Pep Martí - Els que manen

Els que donaven suport a Tusquets confiaven en la victòria enmig d’alguns dubtes. Avançada la nit, esclatava la notícia. És que guanyava Enric Crous, l’opció suaument renovadora que alguns a la Generalitat veien amb simpatia? No: s’imposava la ruptura, amb un triomf contundent d’Eines de País, amb Joan Canadell al davant i l’ANC com a principal impulsora. Els independentistes s’apoderaven de la Cambra. Veure Elisenda Paluzie celebrant el triomf a la Llotja va trencar molts esquemes. A prop de Tusquets, algú es va referir a un «recompte a la veneçolana». Aquella nit, a molta gent dels grans despatxos de Barcelona els va costar dormir. Les «classes subalternes» havien assaltat la finca, talment com si fossin uns okupes. Per a Tusquets, aquesta era la segona vegada que sucumbia davant d’una opció independentista, ja que el 2003 havia format part de la candidatura de Lluís Bassat a la presidència del Barça, que va ser derrotada per Joan Laporta.

A la Catalunya d’abans de la sotragada que per a un sector de les elits va representar el procés independentista, a Tusquets li hauria estat fàcil coronar la seva carrera amb la presidència cameral. Aquelles setmanes, tots els poders de sempre es van activar per garantir el seu triomf. Només una minoria de l’establishment es va decantar per Enric Crous, que simbolitzava un canvi tranquil i el pont amb la Generalitat sobiranista. Segons fonts empresarials, els grans despatxos es van mobilitzar i des de La Caixa es van fer moltes trucades per ajudar Tusquets entre la gran empresa.

Carles Xavier Tusquets i Trias de Bes (Barcelona, 1951) ha estat sempre al rovell de l’ou i acumula una llarga llista de càrrecs socials i en consells d’administració d’empreses. Una de les seves darreres responsabilitats amb impacte visual va ser assumir la presidència del Barça després de la renúncia de Josep Maria Bartomeu, en la seva condició de president de la Comissió Econòmica. Apuntar-se a la cursa electoral de la Cambra va moure Tusquets a deixar la presidència a Espanya de l’EFPA España (European Financial Planning Association). Sí que va conservar els seus càrrecs a Inverco (Asociación Española de Fondos de Inversión y Pensiones), de vicepresident general i de president d’Inverco Cataluña.

Els orígens financers: la Banca Tusquets

Els orígens bancaris de la nissaga venen de lluny, de quan es va crear el banc Tusquets y Compañía, el 1899, curiosament el mateix any de la fundació del Barça, dos mons que confluirien després en la vida del financer. L’entitat va caminar sota la direcció de Joan Tusquets Pallós. El 1922 adoptava el nom de Banca Tusquets.

El banc, però, no va acabar bé. Després de quedar atrapat en una suspensió de pagaments de la important companyia Automóviles Eucort SA, el 1951, va acabar també amb la suspensió i la seva massa concursal va quedar absorbida per Banca Industrial de Barcelona, constituïda el mateix any. Al seu torn, aquest banc seria absorbit pel Santander el 1960. L’entitat de la família Botín desitjava créixer i aconseguir socis catalans, però davant la rigidesa normativa del moment, va optar per adquirir una entitat catalana. Els fons documentals de l’antiga Banca Tusquets estan integrats dins l’arxiu històric del Santander, on els seus 186 llibres i altra paperassa ocupen 12,5 metres lineals de prestatgeria.

Amb aquests precedents, el jove Carles Tusquets ja semblava destinat al món de les finances. Potser per això va cursar estudis d’economia a la Universitat de Barcelona. Tot i que ell sempre ha explicat que no era pas aquesta la seva intenció inicial i que l’atracció per la banca li va venir llegint un anunci per ser assessor financer. A partir d’aquí, tot va anar de pressa.

No va perdre el temps a l’hora d’obrir-se camí. De fet, va trobar mitja feina feta pel fet de ser fill d’una saga Tusquets lligada a la banca i d’arrels carlines, i d’uns Trias de Bes en què predominaven els juristes de prestigi. El seu avi Josep Maria Trias de Bes Giró va ser un destacat dirigent de la Lliga Regionalista, diputat a Corts i al Parlament de Catalunya els anys trenta, i molt proper a Francesc Cambó.

