Christian Guay-Poliquin: El pes de la neu

Em sembla que ja hem passat el solstici. Al cel, el recorregut del sol encara és molt curt, però els dies s’allarguen sense que ho notem. També devem haver deixat enrere el Cap d’Any. No ho sé ben bé. En realitat ja no té importància. Fa molt que he perdut la noció del temps. I el gust per la paraula. És impossible de resistir al silenci, encadenat a unes cames trencades, tot un hivern, en un poble sense electricitat.

Encara tenim una bona reserva de llenya, però baixa molt de pressa. Vivim en una veranda cosida de corrents d’aire i en Matthias cada nit es desperta unes quantes vegades per alimentar l’estufa. Quan entra vent, sentim que el fred ens té agafats pel coll.

D’aquí a uns quants dies ens portaran llenya i provisions. Mentrestant, per més que em repeteixi que he sobreviscut a un terrible accident de cotxe, sé que ja no puc fer res per mi mateix.

Un quart de lluna bressola el cel negre. S’ha format una crosta gruixuda sobre la neu. Amb els reflexos de la nit, és com una mar calma i tornassolada.

A la veranda, el llum d’oli il·lumina les parets i hi dibuixa ombres daurades. En Matthias se m’acosta amb un bol de sopa i una fogassa de pa negre. Sempre mengem sopa i pa negre. Cada cul de sopa és la base de la següent. Quan arribem al fons de l’olla, en Matthias hi afegeix aigua i tot el que troba a mà. Si tenim carn, s’afanya a bullir-ne els ossos i el greix per aprofitar el brou. Verdura, pa sec, tot va a la sopa. I, cada dia, a cada àpat, engolim aquesta sopa sense fons.

Mentre en Matthias s’asseu a taula i ajunta les mans discretament per recollir-se, jo endrapo tot el que puc. Sovint acabo el meu plat abans que ell hagi començat el seu.

Al principi, en Matthias m’havia de forçar a menjar perquè em refés i recuperés els colors. M’ajudava a incorporar-me i m’alimentava amb paciència, amb una cullereta, com si fos un nen. Ara puc asseure’m recolzat als coixins tot sol. El mal i el cansament perduren, però torno a tenir gana. Quan en Matthias pot aconseguir algun litre de llet, fa formatge amb el quall que va trobar a la lleteria de l’estable. De vegades en dona a gent del poble, però sovint és tan bo que en pocs dies ens el cruspim quan encara és a la roba en la qual s’ha escorregut.

La cicatrització de les ferides em xucla molta energia. Igual que avaluar el temps que passa. Potser hauria de fer com en Matthias i dir simplement abans de la neu o després de la neu. Però seria massa fàcil.

Fa mesos que no hi ha electricitat. Em van explicar que, al principi, hi havia talls al poble. Res d’especialment preocupant. La gent pràcticament s’hi havia acostumat. Duraven unes quantes hores i al final la llum tornava. Fins que, un matí, ja no va tornar. Ni aquí ni enlloc. Va ser a l’estiu. La gent s’ho va prendre bé. En canvi, quan va arribar la tardor, van haver de començar a organitzar-se. Com si els hagués agafat per sorpresa. Ara és hivern i no s’hi pot fer res. A les cases, tothom es reuneix al voltant d’una estufa i d’unes quantes cassoles ennegrides.

En Matthias s’acaba el bol de sopa i l’empeny cap al mig de la taula.

Durant uns minuts no passa res. M’agraden particularment aquests moments de quietud de després dels àpats.

Però no duren mai gaire.

En Matthias s’aixeca, recull els plats i els renta al gibrell. A continuació embolica les fogasses de pa amb una bossa de plàstic, plega la roba que estava estesa sobre l’estufa, estira el ble del llum d’oli, agafa la farmaciola i acosta una cadira.

En Matthias s’escura el coll com si es disposés a llegir-me alguna cosa. Però no diu res, fa petar els ossos del coll torçant-lo a banda i banda i arracona l’edredó que em tapa les cames.

