Ferran Garcia - Blasfèmia

De la mateixa manera que s’han encès totes les llums de les caravanes (excepte la seva), exactament igual que han començat a gemegar, ara s’apaguen i callen, una a una. A partir d’aquest moment, els únics fotons que, com petits coets, travessen la nit de Gaidovar fins a morir uns metres enllà, seran els de les torxes i els quinqués que il·luminen un racó del campament, ja dins del bosc, que els Karamàzov condicionen perquè la mare de l’Abel Absent sigui follada. Cal llum perquè la claror és important. Qui paga per la deessa vol veure bé aquell cos, vol observar com les seves polles entren i surten d’aquell cony coronat per aquella immensa cigala i gravar-se la imatge a foc dins el cervell. A l’entrada del bosc hi fan guàrdia dos dels Karamàzov. Aquella és l’última nit, demà marxen de Gaidovar i l’Abel Absent observa, com fa sovint, a través de la petita finestra de la caravana. La Lisa Marsa i el disc d’Édith Piaf fa estona que dormen. Recorda com unes hores abans la seva mare es preparava, sense pressa, traient-se una roba i posant-se’n una altra, canviant-se de pell. També calia canviar de saliva i, per aquest motiu, abans de mutar del tot, li havia fet un petó al front. L’Abel Absent tanca els ulls, toca el vidre de la finestra de la caravana i el torna a notar. El petó d’aquella nit s’allarga molt més que qualsevol petó que l’Abel Absent hagi notat, vist o fet mai. S’allarga el que s’allarga una onada d’ençà que es forma, mar endins, fins que sembla morir a la platja, tot i que l’Abel Absent sap que en realitat torna enrere, de nou cap al mar, per avançar, hores mes tard, de nou cap a la costa, en una balanceig que l’Abel Absent està convençut que ha de ser infinit. I els llavis de la seva mare han estat sobre el seu front tot aquest temps.

Després de canviar-se, ha arribat la Lina Marsa. Al racó de bosc una cua de no menys de quinze homes ja s’esperava. La seva mare ha caminat fins a la porta, ha sortit i l’ha tancada suaument. Els Karamàzov eren a fora. Han saludat la mare de l’Abel Absent amb els ulls i després s’han dirigit cap a la columna d’homes que, com un de sol, s’han posat drets. Tot era ordre. Tot era silenci. Ho és encara. L’Abel Absent es toca el front amb la punta dels dits, busca els llavis de la seva mare, que bullen com mai ho han fet. No serà fins d’aquí unes hores que entendrà el perquè d’aquell petó infinit i d’aquella cremor. Però li costarà encara uns anys entendre el perquè profund que s’amagava sota el primer perquè. Tortugues sota tortugues. No era un bes de comiat, o no del tot, era més aviat el que fem quan estem a punt de fer una cosa perillosa, però l’altre no ho sap. És la nostra manera de deixar una nota de comiat. Per si de cas. I la nota diu: «T’estimo i espero que algun dia ho puguis entendre». I l’Abel Absent, anys més tard, ho va entendre, sí, però saber-ho no ajuda, saber-ho condemna.

El cos és trobat tres quilòmetres dins del bosc, al peu d’un eucaliptus mitjà. El cadàver està col·locat en posició fetal, com si dormís. Té a les mans un mocador amb les inicials M.O.Z. i l’han estirat sobre una preciosa manta de color magenta. Seda pura. Joies i vent. El cadàver no presenta signes de violència excepte una contusió al canell dret conseqüència, segons el dictamen forense, de la pressió exercida per una mà que el va subjectar amb força. La lesió es va produir abans de la mort. Les marques indiquen que l’individu és dretà. No s’ha trobat la roba de la difunta, si exceptuem una de les sandàlies, de color vermell i sola de fusta, que conserva intacte el seu peu esquerre. La causa de la mort és una incisió precisa i diminuta a l’altura del pit esquerre, just on acaba l’aurèola del mugró. Tot i que no s’ha trobat l’objecte que li ha perforat el ventricle cardíac dret, tot sembla indicar que consisteix en una agulla de fer mitja metàl·lica del núm. 0. Gairebé no ha sortit sang de la ferida. És tot tan net i estèril que sembla obra de l’àngel exterminador bíblic, aquell que va xuclar l’ànima dels primogènits egipcis, i que ho hagi fet a través d’aquell orifici minúscul. El clítoris de la dona, de mida anormalment gran (un cop analitzada la seva estructura d’inserció entre els llavis vaginals), ha estat pulcrament amputat. Exceptuant això, la resta del cos està immaculat. L’han netejat amb aigua i sabó i l’han pentinat.

