Jordi Masó - La biblioteca fantasma

A Matter of Love era l’ensopida història d’una monja seduïda per l’hereu d’una família benestant en la Londres victoriana. La monja es deia Gertrude; l’amant, Kendall Cunningham. Els personatges es movien per la trama encarcarats per la prosa rutinària de la Garland. Per això, el nostre traductor, a més d’aportar els acostumats guarniments retòrics, va introduir-hi un personatge que incrementava la tensió narrativa: Dorothy (batejada així en homenatge a la gata que va acompanyar la infantesa de l’Avel·lí). Miss Dorothy era una neboda, secretament enamorada de Mr. Cunningham, que descobria l’aventura del seu oncle amb la religiosa. L’aparició del personatge va obligar l’Avel·lí a fer canvis en la progressió dramàtica de l’acció i a retocar el desenllaç. Era un risc, però si l’enllustrament del text que s’havia permès en les dues novel·les anteriors havia passat desapercebut a l’editor, l’Avel·lí confiava que ara en Gispert tampoc no es fixaria en aquelles esmenes.

El vistiplau de l’editor va arribar en forma de transferència al seu compte bancari, una quantitat modesta, però que a l’Avel·lí —que cobria els mínims per sobreviure amb classes particulars d’anglès— li va semblar un tresor.

Va haver d’esperar uns mesos per rebre un nou encàrrec. Aquesta vegada ja no el va sorprendre que li enviessin una nova obra de «la reina anglesa de l’amor». Tea for Three era el relat d’un triangle amorós, i l’escriptora mantenia el to ensucrat de la prosa que a l’Avel·lí ja li era familiar i que l’abocava a corregir a consciència: uns adjectius agosarats contribuïen al vol líric de les frases, algunes retallades alleugerien la feixuguesa dels diàlegs i determinats reajustaments argumentals aportaven emoció a la trama. Però amb aquestes millores no n’hi va haver prou: Tea for Three oferia possibilitats de desenvolupament que l’autora no explorava; tot era massa plàcid, s’hi trobaven a faltar elements pertorbadors, inquietants. Per això l’Avel·lí va fer entrar en acció Mr. Borroughs, un tanatopràctic que aportava el punt just de truculència (no va haver de documentar-se gaire perquè Charles H. Borroughs es beneficiava de l’experiència de la Ruth, que encara convivia amb l’Avel·lí: per una vegada, la nova traducció no havia implicat un canvi de relació sentimental: ¿seria la Ruth la companya definitiva del nostre heroi?).

La incursió de Mr. Borroughs en el text de Pamela Garland va obligar l’Avel·lí a reescriure paràgrafs sencers, a canviar el rumb dels esdeveniments, a introduir més personatges secundaris, a plantejar nous conflictes i a trobar un final convincent. Una feina monstruosa que el feia anar tot el dia capficat. En acabar, però, va estar satisfet: havia transformat una novel·la tediosa i previsible en una obra apassionant.

La traducció també devia satisfer en Geroni Gispert, perquè en els mesos següents va anar-li enviant més obres de la incansable escriptora britànica: Summer Passion passava a Montecarlo i la història era tan intranscendent que convidava a la fabulació. Per fidelitat a l’original, l’Avel·lí va respectar els noms i les professions dels personatges, però va embolicar-los en drames de la seva invenció. També va esmenar minuciosament la trama de Prayer of Love , que va enriquir amb línies argumentals paral·leles. A Wounded Heart va corregir els noms dels protagonistes —que va trobar poc adients als seus perfils psicològics— i va situar l’acció a la Riviera francesa, més propícia a la fogositat sensual que la costa bàltica de l’original. Masquerade seguia les peripècies de dos amants anglesos de viatge per Venècia, en una crònica anodina que no feia justícia a un títol tan prometedor. Per això, l’Avel·lí va deixar-se endur per la imaginació: va ignorar l’argument original i va proporcionar-ne un altre de més colpidor; a última hora, va decidir ambientar la novel·la al carnaval de Rio de Janeiro, un escenari més pintoresc, més propens a la luxúria que la vetusta i carrinclona Venècia.

