Natalia Ginzburg - Lèxic familiar

El pare, aquest poema, no el suportava; i quan sentia que el recitàvem amb la mare, s’enfadava i deia que fèiem «teatre de titelles», i que érem incapaços d’ocupar-nos de coses serioses.

Gairebé cada vespre ens venien a veure en Terni i alguns amics del meu germà Gino, el més gran, que estudiava a la Politècnica en aquella època. Passàvem l’estona al voltant de la taula, recitant poemes i cantant.

Jo sóc don Carlos Tadrid,

i sóc estudiant a Madrid!

cantava la mare; i el pare, que llegia a l’estudi, treia el cap de tant en tant per la porta del menjador, recelós i amb les celles arrufades, amb la pipa a la mà. «Sempre dient ximpleries! Sempre fent teatre de titelles!».

Els únics arguments que el pare tolerava eren els temes científics, la política, i alguns trasllats que tenien lloc «a la facultat», quan algun professor era destinat a Torí, injustament, segons ell, perquè es tractava «d’un ximple», o quan a algun altre no el traslladaven a Torí, injustament, tot i considerar que era una persona «de gran valor». Sobre els temes científics, i sobre el que passava «a la facultat», cap de nosaltres no podia seguir-lo, però ell, a taula, informava diàriament la mare tant de la situació «a la facultat», com d’allò que havia succeït, al seu laboratori, a determinats cultius de teixits que havia posat al microscopi, i s’enfadava si es mostrava distreta. A taula, el pare menjava moltíssim, però menjava tan ràpid que semblava que no mengés res, perquè el plat de seguida li quedava buit, i estava convençut que menjava poc, i havia transmès aquesta convicció a la mare, que sempre li suplicava que mengés. Ell, en canvi, renyava la mare perquè considerava que menjava massa. «No mengis tant! Tindràs una indigestió!». De tant en tant tronava: «No t’arrenquis els repelons!». De fet, la mare tenia el vici, des de petita, d’arrencar-se els repelons: ja havia tingut un panadís, i tot seguit se li va pelar el dit, una vegada, a l’internat.

Tots nosaltres, segons el pare, menjàvem massa, i tindríem indigestions. Dels plats que no li agradaven, deia que ens farien mal, i que ens costarien de pair; de les coses que li agradaven, deia que ens farien bé, i que «estimulaven el peristaltisme».

Si portaven a taula un plat que no li agradava, s’enfurismava: «Per què prepareu la carn d’aquesta manera! Ja ho sabeu que no m’agrada!». Si cuinaven expressament per a ell algun plat que li agradava, també s’enfadava: «No vull coses especials! No em feu coses especials! Jo menjo de tot. No sóc difícil com vosaltres. A mi el menjar no m’importa gens ni mica!».

Si ens sentia parlar entre nosaltres d’un plat o d’un altre, tronava: «No s’ha de parlar sempre de menjar! És una vulgaritat!». «Com m’agrada el formatge», deia la mare sempre que en posàvem a taula, i el pare deia: «Que n’ets de monòtona! Sempre repetint el mateix!».

Al pare li agradava la fruita molt madura; per això, quan ens tocava una pera una mica passada, la hi donàvem. «Ah, em doneu les vostres peres passades! Sou uns ases!», deia amb una riallada, que ressonava per tota la casa, i es menjava la pera amb dos mossos.

Quan trencava nous deia: «Les nous són bones. Estimulen el peristaltisme». «Tu també ets monòton. Tu també repeteixes sempre el mateix», deia la mare.

Llavors el pare s’ofenia: «Que n’ets, d’ase! —deia—. M’has dit que sóc monòton! Tu ets un tros d’ase!».

Pel que fa a la política, a casa hi havia discussions ferotges que acabaven amb atacs d’ira, tovallons que volaven a l’aire i cops de porta tan violents que feien tremolar la casa. Eren els primers anys del feixisme. Que el pare i els meus germans discutissin amb tanta ferotgia no m’ho sé explicar, ja que crec que tots estaven en contra del feixisme; ho he preguntat recentment als meus germans, però cap d’ells ha sabut explicar-me’n el motiu. I tots recordaven aquelles discussions ferotges. Em sembla que el meu germà Mario, per esperit de contradicció envers els pares, va defensar Mussolini d’alguna manera; i això, evidentment, feia enfuriar el pare. Ell i en Mario discutien sempre per tot, perquè el pare sempre considerava que tenia una opinió contrària a la seva.

