Natalia Ginzburg - Lèxic familiar

Com és possible que d’aquell llinatge de banquers que eren els avantpassats i els parents del pare, n’hagin sortit el pare i el seu germà Cesare, absolutament negats per als negocis, ho ignoro. El pare va invertir la vida en la recerca científica, professió que no li donava diners; i, dels diners, en tenia una idea vaga i confusa, dominada per una indiferència substancial. Per aquest motiu, quan va tenir l’oportunitat d’invertir els diners, sempre els va perdre, o almenys es va comportar com si els hagués de perdre, i si no els va perdre i se’n va sortir, va ser per pura casualitat. Durant tota la vida el va acompanyar la preocupació de trobar-se en la misèria d’un moment a l’altre; preocupació irracional, que habitava en ell juntament amb mals humors i pessimismes, com el pessimisme sobre l’èxit i sobre la sort dels seus fills, preocupació que li pesava com una fosca acumulació de núvols negres sobre roques i muntanyes, i que, amb tot, no tocava, en la profunditat del seu esperit, la seva substancial, absoluta i íntima indiferència envers els diners. Deia «una gran quantitat» parlant de cinquanta lires, o més ben dit, com deia ell, cinquanta francs, perquè la seva mesura monetària era el franc, i no la lira. Als vespres es passejava per les habitacions, tronant contra nosaltres, que ens deixàvem els llums encesos, i després perdia milions pràcticament sense adonar-se’n, o amb algunes accions, que comprava i venia aleatòriament, o amb editors, als quals cedia els seus treballs sense demanar-ne una compensació justa.

Després de Florència, els pares se’n van anar a viure a Sardenya, perquè van nomenar el pare professor a Sàsser, i, durant uns anys, vam viure allà. Llavors ens vam traslladar a Palerm, on vaig néixer jo: l’última de cinc germans. El pare se’n va anar a la guerra, com a oficial mèdic, al Carso. I al final vam venir a viure a Torí.

Per la mare, els primers anys a Torí van ser temps difícils; la Primera Guerra Mundial havia acabat feia poc; era la postguerra, el cost de la vida va augmentar, teníem pocs diners. A Torí feia fred, i la mare es lamentava del fred i de la casa que el pare havia trobat abans que nosaltres arribéssim sense haver-ho consultat a ningú, que era humida i fosca. Segons deia el pare, la mare s’havia queixat a Palerm, i s’havia queixat a Sàsser: sempre havia trobat algun motiu per lamentar-se. Ara parlava de Palerm o de Sàsser com si fossin el paradís terrenal. Tenia moltes amistats, tant a Sàsser com a Palerm, però no els escrivia perquè no era capaç de mantenir relació amb persones que eren lluny. Allà havia viscut en cases boniques i plenes de sol, havia tingut una vida còmoda i fàcil, i minyones molt bones. A Torí, al començament, no aconseguia ni tan sols trobar minyona. Fins que un dia, no sé com, va aparèixer a casa la nostra Natalina: i s’hi va quedar trenta anys.

En realitat, encara que rondinés i es queixés, a Sàsser i a Palerm la mare havia estat molt feliç: perquè tenia un caràcter feliç i a tot arreu trobava persones que estimava i que l’estimaven, a tot arreu trobava una manera de divertir-se amb les coses que tenia al voltant, i de ser feliç. Era feliç també en aquells primers anys a Torí, anys incòmodes per no dir durs, en els quals ella plorava sovint, pel mal humor del pare, pel fred, per la nostàlgia d’altres llocs, perquè els fills se li feien grans i necessitaven llibres, abrics, sabates, i no hi havia diners per a tot. I, malgrat això, era feliç, perquè tan bon punt deixava de plorar, es posava molt contenta, i cantava a plens pulmons per casa: Lohengrin, La xinel·la perduda a la neu i Don Carlos Tadrid. I quan, més endavant, recordava aquells anys, aquells anys en què tenia tots els fills a casa, i no hi havia diners, les immobiliàries baixaven, i la casa era humida i fosca, sempre en parlava com d’uns anys bellíssims i molt feliços. «Els temps de la Via Pastrengo», deia més tard per definir aquella època: la Via Pastrengo era el carrer on vivíem llavors.

