Ngugi wa Thiong'o - Neix un teixidor de somnis

Quan finalment el cas arriba als jutjats, al Nakuru Railways Institute, davant del jutge Sheridan, la sentència no es basa en la intenció de l’assassí sinó en la de l’assassinat. Segons que sembla, abans d’expirar, algú va sentir que deia: «Em moro». El jurat, format només per blancs, arriba a un veredicte unànime: la tortura no va tenir res a veure amb la seva mort. Ell volia morir. Els autòctons no morien en mans dels colons; morien per voluntat pròpia. El jurat només declara el colon culpable de lesions greus. L’ East African Standard va parlar del cas extensivament del 2 al 10 d’agost de 1923, i sembla que Karen Blixen, segons els arxius de l’autora, es va inspirar en la cobertura del cas per reescriure la història en les seves Memòries de l’Àfrica .7 L’autora sabia el nom veritable del colon, Jasper Abraham, però, curiosament, no l’esmenta mai.

Tot i que la manera com narra la història d’en Kitosch, sobretot la precisió dels detalls, podria fer pensar que el cas la va inquietar, Blixen, que escriu amb el pseudònim d’Isak Dinesen, finalment no denuncia la paròdia de justícia, sinó que veu en la mort de l’africà «una bellesa pròpia». La voluntat de morir del mosso «encarna la fugacitat dels éssers salvatges que, en els moments de més necessitat, són conscients que hi ha un refugi en algun lloc de l’existència; que se’n van quan volen i als quals no podrem retenir mai».8 La mort per tortura esdevé una cosa bella. És la manera de ser dels salvatges, un misteri davant del qual una ment racional no pot sinó meravellar-se.

Amb quina facilitat la imatge zoològica flueix de les plomes liberals i conservadores dels blancs que viatgen per Àfrica! El 1909, Theodore Roosevelt, durant un safari per l’Àfrica oriental, va quedar estupefacte davant de l’home salvatge i de la bèstia salvatge, reminiscències de l’Europa de dotze mil anys enrere. La danesa i el nord-americà miraven Àfrica amb els mateixos prejudicis racials. En alguna pàgina anterior del mateix llibre, Blixen havia dit que allò que havia après de la fauna del país li era útil per tractar amb els nadius.

El món de Blixen concebia Kenya primer com una propietat d’una companyia britànica i després, a partir de 1920, com una colònia de la Corona; la baronessa Blixen se’n va anar de Kenya el 1931 per tornar a la seva pàtria danesa. Però el 1952, quan va esclatar la guerra del «Mau-Mau» per la terra i la llibertat i el governador Evelyn Baring va declarar l’estat d’excepció, l’escena i la teoria del desig de morir van tornar a aparèixer en un escenari més gran, tot el país sencer. La reaparició d’aquella teoria no va ser casual.

Quan feia un any que havia començat la guerra (o l’estat d’excepció, com en deien) el Govern va contractar el doctor J. C. Carothers, llicenciat en Medicina, especialitzat en psiquiatria i autor de The African Mind in Health and Disease ,9 i li va pagar generosament perquè estudiés el «Mau-Mau». El 1954, aquest expert en la mentalitat africana va publicar els resultats de l’estudi amb el títol de The Psychology of Mau Mau ,10 en el qual qualificava el «Mau-Mau» de psicosi col·lectiva, que es manifestava per mitjà de la violència i de la bruixeria.

La idea de Carothers no era original. El 1851, cent anys abans que ell, Samuel A. Cartwright, que també es confessava expert en la mentalitat dels negres, però als Estats Units, havia presentat un treball titulat «Estudi de les malalties i les peculiaritats físiques de la raça negra»,11 davant de l’Associació Mèdica de Louisiana, en el qual descrivia el desig de fugir de l’esclavitud com un trastorn mental, que va anomenar drapetomania. Com a resultat d’un atac greu d’aquesta malaltia, la víctima intentava escapar-se del paradís dels esclaus.

