Ferran Garcia-Oliver - Ausias Marc

El primogènit de Pere Marc desitja anar-se’n desproveït de tot bé, com els pobres que tenen assegurada la glòria, i per darrers companyons els vol el dia del soterrar. El seu cos, doncs, serà «aportat al dit monestir de Sent Jerònim per hòmens pobres mendicants, ço és, almoines demanants per amor de Déu a les portes, e no per algunes altres persones», als quals els marmessors vestiran «de sengles gramalles e caperons de drap nou blau escur, de preu de sis a set sous l’alna», mesura equivalent a un metre aproximadament. «E, axí vestits ab les dites gramalles e caperons –continua dient–, sien tenguts portar lo meu cors al dit monestir de Sent Jerònim, e sien tenguts estar allí sobre o prop lo meu cors ab llurs gramalles e caperons vestits tro a tant lo meu cors sia soterrrat e lliurat e eclesiàstica sepultura».

Totes les accions que segueixen, ordenades des del testament del gener de 1396, cal entendre-les com un esforç per perdurar, per lluitar contra l’oblit d’un cavaller que, abans que res, pertany a un llinatge: els Marc. Els marmessors hauran d’elegir un lloc dins l’església per fer-hi «una honrada tomba, ab senyals daurats e d’altres colors de mes armes, ço és, de l’empresa del meu collar e de mon senyal propri de Marc, en la qual tomba los ossos del meu cors sien posats e meses». L’empresa és el símbol, que tradueix de forma sovint enigmàtica, un objectiu formidable que s’ha plantejat el cavaller, en aquest cas probablement l’arribada a la ciutat entre les ciutats santes de Jerusalem.

Perquè tothom sàpiga que allà descansa un home que ha consagrat la seua vida a les armes, al servei de Déu i del rei, mana també «comprar e posar damunt la dita tomba un escut e un penó cavallerescs, en los quals sien fets e posats los meus senyals de la dita mia empresa, del meu collar e de mon propri nom e senyal de Marc daurats e d’altres colors, e en lo dit penó sien fets los dits senyals de seda e el mig sien fets los senyals de la dita mia empresa e de Marc de fil d’aur». A més, els marmessors compraran «un drap d’aur bo e bell e que sia forrat e ab ses orles de zaitoní de seda negra, en les quals orles sien fets e posats dotze senyals en escuts feits a cairó», sis de l’empresa i sis de Marc, «lo qual drap d’aur sia posat damunt lo meu cors quant aquell serà portat al dit monestir» i que després passarà a ser propietat dels monjos. Suggestiu, si més no, resulta aquest «interès» pel propi cos davant de la mort –qüestió que poèticament havia d’obsessionar el seu germanastre Ausias–, ni que siga a frec d’aquest narcisisme d’embolcallar-lo amb un pannum que els pobres ni somiaven.

Les misses són la seguretat per a mossèn Marc que els homes de l’Església dirigiran la força de les seues pregàries per escurçar la seua estada al purgatori, allà on ha de rentar els pecats inevitables. Per a tal propòsit se’n celebraran al cap de vuit dies de la seua mort cinc-centes de rèquiem, del Sant Esperit, de la Verge Maria i dels sants Apòstols per les ànimes d’ell, de sa mare i de tots els cristians, i altres mil misses de rèquiem un mes després, «en aquelles eclèsies o monestirs e per aquells prevere o preveres, frares o religiosos missa cantants, a coneguda dels dits meus marmessors». A aquesta acumulació inversemblant de sufragis s’havien adherit els laics amb el daltabaix de mitjan segle XIV, amb l’horror de les pestes i les morts a balquena. A la multiplicació hiperbòlica dels difunts sembla correspondre la multiplicació aberrant de les mediacions espirituals, indicador diàfan de la fractura profunda del cristianisme i de les pràctiques simbòliques.

Com a obres de caritat destina mil sous «entre catius cristians a reembre de mans d’infels pagans, e pobres vergonyants, e òrfenes poncelles e altres a maridar, e en obres d’espital e en altres almoines e llocs caritatius». Dels set mil sous encara mana «que totes les companyes de casa mia, així hòmens com fembres, macips e macipes, los quals e les quals en lo temps de la mia mort seran en servei meu o de casa mia, sien vestits de drap negre nou de valor o preu de set a huit sous l’alna, e que als hòmens majors sien donades cinc alnes per a gramalla e caperó, o a cota e caperó, e a les fembres majors sien donades altres cinc alnes per a cot, e als altres menors segons llur edat». Finalment, no pot oblidar la seua pròpia parròquia, en manar la celebració «cascuns anys e empertotstemps un aniversari perpetual en l’eclèsia de la dita vila de Gandia per lo rector e preveres» per l’ànima seua, la de sa mare, les dels seus benefactors i encara les de tots els fidels cristians.

