bastant grans, van decidir posar-la en aquell internat, del qual sortia cada cap de setmana per anar a casa seva.

Un dia m’invità a anar a casa seva, un diumenge a la tarda. Jugaríem amb les seves joguines, i les seves ties ens prepararien un berenar molt bo, em digué. A més, jo seria la primera nena del col·legi que tindria el ‘privilegi’d’anar a casa seva.

Els meus pares no hi van posar cap impediment, tenint en compte que ella no vivia gaire lluny de casa meva, i que caminant no es trigava més de vint minuts. Aquella era una època en què el temps es relativitzavaino hi havia les preses d’avui dia. Els diumenges a la tarda, precisament era quan s’aprofitava per anar a visitar a familiars i coneguts. Aquell diumenge a la tarda els meus pares aprofitarien per anar a parlar amb uns cosins de la mare, d’uns temes relacionats amb l’herència d’un familiar llunyà que havia mort sense fer testament. D’aquesta forma jo estaria controlada mentre ells feien aquesta gestió familiar.

Quan es va obrir la porta de la casa de l’Arantxa va aparèixer una senyora gran, molt gran, que més que una tieta semblava una àvia. Això sí, molt somrient i amable. Em va invitar a passar. Era la tieta Aranzazu.

–Tu deus ser la Lucia, oi? –em va preguntar al mateix temps que em somreia i em feia una carícia a la galta dreta–. L’Arantxa ens parla molt de tu –va continuar dient–. Diu que ets l’única nena que la tracta tal com li agrada, és a dir, amb naturalitat. Que l’ajudes molt en els estudis, que l’escoltes i que mai no li has demanat res, tal com fan les altres nenes de la classe. És així? –em va preguntar.

–Doncs, no sé què dir-li senyora –li vaig contestar–. A mi m’agrada com és l’Arantxa, les coses que diu i també les coses que fa. Les altres nenes potser no estan gaire acostumades a veure les coses que sap fer ella. Es pensen que fa trucs de màgia, però jo sé que no és màgia, si bé no sé com ho fa.