La ciència mèdica de Carothers, i de Cartwright abans que ell, partia d’una barreja de mite i de cristianisme: fetillers, bruixeria i possessió demoníaca. El colon, com el seu homòleg històric, el negrer, veia aquest sistema com una manifestació de la voluntat de Déu, natural, racional, lloable; i posar-lo en qüestió era desviar-se i allunyar-se de la norma desitjable, era una manifestació del diable. Ara la ciència mèdica es posava a favor seu i en refermava la visió esbiaixada de l’univers. Per a Cartwright, la conjunció de la psiquiatria, la psicologia i el cristianisme arribava a l’apoteosi en una plantació d’esclaus; per a Carothers, en una colònia. La defensa que fa Carothers de l’amputació de l’ànima com a mètode per prevenir el desig de llibertat recorda el remei de Cartwright, que proposava d’amputar els dits dels peus per impedir que el fugitiu pogués arribar gaire lluny caminant. Tots dos recomanaven com a mesura de prevenció expulsar el dimoni que empenyia els africans a portar a terme idees esbojarrades: en el cas de Cartwright, per mitjà de la tortura continuada fins a aconseguir la submissió eterna; en el cas de Carothers, per mitjà de la quarantena en milers de camps de concentració i de la confessió forçada dels pecats. Però el remei que més recomanaven tots dos especialistes era l’imperatiu: feu-los treballar. El treball purifica. A Kenya, les prescripcions passen del despatx d’un psicòleg al d’Evelyn Baring, que va ser governador de Rhodèsia del Sud de 1942 a 1944 i va ser nomenat governador de Kenya el 1952. La doctrina esdevé oficial: «Un cop s’aconsegueix deixar un home en la situació d’haver de treballar i així quedar net del jurament prestat al Mau-Mau, hi ha alguna possibilitat que es pugui rehabilitar».12

Hi ha un problema: els malalts no volen ser alliberats de la seva malaltia. Són presos polítics, no esclaus, diuen ells. Però per als seus capturadors, «captiu» rima amb «esclau» i «nadiu». El cristianisme no havia aconseguit reformar l’ànima dels ignorants kenyans nadius. Es va considerar que calia una cirurgia moral per mitjà de l’esforç físic; una filosofia que rep el nom de John Cowan, aleshores director de presons de Kenya, i que es va posar en pràctica en el trist cas de Hola.

Hola era un camp de concentració situat a Garissa, a l’est de Kenya. Hi allotjaven els captius de l’LFA considerats incorregibles, l’etiqueta que els britànics posaven als que oposaven resistència a tot el sistema de camps de concentració i al règim colonial britànic amb més constància. Els captius només van expressar les seves queixes. Quan els van obligar a treballar en uns sistemes d’irrigació, s’hi van negar i van exigir que els tractessin com a presos polítics i no pas com a esclaus. Van demanar més bon menjar i una millor assistència sanitària.

El pla de Cowan es va posar en pràctica el 3 de març de 1959. Es van escollir uns cent presos polítics de l’LFA per sotmetre’ls a una cirurgia moral per mitjà de treballs forçats. Dos alts funcionaris, el director de la presó, Michael Sullivan, i el subdirector, Walter Coutts, van supervisar l’operació i van planejar les accions fins i tot «a risc que algú prengui mal o mori».13 Onze homes van ser apallissats fins a la mort i dotzenes més van quedar mutilats, en l’episodi conegut amb el nom de «la matança de Hola».

Quin horror! Quin horror! Fins i tot en Kurtz, el personatge de Conrad, va veure l’horror que ell mateix havia causat en el cor de les tenebres. Però per al règim colonial, el veritable horror de Hola era que els haguessin enxampat amb les mans brutes de sang. Els funcionaris de presó no havien estat prudents. «Si hem de pecar, hem de pecar sense fer soroll.»14 Aquest consell el va donar, en una carta de 1957, Eric Griffith-Jones, fiscal general de la colònia, al seu cap, el governador Evelyn Baring. A cinquanta-sis anys, Baring, descendent d’una família de banquers que un any més tard emergiria d’aquesta prova dura i heroica amb els títols de primer baró de Howick de Glendale, cavaller de l’Orde de la Garrotera, cavaller de l’Orde de Sant Miquel i Sant Jordi i cavaller comandant del Reial Orde Victorià, va trobar la manera d’encobrir aquells fets. Tots els seus subordinats burocràtics, fins al de rang més baix, van seguir l’exemple dels de dalt i van repetir la mateixa mentida pietosa. Les víctimes havien begut aigua contaminada. Eren propensos a agafar escorbut. I les lesions? Els torturadors britànics són cirurgians cristians professionals: destrossen per curar, no per matar; en realitat, aquells homes no havien sucumbit a causa dels cops i dels cranis esclafats. En una investigació posterior, Walter Coutts, un dels dos supervisors de la tortura, ho va resumir així: els homes havien volgut morir. Blixen, l’afable baronessa danesa, havia dit que això era el que els passava als éssers salvatges.