La naturalesa compacta de la família i el llinatge es palesa a l’hora de projectar les aliances. Joan Marc s’havia casat amb Violant de Vilarig, una família de la noblesa de Gandia al servei també de la casa d’Alfons el Vell. Els 30.000 sous de dot són l’aparador d’una fortuna considerable, que ara en les disposicions testamentàries mana que se li tornen junt amb els preceptius 15.000 sous de creix –la meitat exacta del dot que l’espòs donava a la seua futura muller–, a banda «molts e diverses robes, perles, anells d’aur, joies e altres aparellaments e forniments de cambra» de l’aixovar, i «totes les sues robes de vestir, així nupcials com de festes, com encara les de tots dies e totes altres robes e joies e tots altres aparellaments e ornaments de la sua persona». Fins i tot hi afegeix la meitat dels béns mobles de la casa, pels «molts, e diverses e agradables serveis per aquella a mi feits e prestats en moltes guises e maneres durant lo meu e seu matrimoni, e per ço encara com és a mi estada molt cara e obedient a mos manaments». L’esposa submisa és un valor afegit entre les dames de la noblesa, i Joan no s’està de remunerar la conducta que aproxima Violant als valors positius de Maria i l’allunya de la temuda Eva. Mossèn Pere Marc diposità totes les esperances en aquest enllaç perquè legitimava la condició nobiliària recentment adquirida per la família. La satisfacció desfermà una esplendidesa extraordinària ja que li donà al seu fill 90.000 sous per a ben casar-lo.

La boda de l’hereu universal de Joan, Pere Marc el Jove, concerneix tota la família. No es pot malmenar el que tant ha costat d’aconseguir per una imprudència de joventut, i haver de tancar una aliança en un graó inferior de la jerarquia nobiliària, per honor i riquesa. Joan, doncs, ordena al seu fill que «no ferme matrimoni de si o prenga muller sens consentiment, consell e voluntat dels dejús nomenats, ço és, del dit reverent senyor frare Berenguer Marc, mestre de Montesa, oncle meu molt car, e del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e de la dita muller mia, e de les dites honrades madona Seguina, besàvia, e de madona Alamanda, àvia maternals d’aquell, e dels honrats en Bernat, en Jofre e en Guillem de Vilarig, frares, oncles de aquell, e dels altres parents d’aquell pus proïsmes en grau de parentesc a aquell, així de part de pare com de part de mare, qui lladoncs viuran o seran vius», sota l’amenaça de perdre l’herència si obrava al seu albir. Pere, no cal dir-ho, tindrà la precaució de casar-se el gener de 1409 amb Constança Cifre seguint escrupolosament la voluntat paterna expressada al testament.

Joan Marc, cavaller responsable, ha de preveure la possibilitat d’un futur desgraciat, i això comprèn la mort del primogènit, la seua descendència il·legítima o el casament sense l’anuència del consell familiar. Si malauradament qualsevol d’aquestes eventualitats s’esdevenien, de seguida s’aplicarien les successions dictades des del testament. Per començar, l’hereu universal de Pere Marc el Jove seria «lo primer fill mascle que la dita muller mia parrà o naixedor comunament a mi e a aquella del prenyat que de present és prenys, vinent a llum e sobrevivent al dit hereu meu», amb el benentès que fóra mascle, que es casara també amb el consen- timent del llinatge i procreara fills legítims, sinó l’herència passaria a «l’altre fill meu qui serà primer e major dels altres fills meus mascles» i amb les mateixes condicions, clàusula que indica la fe de Joan en el retorn del viatge i el desig d’intentar noves concepcions. En cas contrari, havien accedir-hi les dues filles Elionor i Violant, i Aldonça si finalment no prenia els hàbits, ja que la voluntat del pare és casar aquelles dues –per a les quals destina sengles dots de 16.500 i 11.000 sous a càrrec de l’hereu, més les robes i aparellaments de cambra que escolliran Berenguer i Pere Marc– i destinar l’altra al convent, «en aquell orde o monestir que la dita muller mia e les dites honrades madona Seguina, besàvia, e madona Alamanda, àvia maternals, coneixeran e volran», amb tants béns «com a semblants condició e estament d’aquella entrants en orde o en religió és acostumat donar», segons el parer d’aquestes tres dones. Amb tot, Aldonça no professà monja, tal vegada per mort d’una de les germanes, que no pot ser altra que Elionor.