Christian Guay-Poliquin - El pes de la neu

We acknowledge the support of the Canada Council for the Arts for this translation.

A André B. Thomas

avui

el temps ha metal·litzat la neu

i el silenci se n’ha alegrat

per confondre’s millor

hi ha traços blancs que es precipiten a terra

les muntanyes s’agafen

a les escorces dels arbres i

als braços espinosos

els verds desapareixen

els blaus es tornen opalescents

els contorns dels marrons i dels rojos

es difuminen

ara i adés

un ocell dibuixa un traç negre

en aquest espai accelerat

J.-N. Poliquin, hivern 1984

Mira. És un lloc més vast que qualsevol vida humana. Qui intenta d’escapar-ne està condemnat a tornar sobre els seus passos. Qui es pensa que avança en línia recta fa grans cercles concèntrics. Aquí, tot queda fora de l’abast de les mans i de la mirada. Aquí, l’oblit del món exterior és més fort que qualsevol memòria. Mira més. Aquest laberint no té sortida. S’estén per tots els racons on podem posar els ulls. Mira millor. No hi ha cap monstre, cap animal famolenc que pobli aquests dèdals. Però hi estem entrampats. O esperem que els dies i les nits se’ns mengin de viu en viu. O bé ens fabriquem unes ales i fugim volant.

La neu regna pertot. Domina el paisatge, esclafa les muntanyes. Els arbres s’inclinen, es pleguen cap a terra, vinclen l’espinada. Les grans pícees són les úniques que es neguen a torçar-se. Aguanten, rectes i negres. Marquen el final del poble, el començament del bosc.

A prop de la meva finestra, hi ha ocells que van i venen, es barallen i picotegen. De tant en tant, algun observa la tranquil·litat de la casa amb ull inquiet.

Al marc exterior, una branqueta prima sense escorça clavada horitzontalment fa de baròmetre. Si tira cap amunt, farà un temps clar i sec; si tira cap avall, nevarà. De moment el temps no es decideix, la branqueta es manté ben bé al mig.

Deu ser tard. El cel és d’un gris opac sense matisos. El sol podria ser a qualsevol lloc. Unes quantes volves giravolten per l’aire i s’enganxen a cada segon. A uns cent passos de la casa, a la clariana, en Matthias clava una llarga perxa a la neu. Sembla l’arbre d’un vaixell. Però sense vela ni bandera.

Hi ha gotes d’aigua que perlegen la cornisa i arriben a la punta dels caramells. Quan el sol surt, brillen com dagues acerades. De tant en tant, n’hi ha algun que es desenganxa, cau i es clava a la neu. Una punyalada en la immensitat. Però la neu és invencible. Aviat arribarà arran de la finestra. I després fins a dalt. I ja no veuré res.

És hivern. Els dies són curts i gelats. La neu ensenya les dents. Els grans espais s’encongeixen.

El marc de la finestra està humit. La fusta té anells esponjosos de colors diversos. Quan fa molt de fred, queden coberts de pols blanca i cristalls. Sembla liquen.

A l’estufa hi crepiten uns quants troncs. Des del llit, veig guspirejar les brases per l’entrada d’aire. És una estufa vella i massissa. Les portes, quan es mouen, grinyolen. I aquesta mola de ferro colat negre i cremant és el centre de les nostres vides.

Estic sol a la veranda. Tot està immòbil. Tot és al seu lloc. El tamboret de l’entrada, el balancí, les coses de la cuina, tot. En canvi, sobre la taula, hi ha un estrany cilindre daurat. Aquest matí no hi era. En Matthias deu haver anat a l’altra banda. Però no me n’he adonat.

El mal no em deixa ni un moment de descans. Em té agafat, m’estreny, em posseeix. Per suportar-lo, tanco els ulls i m’imagino que soc al volant del cotxe. Si em concentro, fins i tot puc sentir la bonior del motor. Puc veure passar els paisatges, enlluernar-me amb el punt de fuga de la carretera. Però tan bon punt obro una mica les parpelles, la realitat és aclaparadora. Estic clavat en un llit, amb les cames immobilitzades amb unes fèrules. El cotxe ja no és sinó un munt de ferros retorçats sota la neu. I jo ja no controlo el meu destí.