Aquell matí, els monstres recullen tots i cada un del cartells que havien inundat el poble de Gaidovar i desclaven el pal major de la plaça. El galió salpa. El solar on havien acampat queda net, ordenat i amb un cercle de flors que delimita el que sempre hi ha hagut allà: pols, merda i ossos enterrats. Al centre mateix, allà on s’havia instal·lat la carpa núm. 8 de l’Urpa, hi ha dues figures. Una és humana, l’altra potser. Una de les mans d’una de les dones siameses descansa sobre el cap del nen, l’altra mà de l’altra dona siamesa subjecta una maleta. Als peus d’algun d’ells, una segona maleta gran i quadrada. Mans, peus, maletes. L’Abel Absent busca amb la mirada alguna cosa. En concret, observa com suren en l’espai, uns metres sobre el terra i la pols, els punts que hi ha al final dels interrogants. I n’hi ha centenars. Vol fer-se les preguntes adients, però no les troba o no les sap. Les dues dones siameses, unides lateralment, literalment, s’ajupen de forma coordinada. «Tot anirà bé», diuen al nen. «Ja anava bé abans», respon l’Abel Absent. «Doncs ara tot anirà millor», diuen elles.

Una hora abans, l’Abel Absent havia entrat a la caravana de l’Urpa. L’havia trobat estirat al llit, despullat i mirant al sostre. Tenia l’ull obert i, en respirar, el seu pit pujava i baixava lentament. Semblava més vell, més antic. La pica no tancava bé i degotejava. Les gotes es compassaven amb la respiració. L’Abel, acostant-se lentament, s’havia aturat a mig metre de l’Urpa. «Ara no», va dir l’Urpa. L’Abel no es va moure. La respiració continuava. La gota de la pica persistia. Fora d’això, la mateixa quietud dels boscos quan plou. Moments abans l’Abel havia escoltat com els Karamàzov intentaven explicar a l’Urpa el que havia passat. «Ara no», havia dit. Semblava que només existia aquella frase dins la seva gola. L’havia repetida a tothom que s’hi acostava. L’Abel: «On és?». L’Urpa va aixecar els dits que li faltaven i el va mirar amb l’ull buit. «Podrint-se dins la nostra memòria.» La gota de la pica prosseguia. L’Abel: «M’ho vas prometre». «El què?» «Ja ho saps.» «Repeteix-m’ho.» «Que no li passaria res.» «No ho recordo.» «Que sí!» «Quan?» «El dia de la banyera.» «Quina banyera?» L’Abel la va assenyalar, però era un gest absurd, l’Urpa no el mirava. «No recordo que parléssim.» L’Abel: «Em vas deixar el llibre dels cucs.» «Un llibre?». «Sí.». «Quin?» «El dels cucs.» «No recordo cap banyera, cap conversa, cap llibre.» «És la tomba, m’entrego als cucs, no ho recordes?» «Ah, aquell llibre.» «Sí.» «Vaig enterrar els mots en el meu ventre, em crec a l’infern; per tant, hi soc.» «Sí.» «Vinguda del sempre, marxarà per tot arreu. Una sola bufada dispersa els límits de la llar.» «Sí.» «I què dius que et vaig dir?» L’Abel: «No em vas dir, em vas prometre, és diferent.» «I què et vaig prometre?» «Que no li passaria res.» «A qui?» «A ella.» «No sé de qui em parles.» L’Abel: «M’ho vas prometre!» «Les promeses sempre són condicionals.» «A què?» L’Urpa es va redreçar i, per primera vegada d’ençà que el nano havia entrat a la caravana, el va mirar amb l’ull que hi veia. «Al futur Abel, al futur. I no es pot prometre el futur. Fes les coses o no les facis, però mai les prometis. I ara ves-te’n.» L’Abel feia estona que havia agafat el primer objecte que havia arreplegat (un llibre) i ara era ell el que no escoltava. El llibre va descriure un arc parabòlic perfecte. L’Urpa no es va moure. El llibre l’havia colpejat al pòmul. Un raig de sang. L’Abel havia seguit llençant tot el que trobava al seu voltant, sense mirar què era ni on impactava, només agafava i llençava, agafava i llençava, agafava, llençava. Esbufecs. Quan dos minuts més tard ja no havia trobat res més per llençar, l’Abel Absent havia obert els ulls. L’Urpa seguia, com l’estrella polar, clavat just al centre del llit, immòbil. Al seu voltant, llibres, vidres, fragments de ceràmica, capses de fusta, papers. «Ja estàs?», havia dit l’Urpa. L’Abel havia buscat una bona resposta, però només trobava la saliva dins la boca. Una saliva que semblava estar produint a litres. «Doncs ves-te’n d’una puta vegada», va sentenciar l’Urpa. I això és el que havia fet.