Natalia Ginzburg - Lèxic familiar

I la mare també se l’estimava i deia que era, en el seu egoisme, innocent i ingènua com un nen lactant.

Segons deia, l’àvia, de jove, era molt bonica, la segona noia més bonica de Pisa. La primera era una tal Virginia Del Vecchio, amiga seva. Va arribar a Pisa un senyor anomenat Segrè, i va demanar conèixer la noia més guapa de Pisa, per demanar-la en matrimoni. La Virginia no va acceptar casar-se amb ell. Llavors li van presentar l’àvia. Però l’àvia també va rebutjar la proposta, dient que ella no es quedava amb «les sobres de la Virginia».

Més tard es va casar amb el meu avi, l’avi Michele: un home que devia ser, de ben segur, dolç i amable. Va enviduar quan encara era jove; i una vegada que li vam preguntar per què no s’havia tornat a casar, va respondre, amb una rialla estrident i amb una brutalitat que mai no ens hauríem esperat d’aquella vella queixosa i lamentosa: «Sí, home! Perquè es mengi tot el que és meu!».

A vegades, els meus germans i la mare es queixaven perquè s’avorrien en aquells estiuejos de muntanya, i en aquelles cases aïllades, on no tenien distraccions, ni companyia. Jo, que era la més petita, em divertia amb poca cosa: i l’avorriment de l’estiueig no el sentia encara, en aquells anys. «Vosaltres —deia el pare— us avorriu perquè no teniu vida interior».

Un any ens havíem quedat pràcticament sense diners i tot feia pensar que passaríem l’estiu a la ciutat. Però a l’últim moment vam trobar una casa, que costava poc, en una aldea d’un poble que es deia Saint-Jacques-d’Ajas; una casa sense electricitat, amb llums de petroli. Devia ser molt petita i incòmoda perquè la mare es va passar tot l’estiu dient: «Quin desastre de casa! Coi de Saint-Jacques-d’Ajas!». El nostre recurs per no avorrir-nos van ser uns llibres, vuit o deu volums relligats en pell: fascicles relligats de no sé quin setmanari, amb xarades, jeroglífics i novel·les de terror. Els havia deixat al meu germà Alberto un amic seu, un tal Frinco. Ens vam nodrir dels llibres d’en Frinco durant tot l’estiu. Després, la mare va fer amistat amb una senyora que vivia a la casa del costat. Van començar a parlar mentre el pare no hi era. Ell deia que era «de negres» xerrar amb els veïns de casa. Però com que llavors es va descobrir que aquesta senyora, la senyora Ghiran, vivia a Torí al mateix edifici que la Frances, i la coneixia de vista, va ser possible presentar-la al pare, que es va comportar amb ella amb molta amabilitat. De fet, el pare sempre era desconfiat i sospitava dels estranys, perquè temia que es tractés de «gent equívoca», però tan bon punt descobria que tenien alguna coneixença en comú, se sentia tranquil.

La mare no deixava de parlar de la senyora Ghiran, i menjàvem, a taula, plats que la senyora Ghiran ens havia ensenyat. «Un nou astre que sorgeix», deia el pare, cada vegada que s’anomenava la senyora Ghiran. «Un nou astre que sorgeix» o només «un nou astre» era sempre la irònica salutació a cada infatuació nostra. «No sé què hauríem fet sense els llibres del Frinco, i sense la senyora Ghiran», va dir la mare al final d’aquell estiu. El nostre retorn a la ciutat, aquell any, va estar marcat per aquest episodi. Al cap d’un parell d’hores de cotxe de línia, quan vam arribar a l’estació ferroviària, vam pujar al tren i vam agafar lloc. De cop i volta ens vam adonar que el nostre equipatge s’havia quedat a terra. El cap d’estació, alçant la bandera, va cridar: «Sortida!». «Sortida, un rave!», va dir llavors el pare amb un crit que va ressonar per tot el vagó. I el tren no es va moure fins que l’últim dels nostres baguls es va carregar al tren.

