Natalia Ginzburg - Lèxic familiar

Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.

V.1: abril del 2020

Títol original: Lessico famigliare

© Giulio Einaudi Editore s.p.a. Torino, 1963, 1986, 1999, 2010, 2014

© de la traducció, Elena Rodríguez, 2018

© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020

Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.

Correcció: Anna Serra i Miquel Saumell Santaeugènia

Disseny de coberta: Taller de los Libros

Publicat per Àtic dels Llibres

Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a

08009, Barcelona

info@aticodeloslibros.com

www.aticodeloslibros.com

ISBN: 978-84-17743-93-2

THEMA: DNBL

Conversió a ebook: Taller de los Libros

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Questo libro è stato tradotto grazie ad un contributo alla traduzione assegnato dal Ministero degli Affari Esteri italiano.

Aquest llibre s’ha publicat amb una ajuda a la traducció concedida pel Ministeri d’Afers Estrangers italià.

Aquesta obra ha rebut una ajuda a l’edició del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport.

Portada

Newsletter Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura. Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.

Pàgina de crèdits

Sobre aquest llibre

Pròleg de Llucia Ramis

Lèxic familiar

Notes de la traductora

Sobre l'autora

Sobre Llucia Ramis

Lèxic familiar és el retrat dels Levi, família jueva i antifeixista que va viure a Torí, de 1930 fins a 1950. La Natalia, una de les filles del professor Levi, va escriure un llibre fascinant, una narració autobiogràfica que reflecteix la història de la Itàlia antifeixista, on les anècdotes quotidianes es barregen amb reflexions profundes sobre la llibertat i la consciència de si mateixa. Amb aquest llibre, el talent de Natalia Ginzburg arriba a la seva expressió més lliure. El lector hi trobarà una novel·la precursora de la narrativa del jo, on la matèria literària es conjuga a partir de la pròpia vida i la realitat de l’autora.

«Un llibre impressionant, una “novel·la” autobiogràfica de joventut, un gran exemple de literatura del jo del segle xx.»

Manuel Rodríguez Rivero, Babelia

«Ginzburg és una observadora irònica, perspicaç, delicada i minuciosa; el testimoni conscient i lúcid de la seva època.»

Mercedes Monmany, ABC

«La literatura de Ginzburg ens convida a tornar-hi sovint […] N’estic enamorada.»

Eva Piquer, Ara

«Els escrits de Natalia Ginzburg es manifesten amb sobrietat i delicadesa.»

Qué leer

Cada família és el món. No un món, sinó la humanitat sencera. Qui entén la pròpia família és capaç d’entendre-ho tot.

Les històries que s’han anat explicant a casa, al llarg dels anys, formen part de la mateixa cartografia de mobles, llibres, fotos i objectes polsegosos a l’aparador, rellotges de paret. Fa tant de temps que aquelles coses són allà, que tu ni tan sols les veus. Construeixen un univers domèstic en el qual un és capaç de reconèixer velles constel·lacions que determinaren identitats, potser arran d’una astrologia de forces verbals. Les paraules i expressions rescatades, ara de la boca d’una tia, ara del teu pare, i que et faran riure tot d’una que les sentis i reconeguis en els teus fills, formen un mapa on saps situar-te i on us retrobau quan us veieu, als dinars de Nadal, per exemple.

«Si l’he sentida de vegades, aquesta història!». Ens sabem aquelles anècdotes de memòria, perquè l’àvia les repeteix un cop rere l’altre, com si tengués por de perdre l’estructura correcta de les frases i dels records. Els seus fills les hereten i n’afegeixen de noves. Es barallen en explicar-les, perquè no tots les visqueren igual. I mentre uns diuen que, quan eren petits, un llamp va entrar per la finestra de la cuina i els va fer tanta por que el tio Miquel va amagar-se sota el llit i es va pixar damunt, el tio Miquel contesta que no és vera, que no pot ser, perquè justament aquell dia ni tan sols hi era, que se n’havia anat de colònies. La discussió passa com una tempesta d’estiu. I aquelles paraules i expressions romanen allà, lleugeres i eternes, com l’aire que ens permet viure.

Vaig llegir Lèxic familiar fa deu anys. Era la primera vegada que llegia Natalia Ginzburg. I vaig pensar que en el seu text hi era tot. Així de simple. Feia d’eco de les veus que ella sempre va sentir, amb el mateix to, de vegades sorneguer, i que deien molt més del que verbalitzaven. Jugava a retratar un entorn —família jueva i antifeixista de classe mitjana—, a escriure la crònica d’un temps —la Itàlia de Mussolini—, conscient que la memòria fa trampes. La d’un mateix i la dels altres. Per això ella deia que aquest llibre, en què només hi ha escrit el que recorda, s’ha de llegir com una novel·la.

Què hi ha de realitat i en quin moment comença la ficció? És la gran pregunta de la literatura, o fins i tot és la qüestió principal que la motiva. Però, en tot cas, la veritat és una altra cosa. La veritat rau en l’olor de guix i plastilina que feia la classe a l’escola; en les partícules de pols que suraven a la teva habitació a les cinc de l’horabaixa i ballaven amb el sol que es filtrava per la ranura de les persianes; en aquell vocabulari íntim, bromes internes, que tens amb la teva parella i que també vares tenir amb els teus germans, encara que en fos un altre; un llenguatge propi, només vostre, al marge de tothom i que, per molts anys que passin, únicament enteneu vosaltres.

Ginzburg coneix aquell codi. Diu que entram en l’adolescència quan començam a desentranyar les converses dels adults. Però és capaç de rescatar les paraules en estat pur, sense dobles sentits, de la infantesa. Et fa recobrar aquells perfums que creies oblidats, la senzillesa transcendental dels moments anodins: acudits de sobretaula, una mala traducció còmica que mai no vares corregir a algú, perquè aquella reiteració en l’error et resultava entranyable, un accent característic. De sobte, Ginzburg et recorda que te n’havies oblidat, de tot això. I et poses a fer inventari, tu també, del que ha estat la teva vida.

Inventari, sí, sense floritures. Conscient que no som només el que diem, sinó que també ens identifica la manera que tenim de dir les coses, conscient també del valor i del matís de cada mot, ella cerca l’exactitud. Això és: sense perdre’s en sentimentalismes. Descriu amb paraules nues, crues, més precises que precioses, tant les situacions dures com les tendres. No s’enamora del seu marit, a qui tracta amb una ironia incisiva, i amb qui, en arribar a Roma, creu que podria ser feliç. Però morirà torturat a la presó, després de dirigir un diari clandestí el 1944, en plena ocupació alemanya. Sí que mereixerà el seu plany Cesar Pavese en suïcidar-se, i aquell somriure maligne que conservava només per als amics.