Ferran Garcia-Oliver - Ausias Marc

Ausias Marc, doncs, es presta també a les maniobres d’anàlisi social i cultural. És clar que convé saber si al final de la seua vida utilitzava rimes femenines, detectar els plagis literaris, esbrinar la tradició manuscrita, examinar la mètrica, comprovar l’ús dels senyals i les formes poètiques o avaluar la importància de la cort reial per a la difusió de l’obra. Però convé situar-lo també en uns temps convulsius com són els de l’Europa de la primera meitat del segle XV, i en una geografia concreta, en particular la que va de València a Gandia i salta fins a Barcelona, d’on era originària la família. Si fa onze anys reclamava el caràcter de «temptativa» l’intent d’establir la biografia del plançó més singular dels Marc, ara no puc més que insistir en els mateixos termes. Massa silencis, una distància de sis segles d’oblits i la realitat de fonts avares i fragmentàries són un mur difícil de superar.

Atès que aquest llibre aspira a tenir un públic lector no circumscrit a l’àmbit de l’especialista, he eliminat l’aparell de notes. Un tria bibliogràfica mostra tots els deutes i manlleus que he pres d’altres autors. Els versos i fragments de poemes utilitzats procedeixen de l’edició de Joan Ferraté, mentre que els documents citats –la grafia dels quals he lleugerament modernitzat– poden consultar-se en les edicions de Jaume Chiner i Jesús Villalmanzo, malgrat que reclamen una nova publicació amb transcripcions més pulcres i rigoroses. Com a apèndix, jo n’he transcrit uns pocs i n’he afegit alguns de nous. Trobar documents inèdits no és cap mèrit especial: forma part del nostre ofici, però no deixa de ser una sort entropessar amb punts de llum en la fosca. La vida d’Ausias Marc és com aquelles explosions còsmiques del passat, de les quals percebem la traça pels raigs gamma que arriben a la Terra milions d’anys més tard. I a nosaltres ens competeix seguir-ne el rastre.

Beniopa, Pasqua granada, 2009

1

Les armes fan los prous hòmens valer

L’ascens del llinatge

L’home pel món no munta en gran

valor sens haver béns, bondat, llinatge gran

Aquests dos versos que dicta Ausias Marc són el compendi de la seua pròpia trajectòria familiar. Des de la perspectiva exclusivament literària, la singularitat del poeta és tan exacerbada, amb la ruptura enfront del passat que el precedeix, que sembla una mena de fortuna genètica, compartida amb un coetani i cunyat seu, Joanot Martorell. Però tant l’un com l’altre són producte del que les nissagues respectives van preparar prèviament, al llarg d’un itinerari de lenta ascensió en una societat minada per la competència i les travetes polítiques, no exemptes de violències contra l’adversari. Ausias es troba fins i tot amb avantpassats bregats en les llices poètiques, és a dir, amb una tradició domèstica, unes orientacions educatives, llibres i preceptors.

El segle que el separa del primer membre de la família que trenca l’anonimat dels subalterns, per accedir al primer pla de l’escenari social, descriu l’epopeia d’un èxit, que no és altre que el de l’aproximació progressiva cap al cercle dels dilectes del rei. Són pocs els qui, provenint del no res, ho aconsegueixen. Gairebé tots els qui reïxen és perquè han excel·lit en les armes. La guerra durant tota l’Edat Mitjana és el camí més dreturer cap a l’enno- bliment, també el més perillós. D’altres hi accedeixen des dels graons superiors de l’estament urbà, després d’haver acumulat riqueses immenses com a mercaders incrustats en els circuits internacionals, els que uneixen els quatre cantons de la Mediterrània amb l’interior i nord europeu. I encara hi ha els qui ascendeixen com a servidors de l’Estat. A aquests pertanyen els Marc.

