Ferran Garcia - Blasfèmia

Arriba vermell, suat i amb els ulls inflats al campament de monstres. La seva mare l’espera i l’Abel Absent ja sap el que hi trobarà. Aquell dia és castigat. La seva mare tenia raó, sempre la té; li havia dit que allò no li agradaria, però el que nota no és conseqüència d’alguna cosa desplaent. És una repulsió intensa. Ara, tant de temps després, sap que li provocarà malsons durant anys. La mare de l’Abel Absent parla poc. Quan el veu entrar se li acosta i ordena: «Mira’m». L’Abel Absent la mira. La bufetada se sent a la caravana del costat. Després, silenci. El d’una abraçada llarga que és el que després de marcar-li els cinc dits a la cara li està fent la seva mare. El nano entén bé la primera cosa (la bufetada), però poc la segona (l’abraçada). Surt de la caravana. Ahir, acabats d’arribar, va descobrir que la nit a Mengíbar és preciosa. Vol veure els estels. Es frega la galta mentre baixa les escales, però les úniques estrelles que veu són els dos ulls de l’Urpa que l’esperen. «On?», diu l’Urpa. L’Abel Absent aixeca les celles i no diu res. «On t’ha pegat?», diu l’Urpa. I l’Abel, en la penombra que crea la llum de la caravana, li assenyala el costat dret de la cara. L’Urpa el colpeja a l’esquerra. El cop és terriblement més dur que el de la seva mare. «Anem», diu l’Urpa. I l’Abel, amb la cara bullint, el segueix. A dins de la seva caravana, l’Urpa li prepara un bany, el renta i li deixa caure un llibre a les mans. «A mi m’ajuda», diu l’Urpa. L’Abel llegeix. «Vaig enterrar els mots en el meu ventre. Em crec a l’infern; per tant, hi soc. És la tomba, m’entrego als cucs.» Ho torna a llegir. Hi capta una cosa, però no sap si és la que ha de captar, en tot cas aquelles paraules el calmen i amb això en té prou. Ho faran durant els malsons que vindran en els mesos següents i ho faran durant molts més anys, un cop s’acabin els malsons que han de venir. Ho faran quan ens trobem a Valcárcel i ho fan, de fet, encara avui quan, plegats, les tornem a llegir. Net i eixut, estirat al llit de l’Urpa i abans de tancar els ulls per intentar dormir («Aquesta nit és millor que dormis aquí», li diu l’Urpa), l’Abel agafa el llibre que és als peus del llit. L’obre per una pàgina i hi assenyala unes frases. «Vinguda del sempre, marxarà per tot arreu. Una sola bufada dispersa els límits de la llar.» I amb la mirada, l’Abel Absent demana una cosa a l’Urpa, que els protegirà, a ell i a la seva mare, i l’Urpa li fa que sí amb el cap i abraçat als versos de Rimbaud finalment s’adorm.

L’Urpa, aquella nit, amb la fira de monstres en marxa, no es tallarà res del que li demanin, per molt que s’enfadin, per molt que protestin, per molt que algú li ofereixi set mil hectàrees d’oliveres en plena producció per uns centímetres de la pell del cul. Aquella nit, l’Urpa acaba la funció ràpid. L’espera una porta oberta en una caravana que no és la seva. A dins algú que, avui, tampoc fa hores extres. Quan s’abracen, les seves pells són l’aiguabarreig de dos rius en trobar-se, la mare de l’Abel Absent i l’Urpa desapareixen l’un en l’altre i es transformen en un gemec que, amb els ulls oberts com les finestres després d’una explosió, l’Abel Absent, a la caravana del costat, escolta estirat sobre el llit. I somriu.

