Ferran Garcia - Blasfèmia

Uns minuts més tard havia vist com en sortia l’Urpa i cremava la seva caravana. Les flames eren enormes. Els llibres generaven milers de flocs de cendra que pujaven cap al cel, es desfeien i es perdien en l’aire. Els monstres ho van netejar tot i la fira es va posar en marxa. L’Urpa conduïa la caravana que havia estat de la seva mare i d’ell. La seva llar desapareixia com només ho fa l’aigua de pluja quan s’escola per les clavegueres. Allò que havia estat pur i net abans de caure, es perdia ara, per sempre més, en la brutícia i la foscor. L’Abel Absent la va mirar tota l’estona, esperant un gest de l’Urpa, el que fos, un somriure o un esput, li era igual, però alguna cosa. No hi va haver cap gest. L’Urpa encapçalava la rua i no el va mirar. Ara, al descampat només hi resta la caravana de les siameses i elles, al seu costat, amanyagant-li els cabells amb les seves quatre mans. «Tot anirà bé», li diuen. «Ja anava bé abans», respon l’Abel Absent. «Doncs ara tot anirà millor.» Les dones siameses comencen a caminar i l’Abel Absent escolta, en el racó menys habitat de la seva ànima, una veu que li diu que no, que és mentida, que res anirà millor. Pugen a l’autobús que, un cop a la setmana, passa per Gaidovar i s’atura, deu hores més tard, a l’estació de Cadis. L’Abel ha anat passant d’una falda a l’altra, rodejat per aquells quatre braços i quatre cames, unides a un únic cos. Ha fet veure que dormia tot el camí, amb els ulls sempre tancats perquè té la certesa que tot el que hi ha més enllà de les seves parpelles li farà mal i, en aquella època, l’Abel tem el dolor i la seva resposta és simple: tancar els ulls. Ho fem tots quan som infants. Ens posem les mans damunt les parpelles. Si no es veu, el monstre no hi és. Tinc la sensació que es quedarà així, exactament així, bona part de la seva vida. Potser tota. I ho envejo. Les meves mans són transparents.

Cadis és coneguda, en aquells anys, per tres coses. La Constitució del 1812, els carnavals i nosaltres, els orfes, que ocupem, juntament amb els vells sense sostre i els deficients mentals, un edifici excessiu a l’entrada del poble.

L’Abel Absent arrossega la maleta pel terra polsós del carrer Duque de Nájera, el que condueix fins a l’hospici. Al seu darrere, la maleta va dibuixant la marca d’un camí estret i profund. Les seves passes desapareixen, esborrades i sepultades, per les de maleta. Al seu costat, una mica més endavant, les dones siameses caminen decidides i l’Abel Absent ha de fer grans esforços per seguir el seu ritme. La maleta li cau constantment, com guanyant-li un pols, li doblega el canell cada poques passes. Finalment, la comitiva s’atura davant l’hospici i l’Abel Absent mira enlaire. Un sant, l’Abel Absent no sap quin, els observa per damunt del pòrtic. Els ulls de pedra no miren al terra, ni al cel, ni a la marca de la maleta que, com el ventre d’una serp, havia aparegut al carrer. Els mira a ells i el nano nota un calfred al clatell. Les dones siameses premen un timbre blanc i petit. Mentre esperen, plantats davant la immensa porta de fusta, sota la mirada d’un sant de pedra i metall, l’Abel Absent agafa amb força la mà d’una d’elles. La siamesa li torna aquella mena d’abraçada manual amb la mateixa força. Senten unes passes i la porta s’obre. Al seu davant, l’Abel hi veu un home calb i amb ulleres rodones. Sua. L’home que sua mira a les dones siameses i a ell, alternativament i unes quantes vegades. «Passeu», diu finalment. Caminen per un passadís, entre bancs de fusta; sembla una església (ho és), amb l’únic so de la maleta que arrossega l’Abel Absent pel terra de marbre. Aquí dins, a diferència del carrer, res no deixa marques. Arriben davant l’altar. «Deixa-ho aquí», diu l’home. Es refereix a la maleta, però l’Abel Absent entén que també vol dir tota la resta. Sense deixar de caminar, l’home que sua entra per una porta lateral. Les dones siameses, amb l’Abel Absent enganxat a les seves mans, el segueixen, i van travessant portes, passadissos i escales. De tot allò, l’Abel Absent, només en recorda l’olor. Quan, anys després, li preguntaré quina olor era, em dirà: «Un dia, en un hospital, vaig conèixer un home que, per culpa d’un accident, havia perdut la mandíbula. Aquestes coses passen. En realitat, no va ser del tot un accident, però això ara no importa. Van reconstruir-li agafant fragments de fèmur i húmer. Sis operacions. Va estar amb la boca tancada durant dos mesos. Quan li van retirar les benes i li van obrir, molt lentament, un parell de centímetres la boca, va escampar-se per l’habitació el seu alè. Jo era al seu costat. L’havia sentida abans, aquella olor. Era la d’aquells passadissos. L’olor de les boques tancades durant anys —va dir-me l’Abel Absent— quan s’obren».