La carrera de l’Avel·lí Arnaus i Casals com a traductor literari arriba a la seva culminació —i també hi arriba el nostre relat— el dia que un missatger li duu un sobre prim, tan vulgar, tan poc esperançador que no s’ho pot creure quan l’obre —amb un gest distret, displicent— i descobreix el títol de la coberta: The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde de Robert Louis Stevenson. Atabalat, amb la veu entretallada per l’emoció, s’abraça a la Carla. «M’ho mereixo! S’ha fet justícia!», exclama.

(La Carla, tatuadora de professió, va entrar en la vida de l’Avel·lí poc després de sortir-ne la Ruth. A risc d’allargar excessivament aquest parèntesi, podríem traçar una biobibliografia precisa i succinta de la ruptura sentimental de l’Avel·lí i la Ruth: les desavinences havien començat durant la traducció de Summer Passion , s’havien agreujat amb Prayer of Love , i mentre treballava, en Wounded Heart la Ruth va abandonar-lo, i va deixar el cor de l’Avel·lí tan ferit com el del títol de la novel·la de la Garland. Això explica que encarés la traducció de Masquerade amb l’ajut d’estímuls alcohòlics i que en resultés una versió particularment imaginativa, com ja s’ha explicat.)

Així doncs, en Gispert li confiava finalment un clàssic indiscutible de la literatura. L’Avel·lí s’hi va llençar amb fervor: va treure de la biblioteca quatre biografies de Stevenson i diversos assaigs sobre la seva obra, va estudiar totes les traduccions al català de la novel·la, va consultar uns quants volums sobre la Londres victoriana, tractats de psiquiatria, de criminologia, de sociologia, d’antropologia. Dormia poc, amb prou feines menjava. Atenia amb desgana els pocs estudiants d’anglès que el visitaven, adolescents apocats que van començar a donar-se de baixa en veure que les classes apàtiques de l’Avel·lí no els ajudaven a aprovar l’anglès a l’institut. Vivia tan obsessionat per aquella traducció, que la Carla va témer que el seu xicot s’encomanés de l’esperit obcecat del doctor Jekyll i acabés transformat en un Hyde de les lletres.

Després de tres mesos i mig de feina incansable, posava punt final a la traducció. El Jekyll i Hyde d’Arnaus i Casals equilibrava atreviment i fidelitat, esmenava algunes distraccions sintàctiques de Stevenson, polia aspectes de la puntuació per afavorir la volada de les frases i embellia la prosa amb adjectius i metàfores subtils. També proporcionava més informació sobre personatges secundaris —massa esquemàtics en la versió de Stevenson—, rectificava l’omissió d’escenes fonamentals (omissions atribuïbles a l’apressament amb què l’autor va redactar la novel·la: se sap que l’escocès la va escriure a corre-cuita en pocs dies) i introduïa el personatge de Lord Berenson, que aportava una dimensió política i de reivindicació social a la història.

Sí, el Jekyll i Hyde d’Arnaus i Casals havia d’esdevenir un clàssic de la traducció al català com el Poe de Carles Riba, el Dickens de Carner i el Shakespeare de Vergés. Però hi va haver crítics massa primmirats que, en lloc d’aplaudir les innovacions d’aquella versió, van desaprovar-les. Altres, enduts per un puritanisme caduc, van confondre la devoció del traductor vers la novel·la de Stevenson i el desig de perfeccionar-la amb la vanitat i l’afany de protagonisme. Un va alertar de «llicències inacceptables», un altre parlava de «nyap de principi a fi» i el veredicte del cronista més influent del país era expeditiu: «Si voleu llegir una versió fiable d’aquest clàssic, fugiu del bunyol que ha perpetrat aquest Arnaus i Casals».