Ferran Garcia-Oliver - Ausias Marc

Ausias Marc

FERRAN GARCIA-OLIVER

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Ferran Garcia-Oliver, 2009

© De la present edició: Publicacions de la Universitat de València, 2009

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Il∙lustració de la coberta: Ausias Marc, de Manuel Boix (fragment).

De l’original del disc de Capella de Ministrers,

Carles Magraner: Fantasiant. Música i poesia per a Ausiàs March.

CDM © i P

ISBN: 978-84-370-7654-6

Realització ePub: produccioneditorial.com

Sumari

Portada

Portada interior Ausias Marc FERRAN GARCIA-OLIVER UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Crèdits Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. © Ferran Garcia-Oliver, 2009 © De la present edició: Publicacions de la Universitat de València, 2009 Publicacions de la Universitat de València http://puv.uv.es publicacions@uv.es Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera Il∙lustració de la coberta: Ausias Marc, de Manuel Boix (fragment). De l’original del disc de Capella de Ministrers, Carles Magraner: Fantasiant. Música i poesia per a Ausiàs March. CDM © i P ISBN: 978-84-370-7654-6 Realització ePub: produccioneditorial.com

Pròleg

1. Les armes fan los prous hòmens valer

L’ascens del llinatge

Dos cavallers, dos poetes: Jaume i Pere Marc

El pelegrí de Jerusalem

Sant Jeroni de Cotalba

2. Sí com l’hom ric que per son fill treballa

La vila de Gandia

La veu absent

Ausias Marc, «lo potrós»

3. Veles e vents

Jo he servit el rei de la Corona d’Aragó

La màscara de les paraules

Fecunda i perillosa mar

El senyor dels falcons

4. Jo són aquell de qui es deu hom complànyer

Elionor i Peirona

Doble vida

Mompalau, el ministrer

5. Escàs lloguer és dat a mon treball

Beniarjó

«Jo vull jurisdicció solament en los meus»

Marc, l’agricultor

6. Car tot assaig se causa d’esperar

Els Martorell

Vells plets, nous fracassos

Bona boda

Lluminosa València

7. Per destruir aquell qui l’ha desert

En la mort de Joan Escorna

Guerres privades

Delitós sojorn

«Aquest és qui del món se’n va»

8. Ma llengua té la vida e la mort

9. Apèndixs

Bibliografia seleccionada

Textos escollits

Pròleg

Lo savi pren lo profit de sa cerca

El llibre que teniu a les mans és una revisió del que vaig publicar l’any 1998, i que duia per títol En la vida d’Ausiàs March. En aquella avinentesa, la celebració del siscentè aniversari del naixement del poeta m’urgí a capbussar-me en els poemes i en la documentació d’arxiu que podien il·luminar les traces que el senyor de Beniarjó havia deixat per la vida. Però tot just un document exhumat poc abans per Jaume Chiner demostrava que en realitat Ausias Marc havia nascut l’any 1400 i no el 1397, tal com sempre s’havia suposat. Això no obstant, l’efemèride serví per estimular investigacions, reflexions i tot un seguit d’actes entorn de la figura del cavaller de la nissaga dels Marc. De nou, una altra data assenyalada, la del cinc-cents cinquanta anys de la seua mort, esdevinguda sense cap mena de dubte el 3 març de 1459, ha esperonat una mica de moviment recordatori, si bé escàs i gairebé com una inèrcia commemorativa sense entusiasme. Afortunadament, Ausias Marc no necessita de solemnitats oficials perquè investigadors i estudiosos no deixen mai de dialogar amb els seus poemes i que, com a clàssic rotund de la literatura catalana i universal, atraga maniobres editorials, adaptacions, traduccions, antologies i, no cal dir-ho, un devot públic lector.