Són temps feliços d’expansió territorial i mercantil de la Corona d’Aragó. La monarquia és al darrere de totes les iniciatives desplegades pel capital mercantil i les aventures militars. I això és possible perquè els diversos nivells de l’administració pública proporcionen una maduresa institucional, que va esborrant a poc a poc els trets rudimentaris i de tosquedat primigenis. L’Estat necessita cada vegada més professionals competents, a part els cortesans i domèstics que integren la casa reial. Tots ells perfilen un nucli d’influència política considerable, disputat per un seguit de famílies que aspiren a formar-ne part. A mesura que pugen graó a graó en el cursus honorum cap al cim, si cal per mitjà de conxorxes i agressions contra els qui s’interposen en el camí, esdevenen més i més rics, per tot el que suposa de possessió d’informacions, prestigi i, en definitiva, poder. El rei els necessita per reforçar els instruments de govern, però aquests professionals de l’administració al seu torn el necessiten per reafirmar el seu enaltiment, perquè la sort d’un llinatge depèn del favor del qui llueix la corona. Tot prové del monarca en última instància, càrrecs, prebendes, feus, senyorius, jurisdiccions i fins les mateixes esposes, perquè les noces dels poderosos sempre tenen una dimensió pública i no poques vegades el rei, i la reina, s’hi han d’immiscir perquè les operacions matrimonials concloguen satisfactòriament.

Béns i capacitat personal successiva dels membres que integren un llinatge durant cent anys propicien, doncs, l’emergència d’un cavaller i un poeta com Ausias Marc. Ell és fruit, primer que res, de la seua pròpia ambició i del seu combat particular amb la vida, però també és el resultat d’una història familiar tocada per la bona fortuna. Amb tot, coneixem més aviat la superfície d’aquest itinerari que no les interioritats. La documentació, com la memòria, és terriblement selectiva, i ha romàs sobretot la més vistent, aquella que marca les fites emblemàtiques de la singladura entre la Barcelona i la Gandia del segle XIV. Podem datar amb exactitud el dia del casament del cap del llinatge, però ignorem la llista de convidats a la boda, el que mengen i com se celebra la festa; és incontrovertible la instrucció dels cadells de la família, però desconeixem de quina manera i per quins mitjans assolien un conjunt de sabers que projecten alguns d’ells cap al virtuosisme poètic; les dones, amb els seus dots, sostenen l’edifici familiar, però deambulen com espectres sense veu. Aquestes i altres mancances són ineludibles per als segles medievals, hi havent pel mig tanta devastació d’arxius i desaparició de dipòsits documentals.

¿Fins on podem, per tant, recular en el temps? A la primeria de l’Edat Moderna, quan la puixança dels Marc era cosa del passat, però la fama literària d’un dels seus s’eixamplava gràcies a les traduccions de la seua obra, la família decidí compondre una genealogia. Les notícies reunides es coneixen amb el nom de Llibre de la baronia, i giren entorn de les peripècies matrimonials, les procreacions, les defuncions i altres esdeveniments íntims. Cap a 1911

Francesc de Bofarull, director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el pogué consultar, abans que els propietaris en vedaren la consulta. Gràcies a les seues indagacions detectem que gairebé tres-cents anys més tard la memòria dels Marc, materialitzada en una prova documental, amb prou feines va poder travessar el llindar del segle XIII. No van ser capaços, doncs, d’identificar un Pere Marc a qui Jaume I va concedir terres a la comarca de la Safor –sis hectàrees i mitja–, en agraïment per haver-li fet costat en la conquesta valenciana, ni tampoc el notari de Barcelona també anomenat Pere Marc, i que probablement és el mateix, que de tant en tant realitza tasques per a la casa reial.

En canvi, el Llibre de la baronia adjudica l’origen de l’ascensió familiar al també notari Pere Marc, a qui qualifica amb els significatius Pere el Prohom i Pere l’Antic, i que ara sabem que és fill de l’anterior i per això duien el mateix nom i cognom. Entre 1298 i 1338 el seu itinerari laboral el du successivament de notari a escrivà reial, tresorer, mestre racional i conseller. Aquests quaranta anys corresponen als regnats de Jaume II, Alfons el Benigne i els inicis de Pere el Cerimoniós, quatre dècades joioses i de prosperitat, malgrat puntuals revessos. Les rompudes i les colonitzacions interiors fan prosperar l’agricultura i al seu torn asseguren la plètora demogràfica; els mercaders basteixen un circuit i una xarxa de consolats arreu de la Mediterrània, gràcies a la manufactura tèxtil que treballa ja per a l’exportació; la noblesa per fi cedeix a la secular sedició i abraça la política expansiva de la corona, beneïda per l’Església, que com la llengua, la cultura i els triomfs mercantils enalteixen les virtuts de la «nació». Quan a Pere el Cerimoniós li anuncien que el penó oriflama oneja al «castell de Cetines», el Partenó, exclama cofoi a la seua Crònica, per tot el prestigi simbòlic que suposa per al seu reialme: «la més rica joia que al món sia».