Tots quatre (les siameses, l’home que sua i l’Abel) caminen dins aquella olor a través d’un laberint de corredors i túnels fins a situar-se davant una dona petita i menuda que pela patates. Són en un racó d’una cuina immensa. La dona els mira de cua d’ull, sense deixar de pelar les patates. L’Abel Absent pensa que potser es tallarà i que la sang embrutarà les patates netes i el marbre de la cuina tan blanc i que diverses gotes vermelles cauran al terra fent un soroll que només ell sentirà. Recorda les gotes de sang regalimant per la cara de l’Urpa després de llençar-li coses. Les gotes d’aigua de la seva aixeta que no tancava bé. Tot el que llisca, caurà. D’allò només en fa unes hores, però ja li semblen anys. Al costat de les patates netes hi ha un pilonet amb les seves pells terroses. La dona el mira fixament i li diu: «T’equivoques». Només això. Una paraula. Com si es coneguessin de tota la vida. Però no parla amb les pells terroses de les patates sinó amb l’Abel. O potser només ho imagina. No importa. El que importa és que l’home que sua diu: «Anem». I l’Abel Absent nota l’estrebada de les dones siameses que el tornen a arrossegar cap a un altre lloc, i entren i surten de més habitacions amb més portes obertes i penetren en espais petits i foscos i toquen amb les parpelles parets humides i altres de seques, però totes semblen esmicolar-se al seu pas, de tan fràgils, velles, cansades i escrostonades que són, i en aquell viatge intestinal, per budells i pàncrees, l’Abel Absent es veu estirat un cop i un altre per les mans, ara de l’una, ara de l’altra, de les dones siameses, seguint sempre aquell home, sempre en moviment silenciós, com les tènies, sempre suant, fins que la mà, el braç i el cos de l’Abel Absent es veuen empesos cap a unes escales que, per primera vegada d’ençà que han entrat en aquella casa o església o el que sigui, pugen, en comptes de baixar. I l’Abel Absent, sempre agafat, sempre arrossegat, sempre lliscant, decideix finalment deixar-se endur i tancar els ulls. Tancar els ulls és important. Els monstres no hi són amb els ulls closos.