Tot això (Mengíbar, el zoo, Rimbaud) va passar abans de l’ara i l’ara diu que la setmana a Gaidovar ha anat bé. L’Urpa té les butxaques plenes i això vol dir que els monstres també, tot i que per a la majoria d’ells disposar de més diners és equivalent a veure més estels al cel nocturn, no serveix de res, però és preferible a no veure’n cap, el món sembla menys buit. Els monstres compraran més coses, en llençaran més també, menjaran més i millor, poden plantejar-se, fins i tot, crear la seva pròpia fira de monstres, amb la qual farien, si fa no fa, el mateix que ara amb una única diferència: abans caldria deixar la família i no està clar que en puguin crear una altra. Per a ells, les carpes i els éssers de les altres set meravelles són sang de la seva sang, germans, cosins, pares, mares, nets i nebots. Són la seva família i la serien sempre. Començar de nou és ser orfes, un altre cop. No hi ha res més enllà d’aquelles deformitats. Són la frontera. Caravanes endins hi ha la llar, enfora la tundra del caminar solitari. Més diners, per a ells, no signifiquen res. Tan sols més diners. Per canviar de veritat les seves vides caldria tenir no molts diners, sinó moltíssims, i això mai ho aconseguiran. Amb moltíssims diners es podrien comprar cases i palaus i servents i gent que els mirés i els toqués i fes veure que els estimen. No seria real, però seria, i amb això sovint n’hi ha prou. Això és així per a tots els monstres excepte per a un: la mare de l’Abel Absent. Ella, vestida, és una dona, i encara més, és el patró exacte amb què es va tallar la primera de les dones. Ella és bella i perfecta i normal. Sobretot, normal. La mare de l’Abel Absent és un monstre només si ella vol ser-ho. La mare de l’Abel Absent, a diferència de la resta dels monstres, sí que té plans concrets més enllà de la fira, i si els té és, sobretot, per l’Abel. Per a ella els diners són un passaport més enllà de la tundra i ja el té gairebé a punt. Per això ella, com la resta de tarats, també folla a les nits, tot i que «no cal que ho facis», li diu l’Urpa. «Necessito els diners.» «Jo et donaré diners.» «Els diners no es donen, els diners sempre són un préstec.» «Doncs guanya-te’ls, et pagaré més i millor que ells.» «Fent què?» «Folla només amb mi.» «Seguiria sent un préstec.» «Sempre devem coses a algú.» «I sempre estem pagant-les», diu la mare de l’Abel. I l’Urpa tanca els ulls i sospira i fa que sí. Durant les nits, les caravanes dels monstres tenen llum a dins. Les dels que són follats i les dels que no. Els homes de Gaidovar i de tota la comarca s’esperen drets, al davant de les portes, fumant, o s’asseuen al terra, amb les cames creuades, formant uns cercles per la circumferència dels quals hi circulen ampolles de licor. La pols, el fum, l’alcohol i la suor es barregen amb la pudor de sexe que s’escapa, reptant, entre les escletxes de les portes de les caravanes. Si aixeques el cap i mires endins, veus que les llums dibuixen ombres que van i venen, i tornen a anar i a venir. Les ombres de dins es mouen molt més que els homes que esperen a fora, com sovint passa amb les onades del mar, un anar i venir hipnòtic que et paralitza totalment. Fins que les ombres-onades s’aturen. I tot calla. El silenci sempre pesa, està fet de molècules grans, de masses atòmiques gegantines, i entre elles hi suren durant uns segons extres els gemecs, barreja de monstre i humà. La caravana on no hi ha gemecs és la de l’hermafrodita. A dins, l’Abel Absent i la Lisa Marsa van a dormir d’hora, escoltant infinites vegades el disc de la seva filla, Édith.

Per l’Abel Absent el que passa a les altres set meravelles, de nit, és tan natural com els escarabats panxa enlaire, fent moviments desesperats per girar-se. Pot resultar estrany i generar certa inquietud, però forma part de la naturalesa exacta de les coses. «Per què no ho fas aquí, com tothom?», va preguntar l’Abel Absent a la seva mare, un dia. «Això és casa nostra.» «També ho és per a ells» va dir l’Abel. «Per a qui?», va preguntar la seva mare. I l’Abel va aixecar el dit índex enlaire i el va fer girar com una baldufa, en un gest que havia vist fer a l’Urpa per referir-se a la gent del voltant. «Per a ells.» «Ells —va dir la seva mare aturant el dit que encara seguia girant en rotació accelerada— no et tenen a tu.» I l’Abel ho va entendre i, encara més, ho va agrair, i encara més, se’n va sentir orgullós.