Natalia Ginzburg - Lèxic familiar

La intervenció del pare era, com totes les seves accions, violenta. Es llançava al mig d’aquells dos que es pegaven i els cobria de bufetades. Jo era petita i recordo amb terror aquells tres homes que lluitaven com salvatges. També els motius pels quals es pegaven l’Alberto i en Mario eren fútils, igual de fútils que els motius pels quals explotava la còlera del pare: un llibre que no trobaven, una corbata, l’ordre per anar al lavabo. Un cop que l’Alberto va plantar-se a l’escola amb el cap embenat, un professor li va preguntar què li havia passat. Ell es va posar dret i va dir: «El meu germà i jo ens volíem banyar».

Dels dos germans, en Mario era el més gran i el més fort. Tenia unes mans dures com el ferro, i, en moments de còlera, una frenesia nerviosa li enrigidia els músculs, els tendons i les mandíbules. De petit havia estat una mica gràcil, i el pare el portava a caminar per la muntanya per fer-lo més fort: d’altra banda, igual que feia amb tots nosaltres. En Mario va engendrar un odi molt profund per la muntanya, i tan bon punt va poder desfer-se de la voluntat del pare, va deixar d’anar-hi. En aquells anys, però, encara hi havia d’anar. Les seves enrabiades també es desencadenaven, a vegades, sobre les coses: a vegades no era l’Alberto l’objecte de la seva ràbia, sinó alguna cosa que no obeïa el furor de les seves mans. Els dissabtes a la tarda, baixava al soterrani a buscar els esquís i, mentre els buscava, el dominava una còlera silenciosa, o bé perquè no els trobava, o bé perquè les fixacions no s’obrien, per molt que ho intentés. En aquella còlera, és clar, hi eren presents l’Alberto i el pare, malgrat que en aquell moment no hi fossin; l’Alberto, perquè utilitzava coses seves, i el pare, perquè s’obstinava a portar-lo a la muntanya quan ell, la muntanya, l’odiava, i perquè li feia portar esquís vells amb fixacions rovellades. A vegades s’emprovava les botes i no se les podia calçar. Feia un gran enrenou al soterrani, allà tot sol; i nosaltres sentíem, des de dalt, un gran soroll. Llançava a terra tots els esquís que hi havia a casa, en colpejava les fixacions, les sabates, les pells de foca, desfeia les cordes i esbotzava calaixos, donava puntades de peu a les cadires, a les parets, a les potes de les taules. Recordo haver-lo vist un dia, a la sala d’estar, assegut tranquil llegint el diari: de cop i volta el va envair una d’aquelles enrabiades silencioses, i va començar a estripar el diari furiosament. Xerricava les dents, picava de peus a terra i estripava el diari. Aquella vegada ni l’Alberto ni el pare en tenien cap culpa. Senzillament, en una església que hi havia a prop de casa tocaven les campanes i aquell so insistent l’havia exasperat.

Una vegada, a taula, després que el pare l’escridassés, tot i que no va ser l’escridassada més terrible, va agafar el ganivet del pa i va començar a rascar-se el dors de la mà. En van omplir gibrells de sang: recordo l’espant, els crits, les llàgrimes de la mare, i el pare també espantat, cridant, amb gases estèrils i tintura de iode.

Després d’haver-se barallat i pegat amb l’Alberto, en Mario passava un dies «fent morros» o «de mala lluna», com deien a casa. S’asseia a taula pàl·lid, amb les parpelles inflades, els ulls ben petits; en Mario sempre tenia els ulls petits, aclucats i allargats, com un xinès; però en aquells dies «de mala lluna» se li reduïen a dues escletxes gairebé invisibles. No deia ni una paraula. Generalment feia morros perquè pensava que, a casa, sempre donaven la raó a l’Alberto i no a ell; i a més trobava que ja era massa gran perquè el pare encara tingués dret a bufetejar-lo. «Has vist que en Mario està de morros?», deia el pare a la mare, tot just quan sortia de l’habitació. «Com és que està de mala lluna? No ha dit ni una paraula! Què n’és, de ruc!».