Jo giro el cap. En Matthias potser es pensa que miro a fora, però veig perfectament el seu reflex al vidre fosc. Desfà, d’una en una, les corretges que aguanten la fèrula dreta. Em passa una mà per sota del taló i m’alça la cama.

El pols se m’accelera. El mal brama i em clava els ulls com un animal elàstic i poderós.

En Matthias descargola pacientment la bena. Amb gestos lents i metòdics. Quan arriba a les últimes voltes, sento la gasa enganxada a la pell per culpa de la humitat, la sang i la infecció. Talla la resta de l’apòsit amb les tisores i el retira sencer amb una precaució calculada. Inspiro profundament i em concentro en l’aire que m’entra a la caixa toràcica. En Matthias tira el cap enrere. Suposo que avalua la vermellor, l’inflament, el call ossi, la forma de la tíbia i del genoll.

Aviat serà hora de treure’t els punts de sutura, comenta mentre em desinfecta la ferida.

La sensació de cremor és intensa. Tinc la sensació que la carn se m’està fonent sobre dels ossos.

No et moguis!, protesta en Matthias, deixa’m fer.

Provo de dirigir la mirada tan lluny com puc de les cames, cap a les dues portes que hi ha al fons de la veranda. La d’entrada i la que duu a l’altra banda. Miro l’estufa massissa, els objectes dels prestatges, el sostre i les bigues escairades a cop de destral. En pengen, com els esquelets de dinosaures als museus, dues bombetes.

En Matthias agafa un tub de la farmaciola i intenta llegir-ne l’etiqueta. Amb un sospir, es treu les ulleres de la butxaca de la camisa i se les posa a la punta del nas.

Hauria d’anar bé.

Abans de refer l’embenat, aplica una capa gruixuda de pomada a la ferida. Està freda. Durant una estoneta és un descans. Fins que estreny les corretges de la fèrula per immobilitzar la cama i el cor se’m posa a bategar molt fort a les temples. M’agafo violentament als llençols i maleeixo el meu destí. En Matthias em parla. Veig que mou els llavis, però no sento res. Em sembla que intenta dir-me que ja està. Al cap d’uns quants segons, el mal afluixa una mica i aleshores, com si fóssim molt lluny l’un de l’altre, m’arriba, molt baixa, la seva veu.

Aguanta, diu, aguanta, que hem de fer l’altra cama, ara.

Em sembla que durant la nit ha nevat una mica, però aquest matí el cel és blau i pur. Els caramells que pengen de la cornisa brillen.

Sobre l’estufa hi ha una olla plena de neu. A la tardor, en Matthias agafava l’aigua directament del rierol que baixa cap al poble. Era clara i neta. Tenia el gust de la pedra llisa i de les arrels. Hi havia matins que per emplenar la galleda havia de trencar el glaç. Al principi, només calia que pitgés la superfície, però al cap de poc ja va haver de fer servir una branca, i després una destral. Un dia se’n va cansar i va començar a fer fondre neu. No té el mateix gust, però no em puc queixar. Aquí, tot ho fa en Matthias. És ell qui es cuida de l’estufa, qui cuina, qui buida l’orinal on faig les meves necessitats. És qui decideix, qui disposa, qui assumeix. Aquí, l’amo de l’espai i del temps és ell.

Jo soc impotent. No tinc força, i encara menys mobilitat. No em veig ni amb cor de comunicar, d’interactuar, de conversar. Ni ganes. Prefereixo donar voltes a la meva dissort en silenci. Al principi, en Matthias no entenia per què callava així. Però després, amb el temps, em sembla que s’hi ha acostumat.

D’ençà de l’accident, em costa rememorar els fets. Amb el mal, la febre i el cansament, tinc la sensació que la durada habitual dels dies i les setmanes ha quedat alterada per la impaciència de la neu. Tinc la sensació que tot va anar molt de pressa. L’accident, els vigilants, l’operació, i em vaig trobar aquí, amb en Matthias. Sé perfectament que no m’hi volia pas. Que la meva presència el molesta, el destorba. Que li vaig capgirar els plans. Des de la pana d’electricitat, no hi ha res que vagi tal com ell havia previst.