Deixeble d’Isidre Fainé

El primer banc en què va treballar Tusquets va ser Banca Catalana. Estant allí, va conèixer un home que seria crucial en la seva trajectòria: Isidre Fainé, que se’l va endur a Bankunión. En aquell moment, Fainé era director general de l’entitat i va ser un inspirador per al jove Tusquets, que sempre ha reconegut el seu mestratge. Va ser Fainé qui li va aconsellar que es capbussés en les activitats financeres dels Estats Units i hi estudiés el funcionament dels fons d’inversió.

Quan Fainé va ser cridat a La Caixa, va voler endur-se Tusquets, però l’entitat financera no va veure clar el seu fitxatge en aquell moment. Amb Fainé mantindria una relació que l’ha dut a una amistat personal i a aficions compartides, com els seus habituals partits de golf.

L’home que sempre arriba aviat

Una característica en la biografia de Tusquets és el ritme trepidant del seu ascens en l’escala social. Amb només 27 anys, va ser tresorer del Barça en la primera junta de l’era de Josep Lluís Núñez. Allí va demostrar la seva creativitat en els negocis, com quan va proposar que els socis fessin una derrama per contribuir a eixugar la greu situació financera que travessava el club. D’aquella etapa, presumeix dels fitxatges de Schuster i de Maradona, del qual assegura que, gràcies a la seva habilitat, el cost per al club va quedar reduït a la meitat.

Tusquets va deixar el càrrec de tresorer al Barça el 1989. Aleshores va accedir a una altra posició rellevant dins del patriciat: la presidència del Cercle d’Economia. Va ser president de l’entitat entre el 1989 i el 1992. De nou, va arribar al cim d’una de les entitats de la burgesia molt jove, als 38 anys, i encara més tractant-se d’una institució tan clàssica com el Cercle.

Entre el sí a Artur Mas i el no a la independència

Tusquets no ha arribat a entrar mai en política, però hi ha estat molt a prop. El president Artur Mas li va oferir la conselleria d’Empresa i Ocupació, una oferta que va acabar rebutjant. Francesc-Xavier Mena en seria finalment el titular. Poc després, el febrer de 2011, va aparèixer com a membre del flamant Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC), creat per un Artur Mas que acabava d’estrenar presidència i que anunciava un govern business fr ie ndly .

Aquesta proximitat amb l’administració convergent, i en especial amb la família Pujol Ferrusola, ja s’havia posat de manifest quan el president Jordi Pujol li va oferir la conselleria d’Economia en la seva última legislatura (2000-2003). Tusquets va rebutjar el 2001 substituir en el càrrec Artur Mas quan el van nomenar successor i conseller en cap, i el departament va recaure en Francesc Homs i Molist, que va negociar un nou model de finançament amb el govern del PP.

El CAREC va assessorar Mas per actualitzar el model de finançament autonòmic. Defensava un sistema amb un sostre competencial millor, en una via federalitzant. Donava així sortida al que pensava un sector del món econòmic, cada vegada més inquiet davant la radicalització de la situació política a Catalunya en vigílies de l’arrencada del Procés.

En algun moment, s’ha queixat del poc cas que es va fer de les propostes del CAREC, oblidades en un calaix de Palau. Tusquets no va seguir Mas en la seva estratègia sobiranista. Ans al contrari: va ser un dels exponents del patriciat barceloní que va veure amb estupor el que considerava una fugida del president cap al desastre.

En diverses declaracions abans i després del referèndum de 2017, el financer va deixar ben clara la seva oposició a una ruptura amb l’Estat, subratllant el seu europeisme. Molt abans, el 2013, en una entrevista, va emprar una frase molt gràfica sobre el possible èxit independentista: «Abans guanyarà l’Alcorcón la Champions que Catalunya se separarà d’Espanya». Després de passar per la presidència de la gestora del Barça, Carles Tusquets va corroborar que continua sent un dels personatges omnipresents de l’elit econòmica i social de Catalunya.