Quan els torna a obrir són dins una habitació gran. Al fons, retallat contra un finestral gegantí hi ha una estàtua. Aquell dia no sap quina és, més endavant sabrà que els observa Joan Baptista. Amb una mà, aferra una creu de plata immensa, llarga com un llança, que gairebé toca el sostre de l’habitació. Amb l’altra subjecta una safata, també de plata, on reposa el seu cap, amb els ulls oberts que el miren només a ell, com el mirava l’estàtua de l’entrada. La finestra immensa del fons és, en realitat, un vitrall. Té vidres de colors, triangles i rectangles de tons verds, blaus, vermells i grocs. Algun de blanc. Allò fa que l’habitació sembli la boca tancada d’un arc iris, saliva inclosa, llum líquida que regalima per l’aire i les parets i els mobles i la seva pell, que l’Abel Absent mira extasiat. Hi ha dos llits i potser armaris i cadires i altres coses, però ell només veu els colors i l’estàtua i la seva pell acolorida. Finalment observa com, uns metres davant d’ell, l’estàtua es belluga perquè és en realitat un home, i veu que la creu és un bastó, la plata un llibre i que el cap ha tornat al seu lloc. Aquell ésser viu, encara ombra, s’asseu davant una immensa taula de fusta, plena de papers. Les dones siameses hi parlen, potser fa molta estona que ho fan mentre l’Abel es perdia entre els colors. «Dona les gràcies al padre Ignacio», li diuen. L’Abel Absent no diu res i les dones siameses l’agafen pel braç empenyent-lo cap a elles o, el que és el mateix, cap a l’home ombra. Es refereixen a Ignacio Mora; encara és viu a dia d’avui per si el voleu buscar i donar-li records. L’Abel Absent aconsegueix aturar-se a un metre de la taula. Com un saltimbanqui, s’atura fent equilibris, amb un peu clavat a terra i l’altre flotant en l’aire. Finalment, l’Abel Absent abaixa el peu que dubtava i es queda, immòbil, davant l’home ombra. Un feix de llum blau li llepa la cara a aquell ésser, un de groc les mans i un de vermell el pit. L’Abel Absent veu, entre els colors, al costat de la taula gran, una taula baixa amb un plat amb pa, mantega i un ganivet. Potser ha confós allò amb el cap tallat, abans. L’home ombra agafa una llesca de pa i, lentament, la cobreix amb una fina capa de mantega. Entre aquestes parets tot llisca: sang, llum, colors, mantega. Tot el que llisca, caurà. El ganivet brilla com les corones d’espines suades, com els budells curats al sol, com tot el que és sagrat penetrant un infant. L’home ombra estira el braç i situa el pa a dos pams de la boca de l’Abel Absent. Ell mira a les dones siameses, que fan que sí amb el cap. Sí i sí. Totes dues. L’Abel Absent no té gana, però agafa el pa sense moure els peus, només vinclant-se endavant. «Gràcies», diu l’home ombra. L’Abel Absent no diu res perquè no entén res. «Has de dir gràcies», diu ara l’home ombra. «Gràcies», diu l’Abel Absent. «Em fa molt feliç que siguis aquí», diu l’home ombra, i somriu com el que fan els homes que tenen alguna cosa valuosa a la butxaca i la toquen amb els dits, sense mostrar-la. «Tens gana, oi?», pregunta. L’Abel Absent mira el pa amb mantega que no ha mossegat encara. La mantega s’està desfent i llisca pel braç. «La Solange et donarà el que li demanis, és la dona que has vist a la cuina. Hi pots anar.» La mantega segueix baixant lentament pel seu braç quan l’Abel Absent mira a les dones siameses, que, de nou, assenteixen. Sí i sí. Ell, però, no es mou. «Abel, ves a baix», diu una. «No.» «Abel, ves a baix», diu l’altra. «No.» «Pots baixar tu o t’hi puc portar jo», diu l’home ombra. I l’Abel Absent abaixa el cap i la mirada i el coll i l’esquena, i totes aquestes coses cauen a terra i també cau alguna cosa més, però no sap el què, tot i que en nota la buidor al pit. El seu cos, de manera automàtica, es posa en marxa, camina i es dirigeix a la porta. Abans de sortir, però, mira a les dones siameses, que, enterrades en milers de colors preciosos, s’agafen de les mans. Aquesta és la darrera vegada que les veu. Des d’algun lloc proper arriba un cor de veus infantils. «¿ D ó nde vas Alfonso XII, d ó nde vas tu por ahí? Voy en busca de Mercedes hace rato no la vi .»