Després, un matí, en Mario deixava d’estar de mala lluna. Entrava a la sala d’estar, seia a la butaca i s’acariciava les galtes amb un somriure absort, amb els ulls mig tancats. Començava a dir: «El bac del cal del mal». Era una brometa que li agradava molt, i la repetia incansablement. «El bac del cal del mal. El bec del quel del mel. El bic del quil del mil». «Mario!» —cridava el pare—. No diguis paraulotes!».

«El bac del cal del mal», tornava a començar en Mario de seguida que el pare marxava. Es quedava xerrant, a la sala d’estar, amb la mare i en Terni, que era un bon amic seu. «Que maco que és en Mario quan es porta bé! —deia la mare—. Que n’és, de simpàtic! S’assembla a en Silvio».

En Silvio era aquell germà de la mare que s’havia matat. A casa nostra, la seva mort estava envoltada de misteri: i jo ara sé que es va matar, però no sé ben bé per què. Crec que aquell halo de misteri al voltant de la figura d’en Silvio el difonia sobretot el meu pare, potser perquè no volia que sabéssim que a la nostra família hi havia hagut un suïcidi, o potser per altres raons que ignoro. Pel que fa a la mare, sempre parlava d’en Silvio amb alegria, perquè la mare tenia un temperament tan alegre que tot s’ho agafava bé. Només recordava la part bona i divertida de les coses i de les persones, i deixava a l’ombra el dolor i la part dolenta, dedicant-los només, i de tant en tant, un lleu sospir.

En Silvio havia estat músic i literat. Havia musicat alguns poemes de Verlaine; Les feuilles mortes i alguns altres. Sabia tocar poc i malament, i xiuxiuejava els seus cants acompanyant-se al piano amb un sol dit. I, mentrestant, deia a la mare: «Escolta, estúpida, escolta que bonic que és això. «Encara que toqués tan malament i cantés amb un fil de veu, era molt bonic escoltar-lo» explicava la mare. En Silvio era molt elegant i es vestia amb molta cura. Ai, si no tenia els pantalons ben planxats i la ratlla ben recta! Tenia un bastó preciós amb el mànec d’ivori, i voltava per Milà amb el seu bastó i un canotier: anava a veure els seus amics i a discutir de música als cafès. En Silvio, en aquelles històries de la mare, era sempre un personatge alegre, i el seu final, quan en vaig saber els detalls, em va semblar incomprensible. A sobre de la calaixera de la mare hi havia una fotografia seva amb un canotier i el bigotet aixecat. Era al costat d’una altra fotografia de la mare amb l’Anna Kuliscioff, totes dues sota la pluja, amb un petit vel i amples barrets amb plomes.

A més a més, a casa hi havia una obra seva inacabada, el Peer Gynt. Eren uns fascicles gruixuts guardats en carpetes amb cintes col·locats a dalt de l’armari. «Que ocurrent que era en Silvio! —exclamava sempre la mare—. Com n’era, de simpàtic! I el Peer Gynt era una obra valuosa!».

La mare esperava que com a mínim un dels seus fills fos músic com en Silvio, esperança que es va veure frustrada, perquè cap de nosaltres demostrava tenir oïda per a la música, i quan provàvem de cantar, desafinàvem moltíssim. No obstant això, tots ho volíem intentar, i la Paola, mentre arreglava l’habitació al matí, cantava, amb la seva veu trista de gat, fragments d’òperes i les cançons que sentia de la mare. De vegades, la Paola anava als concerts amb la mare perquè deia que li encantava la música, però els meus germans deien que en realitat feia teatre i que la música li era igual. Pel que fa a mi i als meus germans, quan ens portaven a algun concert per anar-nos-hi acostumant, ens quedàvem mig adormits. I quan ens portaven a l’òpera, després ens queixàvem «que tota aquella música no ens deixava sentir la lletra». Una vegada que la mare em va dur a sentir Madame Butterfly, em vaig emportar el Corriere dei Piccoli i vaig estar llegint durant tota l’estona, intentant desxifrar les paraules amb la llum del prosceni i tapant-me les orelles per no sentir el rebombori.