Jordi Masó - La biblioteca fantasma

Pocs mesos després de la presentació de Polpa , vaig fer un concert de piano a l’Instituto Cervantes de París. En acabar, en Juan Manuel Bonet, director del centre, em va convidar a sopar. S’hi va afegir la seva dona, un diplomàtic espanyol i una musicòloga italiana que també havia assistit al concert: Ornella Volta, una nonagenària esquifida i filamentosa, que van presentar-me com a biògrafa del compositor Erik Satie. «La més gran experta sobre Satie que hi ha al món», em va assegurar en Bonet.

Malgrat la meva timidesa, soc una persona sociable. Després d’una actuació, però, havent-me exposat a la consideració del públic durant dues hores, el que més desitjo és la tranquil·litat, anar a sopar sol o, com a molt, amb la família o amb alguns amics de confiança. Com que m’incomoden els sopars de compromís, vaig preveure que m’esperava una vetllada tibant, gens relaxada, tot i les bones intencions del meu amfitrió. Per sort, en Juan Manuel Bonet, a més de ser un erudit d’entusiasme encomanadís, era molt loquaç i la conversa en cap moment va encallar-se. Vam parlar de música, d’art, de les avantguardes, de gestió cultural (en Bonet havia estat director d’alguns dels museus més importants d’Espanya) i d’Erik Satie, com era previsible tenint a taula una eminència sobre el compositor. Va ser mentre ens servien el segon plat (el diplomàtic i jo, un magret d’ànec; els altres, turbot a la crema) que la senyora Volta, amb un fil de veu, em va preguntar d’on havia tret la informació sobre en Frédéric Parés.

No sé si em va sorprendre més que la italiana tingués constància del meu conte o que s’hagués pres en Frédéric Parés com un compositor real i que ara m’interrogués sobre les fonts que jo havia consultat. Polpa era un volum de relats escrits en català que no s’havia traduït a cap llengua ni tenia distribució fora de Catalunya: com podia haver arribat a mans d’una musicòloga italiana que residia a París? L’Ornella Volta es va afanyar a explicar-se.

En un dels diaris catalans que m’havien entrevistat arran de la publicació del llibre, el periodista, amb la intenció d’emfatitzar la meva doble faceta de músic i escriptor, havia annexat una columna titulada «Quatre músics literats». Sortien les fotografies d’Elfriede Jelinek, James Rhodes, Felisberto Hernández i Erik Satie, i una breu notícia detallava les seves connexions entre escriptura i música de cada un d’ells. L’Ornella, que ensuma com un gos rastrejador tot allò relacionat amb Satie (la comparació és seva), va trobar aquest article per internet i va buscar més informació sobre el llibre. Així va ensopegar amb el meu text dedicat a la vida d’un compositor francès vinculat a Les Six , el grup de compositors tutelat per Erik Satie, els representants més insignes del qual eren Milhaud, Poulenc i Honegger. I va recordar que Satie, en la seva correspondència, menciona repetidament el cas d’un misteriós compositor, un jove tan exigent i perfeccionista que no va ser capaç de compondre mai cap obra. «Estic segura que és aquest Parés que vostè descriu», va dir-me amb l’autoritat del savi avesat a enunciar certeses.

Quan s’escriu un conte adoptant un to periodístic i falsament documental, el lector tendeix a creure’s el narrador perquè associa aquesta prosa a les cròniques reals que llegeix als diaris. Qualsevol beneiteria guanya credibilitat si s’explica amb la fredor d’una crònica de successos. L’estil distant i quirúrgic de Borges feia versemblant la història més improbable. Mark Twain, que era periodista, narrava amb el rigor d’un reportatge i mai se sabia del cert si els contes que publicava eren autobiogràfics. En un altre àmbit, Orson Welles va comprovar l’èxit de la fórmula quan va empescar-se una invasió marciana en els radiofònics anys trenta i va aterrir tot un país. Quan vaig escriure «L’àlbum fotogràfic de Frédéric Parés» volia crear dubtes en el lector, obligar-lo a sacsejar Google per esbrinar si el protagonista havia existit de veritat. Però no m’esperava que una musicòloga de prestigi caigués en el parany!

La senyora Volta, amb un vigor que desmentia la seva edat, m’explicava ara que també a Mémoires d’un amnésique , el recull de textos autobiogràfics de Satie, hi apareixia un jove obsessionat per un món sonor tan subtil, interior i inaprehensible, que no podia ser traslladat a uns pentagrames. «L’única música possible per a ell és el silenci», comenta Satie. I amb el seu sarcasme característic hi afegeix: «Naturalment, és un apassionat del badall i la becaina». No obstant això, en moments de lucidesa i expansió —i quan no es deixava vèncer per la peresa—, la seva música baixava dels llimbs i es materialitzava davant l’oient afortunat en forma de «breus passatges deliqüescents, uns bocins màgics i incomparables».

—Satie no va mencionar mai el nom del compositor —va dir la italiana—. Però ara sé que es deia Frédéric Parés.

Per caràcter, tendeixo a buscar més la concòrdia que la polèmica (això no sempre és una virtut: pot ser un defecte). Em vaig mirar l’Ornella Volta amb un somriure. No em veia amb cor d’esguerrar-li la descoberta i, de passada, posar-la en evidència davant dels altres comensals que havien seguit la conversa mentre extreien les espines d’uns peixos indecentment banyats en crema de llet. Així que només vaig contestar: «Podria ser, podria ser», i per desviar el rumb de la vetllada, vaig anunciar: «Sap que la setmana que ve tocaré els Sports et divertissements en un concert a Barcelona?».

He de dir que de Satie només en conec la música. Mai no he llegit cap prosa seva, tret dels comentaris humorístics que solia incorporar entre els pentagrames de les peces pianístiques. Descartada la possibilitat d’una influència subliminar —el record inconscient d’una lectura feta en el passat que pren cos involuntàriament quan l’escriptor crea una ficció—, l’única explicació era la d’una coincidència: Satie havia conegut un compositor mandrós que, malgrat el seu talent, no havia compost mai res. Jo n’havia imaginat un altre i li havia donat un nom i una biografia. Ja va dir Aristòtil que l’art imita la vida, encara que la meva fos una imitació involuntària. Qualsevol altra explicació em submergia en el llot estancat de la fantasia: perquè si el jove compositor que Satie havia tractat es deia Frédéric Parés, hauria de començar a pensar que l’art no només pot imitar la vida, sinó que també pot crear-la retrospectivament!

Per desgràcia, ben aviat em vaig trobar envoltat d’aigües pantanoses i bracejant per no enfonsar-m’hi. Un dia va trucar-me un historiador de l’art, a qui anomenarem X.A. (a partir d’aquí tirarem d’inicials: ja he involucrat prou persones reals en aquest relat). Va parlar-me de Joan Baptista Parés i Carbonell, col·leccionista d’art i fundador de la Sala Parés, la galeria d’art més prestigiosa de la Barcelona del tombant dels segles XIX i XX. El senyor Parés tenia un nebot cràpula que feia estades a la capital francesa i que s’havia encaterinat d’una corista del Moulin Rouge. En X.A. tenia indicis per afirmar que el fruit d’aquella aventura —un fruit il·legítim, repudiat i silenciat— era el Frédéric Parés del meu llibre. Sense els miraments que m’havia inspirat l’Ornella Volta, vaig assegurar a X.A. que en Parés era un personatge inventat que no havia existit mai, que el meu text era un conte , una ficció. «No n’estigui tan segur, no n’estigui tan segur», va contestar-me, tossut i enigmàtic. Em va pregar que quedéssim per parlar-ne i jo, de bones maneres, vaig engegar-lo. El món acadèmic també és ple de sonats.

Llavors hi va haver la carta indignada d’una lectora, publicada en un diari català. La M.P. reivindicava la figura del seu avi, la memòria del qual havia estat «ultratjada pel llibre de Jordi Massó» ( sic : les dues esses és una errata que persegueix els Masó des del bressol). En Frederic Parés i Colldefons va ser un músic de cobla honest i treballador que, fugint de la dictadura de Primo de Rivera, havia fet fortuna a París. Va ser autor de sardanes tan celebrades a l’època com ara La fadrina Josefina i El flabiol de l’Aniol , i d’un quartet de corda que va estrenar-se a la Sala Pleyel de París. Poc abans de l’ocupació alemanya de França, va tornar a Catalunya i va dedicar-se a la cansaladeria familiar. La M.P. aprofitava el correu per corregir-me les dates de defunció (no havia mort l’any 1940, sinó el 1959) i per restaurar l’honor baronívol de l’avi: «No va tenir mai una relació homosexual» (en el meu conte s’atribuïen a Parés amants dels dos sexes). No vaig respondre la carta —per força havia de ser una broma ( La fadrina Josefina ? ) —, però em van quedar les ganes de preguntar-li si el pare del cansalader —és a dir, el besavi de l’enfurismada lectora— era el Parés eixelebrat que va deixar prenyada una corista francesa, segons la tesi de X.A..