Ferran Garcia - Blasfèmia

La història diu que trenta anys enrere la mare de l’Abel Absent havia estat trobada, minúscula i callada, davant la porta de l’orfenat d’una ciutat ja desapareguda, però que, com algunes larves, encara respira, amagada sota les mantes del temps. Estava immòbil dins un cabàs blanc, tapada per un flassada de vellut magenta. Amb la seva maneta aferrava fortament un mocador. La història diu, també, que durant els quinze anys que va ser dins l’orfenat aquella nena el va portar sempre a sobre. Era un mocador blau cel i amb les inicials M.O.Z. brodades en rosa. Sobre l’existència del mocador no en tinc cap dubte, l’Abel Absent el conserva i me l’ha ensenyat.

La monja que va obrir la porta no va aixecar ni una cella en veure el cabàs. Era una ofrena habitual. La va recollir i la va portar, com sempre feien, a rentar-la. Normes de la casa, primer rentar. L’endemà la batejarien. Va omplir la banyereta metàl·lica, va comprovar-ne la temperatura i va mirar la nena dins el cabàs. Seguia callada i aguantant el mocador. Semblava que observés el sostre com si hi hagués algú o alguna cosa. També la monja ho va fer, però només va veure la calç amb la qual havien pintat tots els sostres, totes les parets, totes les dents. Els conys no, els conys eren negres. Com els hàbits que els tapaven. La monja portava unes ulleres grans i pesades que no feien altra cosa que caure lliscant pel seu nas. Quan l’aigua va ser prou freda (més normes de la casa) va tornar al cabàs. Va tocar la manta de color magenta, per enretirar-la. Feia anys que no notava un tacte com aquell. Es va quedar amb la manta entre els dits, amb els ulls tancats, recordant alguna cosa passada, una vida viscuda o per viure, qui sap; després es va col·locar bé les ulleres que tornaven a caure i va mirar, amb la llum tèbia que queia de la bombeta del sostre, el cabàs i la nena. Se n’havia oblidat per un moment. La nena tenia un rostre bellíssim. No era la cara d’un nounat, tenia ja la fesomia d’una noia, i era ja extremadament bonica. Li va intentar agafar el mocador, però la nena no el va deixar anar. El subjectava amb tanta força que la monja va decidir que era millor deixar-l’hi, encara que es mullés. «Tots ens aferrem a coses —va pensar la monja— i els orfes, encara més», em diu l’Abel Absent. Té raó. Així que li va deixar el mocador i va agafar la nena per les aixelles. La manta va lliscar com els vestits de nit quan són de seda, i la pell, nova i perfumada. En el viatge cap a la banyera, la monja va veure alguna cosa estranya a l’entrecuix de l’infant. Es va aturar per observar-ho millor. Les ulleres van començar a lliscar avall, però aquesta vegada ningú les va tornar a empènyer amunt i van caure a terra. La nena, sempre immòbil, tenia les cames penjant flàccides a un metre sobre el terra, a mig camí entre el cabàs i la banyera. La monja la va tornar a deixar al cabàs, va recollir les ulleres del terra, les va netejar bufant-les i se les va posar de nou. Tenien un vidre esquerdat. A través de l’esquerda va tornar a mirar l’entrecuix infantil i va deixar anar un crit. Després va mirar al sostre, com feia la nena, i es va senyar. Va sortir de l’habitació com si no hi hagués paret ni porta. La mare de l’Abel Absent es va quedar sola en aquella habitació i sola en aquell orfenat durant quinze anys. Durant els primers només l’observaven. La feien despullar i la miraven. Més endavant la van començar a tocar. Després a masturbar-se mentre la tocaven. Els darrers cinc anys la mare de l’Abel Absent va ser violada de totes les formes possibles per quatre monges (entre elles la que la va recollir), catorze companys d’orfenat, pel director i pel gran benefactor, l’home que pagava totes les factures, un ric empresari tèxtil que visitava sovint (molt sovint) la mare de l’Abel de nit, follant-se-la en privat i en exclusiva durant els dies que es quedava a supervisar la seva obra de caritat.

La mare de l’Abel Absent de seguida va aprendre que la seva deformitat era un interruptor que accionava el desig, i que si la persona en tenia la possibilitat, el satisfaria. Als 14 anys va quedar embarassada i va perdre la criatura als sis mesos de gestació. Als 15, però, l’embaràs va arribar fins al final i va néixer l’Abel Absent. Va parir sola, a la seva habitació. Es va passar hores cridant i demanant ajuda, però ningú va obrir la porta. Jo només he constatat directament tres experiències d’orfes en la meva vida. La de la mare de l’Abel, la de l’Abel i la meva. I en els tres casos ens han donat pel cul i ens han omplert el recte de llet sagrada. Com si el fet de no tenir ningú et convertís en una categoria humana diferent. Estar sol en la vida, ja siguin unes hores, dies, anys o sempre, sembla que és el senyal que permet que la gent faci amb tu el que vulgui. I abans de l’atac hi ha la saliva. La pots veure secretant-se a litres dins les boques. I el seu so, el de la saliva acumulant-se entre les dents, es clava dins el teu cervell per sempre.

