Jaume Salinas - Senyals

Quan va parar el tren a l’estació de Moncloa i es va obrir la porta, prop del túnel que el duria cap a l’altra línia, José Antonio va sortir corrents com un coet amb l’esperança d’arribar just a temps a l’altre tren, perquè en aquella estació solia coincidir l’horari dels trens de les dues línies.

José Antonio s’adonà del soroll en augment de l’altre tren, senyal evident que s’estava apropant a l’entrada de l’estació, per la qual cosa accelerà el ritme de la seva carrera, una carrera de la qual era el guanyador, perquè els altres passatgers també interessats en agafar-lo encara es trobaven a considerable distància. A uns vint i cinc metres del final del túnel José Antonio va veure que el tren acabava d’entrar a l’estació, per la qual cosa va calcular que tenia el temps just, però suficient, per no perdre’l si agafava el darrer vagó, en el qual només anaven cinc o sis persones.

Poc abans d’arribar a la cantonada del túnel amb l’andana de l’estació, José Antonio es va fixar que hi havia un captaire que estava dempeus, amb l’esquena repenjada contra la paret. Era un home encara jove, de mitjana alçada i una mica prim, de pell fosca com si fos de raça gitana, però no tenia els seus trets, els seus ulls eren foscos i se n’adonà que la seva mirada era penetrant i que el mirava molt fixament. També es va fixar que hi havia un cartell a terra, al costat dels seus peus, en el qual segurament posava els motius pels quals es veia forçat a demanar una almoina als vianants. Ni es va fixar en el que deia, perquè estava concentrat en arribar a temps de poder muntar en el vagó perquè les portes ja eren obertes. Just quan estava a la seva alçada, aquell home li va dir en veu alta i de forma clara:

–No és bo agafar el tren pel darrer vagó.

José Antonio va parar en sec, sense saber ben bé perquè, i el va mirar amb recel i amb desconcert, de qui no espera una afirmació d’aquell tipus es va adreçar a aquell home i li va dir:

–Què diu?

No va esperar la resposta, no valia la pena fer cas d’un captaire, o sigui que va deixar de prestar-li atenció i, sense més, va reprendre la carrera cap el tren, amb la mala sort de contemplar, amb impotència, com les portes del vagó es tancaven i el tren es posava en marxa cap a l’estació d’Argüelles i el deixava a l’estació amb un pam de nas, amb tot el que allò suposava. Va maleir el vagabund i ell mateix, com a causants d’aquella desgràcia. En aquells moments no sabia que fer, si sortir al carrer i intentar telefonar al taller per suplicar-los que l’esperessin, o esperar al següent tren i intentar arribar, encara que tard, però amb l’esperança que la demora no fos lo suficientment important com per trobar-se’l encara obert. Va optar per esperar.

Van passar més de cinc minuts i el següent tren encara no arribava ni donava senyals de fer-ho. L’andana s’anava omplint de gent i ell de desesperació i d’impotència per la situació. Quan ja estava a punt de decidir sortir al carrer, perquè faltaven només dos minuts per les vuit, pels altaveus de la megafonia una veu seca i potent d’home va comunicar als allí congregats que per raons tècniques a causa d’una avaria la companyia es veia obligada a suspendre el servei. La desesperació es va convertir en ràbia, però contra ell mateix, perquè per culpa d’haver prestat atenció a una desferra humana com aquella es trobava en aquella situació. Va girar el cap amb l’esperança de veure qui li havia causat aquella situació, amb el desig de fer-li una mirada d’odi i de menyspreu, però al mateix temps d’intentar esbrinar què era el que li havia volgut dir amb aquella frase enigmàtica. El cas era que ja no hi era i no el va trobar després quan va tornar a entrar al túnel per adreçar-se a la sortida.

Per sort, quan va arribar al carrer hi havia una cabina de telèfon que miraculosament funcionavaiva poder localitzar encara a l’amo del taller, el qual a causa de la feina que encara tenia acumulada no havia pogut tancar a l’hora prevista.