El meu estómac trenca el silenci. Tinc gana. Em sento feble i anquilosat. A la tauleta de nit només hi queden engrunes de pa negre i un cul de cafè oliós. En Matthias no hauria de trigar.

La porta s’obre i entra a l’habitació una bufada d’aire fred. En Matthias avança i deixa anar un braçat de llenya al costat de l’estufa. Els troncs entrexoquen i en cauen trossos d’escorça.

En Matthias es treu l’abric, s’agenolla i remena el foc amb la furga. Darrere seu, les empremtes de les botes es fonen i s’allargassen seguint el desnivell del terra.

No fa gaire fred, diu estirant les mans cap a l’escalfor, però fa humitat. Es fica als ossos.

Quan les flames ronquen i llepen les parets metàl·liques, en Matthias tanca les portes de l’estufa, posa una olla de sopa a escalfar i es gira cap a mi. Les celles llargues, els cabells blancs i les arrugues esclatants que li recorren el front li donen un aire de savi boig.

T’he portat una cosa.

Arquejo les celles. En Matthias agafa el cilindre daurat de sobre la taula i me’l dona. Un gran somriure li il·lumina la cara. El cilindre és pesant i telescòpic. Té vidres als extrems. El giro i regiro. És una ullera de llarga vista. Com les que tenien els mariners, abans, per distingir la línia de la costa o les naus enemigues.

Mira a fora.

M’incorporo al llit, desplego el tub telescòpic i me l’enganxo a l’ull. Tot convergeix cap a mi i les coses es retallen amb precisió. Com si fos a l’altra banda de la finestra. Els traços negres dels ocells, les empremtes de passos a la neu, la calma desconcertant del poble, el límit del bosc.

Mira més.

I això que aquest panorama me’l conec de memòria. Fa temps que l’observo. Ja no recordo exactament com era a l’estiu, per culpa de la febre i les medicines, però he vist el lent moviment del paisatge, el cel gris de la tardor, la llum vermellosa dels arbres. He vist com el gebre mossegava les falgueres, com les herbes altes es trencaven amb la brisa més minsa, com les primeres volves de neu es posaven sobre el terra glaçat. He vist els rastres deixats pels animals que inspeccionaven els voltants després de la primera neu. D’aleshores ençà, el cel no es cansa mai de sepultar el món. L’espera domina el paisatge. I tot ha quedat ajornat fins a la primavera.

És un decorat sense sortida. Les muntanyes retallen l’horitzó, el bosc ens rodeja totalment i la neu fa mal als ulls.

Mira millor, insisteix en Matthias.

Observo la llarga perxa que en Matthias acaba de plantar a la clariana. M’adono que l’ha graduat minuciosament.

És una escala per mesurar la neu, anuncia triomfalment.

Amb la ullera de llarga vista, puc veure que la neu ha arribat als quaranta-un centímetres. Considero la blancor del paisatge un moment, i després tanco els ulls i em deixo caure al llit.

Magnífic, em dic. Ara podrem mesurar la nostra angúnia.

En Matthias fa pa negre. Una mena de totxo de farina de fajol i melassa. Diu que és consistent i nutritiu. I que és el millor que es pot fer quan s’han de racionar els aliments en espera de la pròxima remesa.

Com un vell xaman, barreja, pasta i dona forma a la massa amb una economia de gestos sorprenent. Quan ha acabat, s’espolsa la roba en un núvol de farina i fa coure les fogasses de pa negre directament sobre el ferro de l’estufa.

El temps s’ha aclarit. Observo les cases del poble, entre els arbres, als peus del pujol. A la majoria no s’hi veu cap signe de vida, però unes quantes xemeneies fumegen generosament. Les columnes grises pugen recte amunt per l’aire com si es neguessin a dissoldre’s en la immensitat. N’hi ha dotze. Tretze comptant la nostra. Amb la ullera de llarga vista, sembla que el poble sigui aquí mateix, però és una il·lusió. És a més d’una hora de camí a peu. I jo ni tan sols puc sortir del llit.