Ara, doncs, gràcies a l’interès de Publicacions de la Universitat de València, se’m presentava l’oportunitat de tornar a fer circular la biografia que vaig confegir del poeta de Gandia i no l’he deixada escapar. Però, per comptes de reproduir el text exactament igual com va eixir llavors de la impremta o limitar-me a lleus retocs de maquillatge, he procedit a una revisió en profunditat. Poques vegades se’ns permet de radiografiar escrupolosament els nostres propis treballs –i les nostres pròpies deficiències–, i més després d’haver transcorregut un interval de temps tan curt, i això s’ha d’agrair. L’estructura bàsicament roman inalterada, però la redacció interna ha sofert canvis substancials. Hi ha també passatges inalterats, i, per ser sincer, jo he estat el primer sorprès de la vigència formal i de fons de diverses parts del llibre, perquè acostume a obrar amb ull crític, començant per mi mateix. La relectura dels documents i la trobada de peces desconegudes han consentit desfer alguns malentesos i corregir errors consignats en altres biografies.

Hi ha una vella discussió erudita entorn del nom de fonts del nostre poeta i cavaller que semblava tancada definitivament. M’he vist obligat a reobrir-la, i ho dic amb recança, perquè pot pecar de bizantina, i mai no he estat un addicte de les discussions retorçudes i estèrils. En el llibre anterior, per prudència, vaig acatar la variant oxitònica «Ausiàs», però en aquesta ocasió he abraçat sense manies la paroxitònica d’«Ausias». Germà Colon defensà amb fermesa l’accentuació final i a ell devem al capdavall la canonització del nom Ausiàs. No és en aquest pròleg on correspon desplegar una semblant bateria de raonaments, tot i que ho hauré de fer en un altre lloc. En síntesi, Germà Colon argumentava que en terres valencianes ningú no va escriure mai un Ausies o Auzies que validaria la forma Ausias, i que, per consegüent, els partidaris de l’accentuació no oxitònica mancarien de l’únic argument vàlid. Doncs bé, en tots aquests darrers anys han aparegut –m’han aparegut– diverses evidències escrites amb la terminació «es», a banda de les que ja disposàvem. El més interessant és que de vegades reprodueixen diàlegs, a càrrec de testimonis en processos de les corts locals del justícia. Dit d’una altra manera: certifiquen la distància existent entre la llengua codificada, a instàncies sobretot de la Cancelleria reial, i la llengua parlada, més espontània i calcada dels hàbits fonètics quotidians, aquells que se sentien pels carrers i les places dels nostres pobles medievals. Un exemple només extret de La vall de les sis mesquites, un llibre publicat el 2003: a la Valldigna del trànsit del segle XV al XVI, terres immediates a Gandia i que Ausias segurament trepitjà, comptava amb un llaurador que matava les hores lliures amb la ballesta i el gos. En la paperassa oficial figura com Ausias Martí, però tothom el coneixia més aviat com a Osies, el caçador. Una prova així mateix que contradiu la suposició sostinguda per Germà Colon que el nom Ausias no hauria traspassat els cercles de la noblesa, el patriciat i els sectors benestants urbans. Les gents del camp, en la seua humilitat, imitaven els poderosos a la primera oportunitat que podien: en el menjar, en el vestir, en els pentinats o en els repertoris onomàstics amb què batejaven els fills i les filles.

El nom, no cal dir-ho, resultava una mica estrany i els notaris i escrivans dubtaven a l’hora de fixar-lo al pergamí o al paper. En llatí passava exactament igual que en català. Fins i tot en un mateix document, com es pot veure en l’apèndix final, i en textos referits al poeta i manufacturats per notaris valencians i encara més de Gandia, ara acudien a la formes d’Ausianus o Ausiasius i adés a la més pròxima al vulgar d’Ausias. Ara bé, quan calia posar-lo en acusatiu, genitiu o ablatiu tan enregistraven Ausiasum, Ausiasii o Ausiaso com Ausiam, Ausie o Ausia –indistintament amb «s» o «z», totes les variants–, però que en qualsevol cas també demostren clarament que el nom correcte és el d’Ausias i no d’Ausiàs, perquè en llatí resulta improcedent traslladar l’accent a l’última síl·laba d’Ausiam, Ausie o Ausia. A fi de comptes, l’eufonia, el ritme