La casa de la Via Pastrengo era molt gran. Tenia deu o dotze habitacions, un pati, un jardí i una galeria coberta amb vidres que donava al jardí. No obstant això, era molt fosca i humida, fins i tot un hivern, al lavabo, hi van créixer dos o tres bolets. D’aquells bolets, a la família, se’n va parlar molt, i els meus germans van dir a la meva àvia paterna, que aleshores la teníem de convidada, que els cuinaríem i ens els menjaríem, i l’àvia, tot i que es mostrava incrèdula, estava espantada i fastiguejada, i deia: «En aquesta casa es fa mullader de tot».

En aquells temps, jo era una nena petita i només tenia un record vague de Palerm, la meva ciutat natal, de la qual vam marxar quan tenia tres anys. Però m’imaginava que jo també patiria l’enyorança de Palerm, com la meva germana i la mare; i de la platja de Mondello, on anàvem a banyar-nos, i d’una tal senyora Messina, amiga de la mare, i d’una noia que es deia Olga, amiga de la meva germana, i a qui jo deia «l’Olga viva» per diferenciar-la de la meva nina Olga; i, cada vegada que la vèiem a la platja, jo deia: «Em fa vergonya l’Olga viva».

Aquestes eren les persones que hi havia a Palerm i a Mondello. Bressolant-me per l’enyorança, o en una ficció de l’enyorança, vaig escriure la primera poesia de la meva vida, que només tenia dos versos:

Palermí, Palermí,

ets més maco que Torí.

Aquesta poesia es va rebre a casa com el senyal d’una precoç vocació poètica; i jo, encoratjada per aquest èxit, vaig escriure de seguida dues poesies brevíssimes més, que tenien a veure amb unes muntanyes de les quals sentia parlar els meus germans:

Visca la Grivola,

si és que s’hi rodola.

Visca el Mont Blanc,

si estàs esgotat.

D’altra banda, a casa, era habitual el costum d’escriure poesies. El meu germà Mario una vegada havia escrit una poesia sobre uns nois que es deien Tosi, que jugaven amb ell a Mondello, i als quals no suportava:

I quan arriben els senyors Tosi,

tots antipàtics, tots en gran dosi.

Però la més famosa i la més bonica era una poesia que va fer el meu germà Alberto, quan tenia deu o onze anys, i que no estava relacionada amb fets reals, sinó que l’havia creat del no-res, pur fruit de la invenció poètica:

La soltera vella

sense mamella

ha fet un petit

la mar d’eixerit.

A casa es recitava La figlia di Jorio.18 Però, sobretot, al vespre es recitava, al voltant de la taula, un poema que la mare sabia i que ens havia ensenyat. L’havia après de petita després de sentir-lo en una obra benèfica a favor dels supervivents de les inundacions de la planúria paduana:

Feia molts dies que tothom tremolava!

I els vells deien: «Verge santa, les onades

creixen desenfrenades!

Feu-nos cas, fillets;

marxeu amb les pertinences!».

I ara! Deixar-vos sols, pobres vells bons!

El pare no volia; i el pare era ardit i jove

i no creia

que hagués de passar una tragèdia.

Encara aquell vespre va dir a la mare: «Rosa,

posa a dormir els nens, i tu també dorm en pau.

El Po està tranquil com un gegant que jau

en el gran llit de terra que li ha cavat Déu.

Vés, dorm; molts esperits segurs com el meu

vetllen a la riba; homes forts com un cavall

romanen allà per defensar aquesta pobra vall».

La mare havia oblidat la continuació, i crec que en recordava amb poca exactitud també aquest inici, perquè, per exemple, allà on diu «el pare era ardit i jove», el vers s’allarga sense respectar cap mètrica. Però suplia les imprecisions de la memòria amb l’èmfasi que posava en les paraules.

homes forts com un cavall

romanen allà per defensar aquesta pobra vall!