D’en Turati el pare deia que era un ingenu; i la mare, que no trobava que la ingenuïtat fos una culpa, assentia, sospirava i deia: «Pobre Filippèt 19meu». Una vegada, en aquella època, va venir el Turati a casa mentre estava de pas a Torí. El recordo gros com un ós, amb la barba grisa rodona, a la nostra sala d’estar. El vaig veure dues vegades: en aquell moment, i més tard, quan va haver d’escapar d’Itàlia i va viure amb nosaltres, amagat, durant una setmana. No recordo ni una sola paraula del que va dir aquell dia, a la nostra sala d’estar: recordo una gran cridòria i una gran discussió, i res més.

El pare sempre tornava a casa empipat, perquè s’havia trobat grups de camises negres pel carrer, o perquè havia descobert, a les juntes de la facultat, nous feixistes entre els seus coneguts. «Pallassos! Canalles! Pallassades!», deia mentre s’asseia a taula; colpejava el tovalló, colpejava el plat, colpejava el got i esbufegava amb menyspreu. Acostumava a expressar el seu pensament pel carrer, en veu alta, amb els coneguts que l’acompanyaven a casa, i aquells miraven al voltant espantats. «Covards! Negres!», bramava el pare a casa, quan ens explicava la por d’aquells coneguts seus, i es divertia, crec, espantant-los, parlant en veu alta pel carrer mentre l’acompanyaven; d’una banda, es divertia una mica, però és que a més no sabia controlar el timbre de la veu, que sonava sempre molt forta, fins i tot quan ell creia que xiuxiuejava.

A propòsit del timbre de la veu, que no sabia controlar, en Terni i la mare explicaven que, un dia, en un acte amb professors, mentre tots estaven reunits a les sales de la universitat, la mare havia preguntat en veu baixa al pare el nom d’un que era a poques passes d’ells. «Qui és?», va cridar el pare fortíssim, tant que tothom es va girar. «Qui és? Ja t’ho diré jo, qui és! És un perfecte imbècil!».

El pare no tolerava, generalment, els acudits, els que explicàvem nosaltres i la mare: a casa, dels acudits en dèiem «brometes», i, explicant-los i sentint-los, sentíem el més gran dels plaers. El pare s’enfadava. Només tolerava les brometes antifeixistes, i també algunes brometes de la seva època, que ell i la mare sabien, i que ell evocava, a vegades, al vespre, amb els Lopez, els quals, d’altra banda, feia temps que els coneixien. Algunes d’aquelles brometes li semblaven molt picants, encara que fossin, crec, innocentíssimes, i quan nosaltres érem presents, les volia explicar en veu baixa. La veu se li convertia llavors en un brunzit sorollós, en què podíem distingir perfectament moltes paraules, entre les quals, la paraula «meuca», que sempre apareixia en aquelles brometes vuitcentistes, i que ell pronunciava, procurant xiuxiuejar-la, més fort que les altres, i amb una malícia i un plaer especials.

El pare s’aixecava sempre a les quatre de la matinada. La primera preocupació que tenia quan es despertava era anar a mirar si el mezzorado li havia sortit bé. El mezzorado era llet àcida que havia après a fer d’uns pastors a Sardenya. Senzillament, era iogurt. El iogurt, aquell temps, encara no estava de moda, i no es podia comprar, com ara, a les vaqueries o a les granges. El pare era, en menjar iogurt com en moltes altres coses, un pioner. En aquella època encara no estaven de moda els esports d’hivern, i el pare potser era l’únic que els practicava a Torí. Tan bon punt queia una mica de neu, sortia cap a Clavières, el dissabte al vespre, amb els esquís a l’espatlla. Llavors encara no existien ni Sestrières, ni els refugis de Cervinia. Normalment, dormia en un refugi sobre Clavières anomenat Cabana Mautino. A vegades s’enduia els meus germans, o alguns dels seus assistents, que, com ell, sentien passió per la muntanya. Els esquís els anomenava «els skis». Havia après a esquiar de jove, en una estada a Noruega. Quan tornava el diumenge al vespre, però, sempre deia que hi havia trobat mala neu. La neu, per ell, era sempre o massa aiguosa o massa seca. Com el mezzorado, que no era mai com havia de ser, i li semblava sempre o massa aiguós o massa espès.