Quan va arribar a casa, amb la satisfacció pròpia de qui ha superat amb èxit un tràngol dificultós, com era haver resolt el problema del cotxe, i l’incident de l’home del túnel ni es recordava, es trobà que la seva dona Júlia li obria la porta i tot seguit li deia:

–No te n’has assabentat? Al metro hi ha hagut un accident. Entre les estacions de Moncloa i d’Argüelles un tren s’ha incendiat, i sembla ser que han hagut d’hospitalitzar els passatgers del darrer vagó. Ara que començaves a trigar una mica, m’estava posant intranquil·la per tu, perquè estava quasi segura que havies agafat el metro.

En José Antonio es va quedar glaçat. Quan es va refer de la impressió que la notícia li havia produït, li va explicar a la seva dona el que havia succeït, i la sort que havia tingut pel fet de perdre aquell tren per haver prestat atenció a aquell captaire.

Passats uns dies, quan ja havien tornat de les minivacances, José Antonio va sentir la necessitat de comprovar qui era aquell home i com podia ser que l’hagués fet aquell advertiment tan oportú. Va tornar a aquella estació del metro i va observar que no hi havia ningú en la cantonada del túnel i l’andana. Va anar-hi unes quantes vegades amb el mateix resultat, cap senyal d’aquell home, ni en aquell lloc ni en cap altre del metro. El darrer dia va veure que hi havia una parella de vigilants de seguretat de la companyia i s’hi va adreçar per si li podien donar alguna indicació d’aquell personatge que començavaaser misteriós, perquè semblava com si se’l hagués empassat la terra. Van escoltar calladament la seva descripció i quan va acabar, el qui semblava que n’era el responsable li va dir molt educadament:

–Senyor, sento dir-li-ho, però crec que es tracta d’una equivocació. Està totalment prohibit demanar almoina dins de les instal·lacions de la companyia, especialment en els túnels de connexió entre les distintes línies. A més, aquell dia en concret el meu company i jo estàvem de servei aquí mateix iala mateixa hora que es va produir l’accident, i li podem assegurar que no hi havia cap captaire com el que vostè ens descriu. Sentim no poder ajudar-lo.

Juliol del 2001

Encara ho recordo com si fos ahir, però ja fa més de tres anys. Anava caminant de pressa pel corredor de la planta baixa de l’empresa on treballo, un corredor que té uns cent metres de llargada i comunica dos edificis i en el qual hi ha un seguit de sofàs per rebre les visites si no es vol que pugin a les oficines, quan vaig veure a la senyora R. que estava asseguda amb el seu nebot, que també treballa a la mateixa empresa.

R. també havia treballat a la nostra empresa durant més de quaranta anys fins al moment de la seva jubilació, fet que es va produir allà a començaments dels anys vuitanta, poc abans del trasllat de l’antiga seu central de l’empresa a l’actual, situada a la part alta de la ciutat i que és on estem situats en el moment dels fets.

S. i jo havíem treballat plegats durant el temps suficient per conèixer-nos i explicar-nos coses de la nostra vida personal. R. era soltera i havia centrat totes les seves il·lusions en el seu nebot, amb qui la vaig veure aquell dia, perquè aquest pogués entrar a treballar també a l’empresa, tant pel tipus de feina com per l’estabilitat que representava aquell lloc de treball i per la bona remuneració que comportava.

Encara recordo l’alegria que va tenir, i que em va manifestar clarament, el dia que es va confirmar que havia aconseguit una plaça, després de superar un dificultós procés de selecció, al qual es presentaven milers de candidats.

El fet és que des de la seva jubilació no havia tornat a veurela. El seu aspecte físic era bo, molt similar a com jo la recordava poc abans de la jubilació, i portava un vestit de faldilla i jaqueta de color marró que li estava força bé. Fins i tot vaig pensar: