Jordi Masó - La biblioteca fantasma

Uns dies més tard, en un correu electrònic, el crític musical J.P. m’explicava que havia començat una recerca de material per escriure «la biografia exhaustiva que la figura de Parés mereix». De moment, estava «espigolant testimonis» i «saquejant arxius i hemeroteques». Adoptava un posat planyívol quan escrivia que «la cultura del nostre malaurat país no s’eixorivirà fins que no restituïm les glòries nacionals i les col·loquem en els pedestals que els pertoca» i em demanava les «fonts documentals que havia utilitzat en el meu treball». A través dels meus editors em va arribar un prec del Museu de la Música: els agradaria incorporar al seu arxiu fotogràfic les imatges que en el meu llibre descrivia «amb tanta gràcia i minuciositat»: els en podria indicar la procedència? Des de l’Associació Asmatològica Catalana van informar-me que incorporarien Frédéric Parés a la llista d’asmàtics il·lustres (Parés, en el meu conte, patia aquesta malaltia respiratòria) i em convidaven a la conferència «Respira i triomfa: asmàtics cèlebres». Un filòleg em va preguntar si creia que era lícit catalanitzar el nom d’en Parés i, considerant que l’origen genealògic era català, suprimir aquells dos accents tan poc autòctons. Un estudiant projectava el treball de recerca de batxillerat sobre «Els compositors del No» (plagiant descaradament els «escriptors del No» que va inventariar Enrique Vila-Matas en el llibre Bartleby y compañía ) i estava reunint una relació de compositors que no havien publicat mai cap peça: ¿podia confirmar-li que el meu text era un extracte d’una obra més extensa? ¿Li proporcionaria més dades sobre Parés? ¿M’avindria a contestar una enquesta? Una editorial de música barcelonina em va demanar si tenia accés als fragments de partitures que, segons jo explicava en el meu llibre, Parés havia deixat. Projectaven fer-ne una edició crítica i em convidaven a escriure’n el pròleg. Suggerien un títol: Frederic Parés. Obra incompleta completa .

El pianista i amic M.V., badant un dia per YouTube, va ensopegar amb un vídeo titulat Frédéric Parés: Prélude inachevé (1916) . Em va passar l’enllaç. S’hi veien, en primer pla, unes mans sobre el teclat d’un piano. Després d’uns segons d’espera, començaven a tocar una peça d’acords lents i elegíacs. La peça, d’una melangia solemne, s’interrompia quan tot feia preveure una nova secció contrastant (i vaig recordar que al meu Parés li havia fet dir en una carta: «Els desenvolupaments se m’encallen, se’m panseixen, i no arribo mai al final»). El vídeo durava poc més d’un minut. Si s’ha de jutjar per aquell fragment, els elogis que Satie va dedicar a la música de Parés —«deliqüescent, màgica, incomparable»— semblaven del tot desproporcionats. El Prélude presentava alguna harmonia inesperada, sí, però no era particularment original ni memorable, un producte típic del romanticisme tardà, més proper a l’academicisme d’un Cesar Franck que a les audàcies i els exotismes de Debussy que en aquells anys escandalitzaven el públic parisenc. El vídeo l’havia penjat un tal Mr. Bartleby (de nou el personatge de Melville, l’escrivent que «preferia no fer-ho», fent l’ullet al meu Parés, el compositor que preferia no compondre). Vaig rastrejar el perfil d’aquest senyor Bartleby en va: no hi havia cap més vídeo. El nom del pianista no apareixia enlloc.

Un matí vaig rebre un correu electrònic de l’Ornella Volta, amb qui ens havíem intercanviat les adreces després del sopar de París. A l’assumpte només hi constava una paraula: «Parés». El cos del missatge era lacònic: «La prova definitiva! Salutacions cordials». Adjuntava una imatge. Vaig obrirla. Hi havia dos homes fotografiats a mig cos: l’un era baix, l’altre més alt. El braç esquerre de l’home baix rodejava l’home alt amb un gest forçat, incòmode: ¿s’havia posat de puntetes per poder-li abraçar les espatlles? ¿O l’alt s’havia ajupit una mica, per facilitar la maniobra? (encara que potser l’alt era mig geperut, costava de saber). El baix devia aproximar-se als quaranta anys i mirava el fotògraf amb confiança i intensitat (cada pupil·la desprenia una espurna). La clenxa a la dreta orientava els cabells cap a la banda esquerra i feia pensar en el pentinat d’Adolf Hitler (però segur que, en aquella època, el futur Canceller encara no era gaire conegut). Els llavis carnosos, el nas gros i les arrugues al voltant de la boca m’eren molt familiars. L’home alt vorejaria els vint-i cinc anys. Era prim, desmanegat. Duia el cabell encartonat i molt lluent (tant podia ser per efecte d’un fixador com per un excés de ronya) i un bigoti tofut, descuidat. La mirada desperta de l’home baix —dirigida sense cap pudor a l’objectiu de la càmera— contrastava amb els ulls absents de l’alt que, amb les parpelles caigudes, miraven cap a un punt indeterminat del terra. La llegenda al peu deia: «Pablo Picasso amb Frédéric Parés ( circa 1920)».

Havia trobat el meu Lars Haugaard? Vaig recordar la citació de Borges que encapçalava —i que havia inspirat— el meu microrelat El precursor : «Cada escritor crea a sus precursores». Vaig buscar en el volum Otras inquisiciones l’assaig Kafka y sus precursores , d’on recordava que provenia la frase citada. «El hecho es que cada escritor crea a sus precursores», escriu Borges. «Su labor modifica nuestra concepción del pasado, como ha de modificar el futuro.» En la meva història mínima, el protagonista interpretava literalment la proposició de l’argentí i s’inventava un escriptor del passat que, al final, resultava haver existit. Jo també havia inventat en Frédéric Parés i ara es tornava real. Però no només havia aconseguit modificar «la concepció del passat» com deia Borges: havia modificat el passat.

El primer paràgraf d’aquesta narració presentava una frase contundent: «Ara he sabut que Frédéric Parés va existir». He d’admetre que era més un recurs literari que una certesa, la frase impactant que l’escriptor s’empesca per agafar el lector per les solapes i obligar-lo a llegir. Perquè em nego a creure que el meu personatge hagi cobrat vida. Soc així de descregut, tot i els testimonis que acrediten l’existència del compositor que no componia. Però l’aventura que acabo de relatar pot servir d’advertència al lector escèptic sobre les històries que s’han aplegat en aquest llibre que ara comença a llegir. L’estil us podrà fer creure que el que s’explica va passar de veritat; la raó us induirà a pensar que tot és una invenció. No us precipiteu a treure conclusions. Ja hem vist que la realitat pot ser dúctil, que les imaginacions a vegades es rebel·len contra la seva naturalesa fictícia, que una biblioteca fantasma pot produir llibres tangibles, que tal com diu el títol d’una de les pel·lícules inacabades d’Orson Welles, It’s all True . Tot és veritat. O ho pot acabar sent.

Si mai passeu per Bourg-les-Champs, a la Borgonya francesa, no deixeu de visitar l’estàtua del poeta Ambroise Lemoine (1887-1939).

Bourg-les-Champs és una localitat propera a Dijon, a dos-cents quaranta-cinc metres sobre el nivell del mar, amb una superfície de trenta-set quilòmetres quadrats, una població estimada de deu mil tres-cents noranta-sis habitants, segons el cens de 2008, que resulta una densitat de dos-cents vuitanta-un habitants per quilòmetre quadrat (i fins aquí la informació que proporciona la Viquipèdia; a partir d’ara, procurarem que la prosa agafi una certa volada literària).

Trobareu l’estàtua del fill il·lustre de Bourg-les-Champs al bell mig de la Place Vendôme, on, a imitació de la plaça homònima de París, s’alça una columna trajana al capdamunt de la qual reposa un Ambroise Lemoine pensatiu, escabellat, amb la mirada perduda a l’horitzó (un monument més propi de la commemoració d’una gesta èpica que de l’homenatge a un humil poeta, exemple de la tendència a l’excés, habitual a províncies). Però per poder contemplar els detalls de l’escultura —obra d’un artista local, avui oblidat— hauríem de levitar quaranta-cinc metres amunt; com que l’ésser humà encara no ha desenvolupat aquesta habilitat, l’ajuntament ha tingut la gentilesa d’exhibir una fotografia de l’obra a la base de la columna. L’acompanya una breu semblança biogràfica i una inscripció en llatí: «Verba tua nos ducunt» («Els teus mots ens guien»). La «Columna Lemoine» —com se l’anomena popularment— és visible des de qualsevol punt de la ciutat, com si el cavil·lós poeta vetllés pels destins dels seus conciutadans.