Mengíbar és un poble de la província de Jaén. La caravana de monstres hi ha aterrat unes setmanes abans que a Gaidovar. A l’entrada, l’Abel Absent ha vist un rètol escrit a mà: «Zoo». Ell no ha vist mai un zoo i dins la seva ment hi apareixen lleons de cabellera sedosa i ullals ferotges, tigres brillants de mirada groga intensa, monos saltant i fent increïbles giragonses de branca en branca mentre els seus crits ressonen entre els arbres immensos, cocodrils submergits dins llacs tèrbols dels quals només es veuen els ulls i els orificis del nas. Tot i que ja sap la resposta, pregunta a la seva mare. «Podem anar al zoo?» «No», diu ella. «Per què?», diu l’Abel (ho fa amb suavitat, com si realment volgués saber el perquè). La seva mare se’l mira. Estan l’un al costat de l’altre, rentant els plats després de dinar. «No t’agradarà», diu. «Jo crec que sí», diu ell. «Jo sé que no», diu ella. I la conversa s’acaba aquí, però no el desig de l’Abel Absent.

Aquella tarda, s’acosta un grup de nens al campament de la fira. Passa sovint, a gairebé cada poble i ciutat els primers a treure el nas són els nens. No els adults, no els vells, no les nenes, només els nens. En aquelles hores hi ha força moviment a la fira de monstres, aquell vespre comença l’espectacle que durarà, si tot va bé, cinc dies més. L’Abel Absent ajuda a enlairar el tendal de la seva mare, una lona de color oliva amb el número 5 de color negre, i intenta no mirar al grupet que s’ha aturat al davant. «És un circ?», pregunta un dels nois. Té un bigotet que a l’Abel li sembla ridícul, quatre pèls de llet que creixen en desordre. L’Abel no diu res. «Ei tu! No em sents? Dic si és un circ això.» Tot i que ara ja no és una pregunta, l’Abel diu que no. El bigotet: «I què és?». L’Abel: «Un espectacle». El bigotet: «A mi em sembla un collons de circ, un circ de merda». L’Abel Absent segueix tibant les cordes i posant bé la lona. Busca amb la mirada la seva mare, però no la veu. El bigotet, de nou: «Hi teniu animals?». La resta de nens són a la seva dreta i esquerra, són set o vuit, de mides i edats diferents, tots amb els ulls mig tancats, plens de lleganyes i les pells brunes de ronya. L’Abel: «No, no hi ha animals». L’Abel es vol escapar d’allà i està temptat de posar-se a córrer fins a la caravana més propera, la de la Lisa Mara. Cap dels nens es mou. El bigotet: «Fa pudor de merda d’animal, segur que en teniu». L’Abel Absent olora intentant que no s’adonin que ho fa. Nota la mateixa olor que sempre, i li agrada, si algú sentia pudor d’animals potser era pel zoo. L’Abel: «Potser és pel zoo». «El zoo?», pregunta el bigotet. «Sí, l’olor deu venir d’allà.» El del bigotet es posa a riure i és un riure dels que no s’encomanen. «No ho crec», diu. Ara s’ha acostat encara més a l’Abel, la resta de nanos no es mou. El bigotet: «Has vist mai un tigre, tu? Nosaltres, sí (mira als seus companys), oi? (ningú diu res), hi ha tigres blancs de Sibèria al zoo». Aquelles tres paraules penetren i comencen a créixer dins el cap de l’Abel: tigres , blancs i Sibèria . «No —diu finalment—, no n’he vist mai.» «Doncs són més grans que tu. Saps quant pesa un tigre blanc de Sibèria?» «No.» «200 quilos. I saps quant fa el seu pèl?» «No.» «Dos pams. És com un bosc de seda. Són uns tigres blancs fets de seda i pesen 200 quilos.» L’Abel Absent fa molta estona que té la lona agafada entre els dits, sense moure’s. «I mengen qualsevol cosa que es mogui, els tigres blancs de Sibèria, ho sabies?» «No.» «Cérvols, porcs senglars, ossos petits, peixos, rates, homes i nens, qualsevol cosa. Quins animals teniu aquí?» «Cap.» El bigotet agafa una pedra i la llença, sense gaire força, cap a l’Abel. El toca a l’esquena. Ell mira a la dreta i veu que la seva mare s’acosta caminant. Els nanos també miren en aquella direcció. «Anem», diu el del bigotet, i la resta de companys, com si fossin un exèrcit professional, es posen en marxa. «Tot bé?», diu la mare de l’Abel, que mira en direcció al grup de nens que se’n van. «Vull anar al zoo», diu ell. «Ja t’he dit que no.» L’Abel tanca el puny i la corda es clava dins el palmell. «I ara acaba amb això, que no tenim tot el dia», diu la seva mare. I l’Abel serra les dents i ho fa.