Un cop a la ciutat ens vam haver de separar, amb molta pena, dels llibres de’n Frinco, perquè en Frinco volia que els hi tornéssim. I pel que fa a la senyora Ghiran, no la vam veure mai més. «Hauríem de convidar la senyora Ghiran! És una descortesia!», deia a vegades el pare.

La mare era molt voluble en les seves simpaties, i inestable en les relacions: i les persones, o les veia cada dia, o no les volia tornar a veure mai més. Era incapaç de cultivar coneixences per pur esperit d’urbanitat. Sempre tenia una por boja «d’avorrir-se de la gent» i li feia por que vinguessin a visitar-la quan ella volia anar a fer un volt.

La mare veia les seves amigues: sempre les mateixes. A banda de la Frances, i algunes altres que estaven casades amb amics del pare, la mare triava amigues joves, una mica més joves que ella: joves senyores casades feia poc, i pobres: els podia donar consells i suggerir costureres. L’horroritzaven «les velles», com deia, fent al·lusió a la gent que tenia més o menys l’edat que tenia ella. L’horroritzaven les visites. Si una de les seves velles conegudes li deia que l’aniria a visitar, era presa de pànic. «Així que avui ja no podré sortir a passejar!», es queixava amb desesperació. Amb aquelles amigues joves, en canvi, podia anar a passejar o al cinema; eren manejables i disponibles, i estaven disposades a mantenir amb ella una relació sense cerimònies; i si tenien nens petits, millor, perquè li agradaven molt els nens. Algunes vegades, a la tarda, aquestes amigues la venien a veure totes plegades. Les amigues de la mare es deien, en el llenguatge del pare, «les cotorres». 1Quan s’acostava l’hora de sopar, el pare cridava des de l’estudi amb una veu molt forta: «Lidia! Lidia! Que ja han marxat totes aquelles cotorres?». Llavors es veia l’última cotorra, consternada, lliscar pel passadís i escapar per la porta. Aquelles amigues joves de la mare tenien, totes, molta por del pare. A l’hora de sopar, el pare deia a la mare: «No t’has afartat de cotorrejar? No t’has afartat de xerrar?». 2

Al vespre, a vegades, venien a casa els amics del pare: com ell, eren professors d’universitat, biòlegs i científics. El pare, quan es preveien aquells vespres, durant el sopar preguntava a la mare: «Has preparat una mica de bon tracte?». El bon tracte eren te i galetes: de licors, a casa nostra, no n’entraven mai. A vegades la mare no havia preparat cap bon tracte, i llavors el pare s’emprenyava: «Com és que no hi ha bon tracte? No es pot rebre la gent sense donar un bon tracte! No es poden fer negrigures!».

Entre els amics més íntims dels pares hi havia els Lopez, és a dir, la Frances i el seu marit, i els Terni. El marit de la Frances es deia Amedeo, però li deien Lopez des que va estudiar amb el pare. El sobrenom que tenia el pare quan estudiava era Tom, que volia dir tomàquet, pels cabells rogencs; però el pare, si li deien Tom, s’enfadava moltíssim, i només permetia que l’anomenés així la mare. No obstant això, els Lopez deien, quan parlaven entre ells de la nostra família, «els Tom», de la mateixa manera que nosaltres els dèiem «els Lopez». La raó d’aquest sobrenom que tenia l’Amedeo, ningú no me la va saber explicar mai, i s’havia perdut, crec, en la nit dels temps. L’Amedeo era gras, amb blens fins i suaus com la seda; parlava amb la erra com la seva dona i com els seus tres fills mascles, amics nostres. Els Lopez eren molt més elegants, més refinats i més moderns que nosaltres: tenien una casa més bonica, amb ascensor i telèfon, que aleshores encara no en tenia ningú. La Frances, que viatjava sovint a París, en portava les últimes novetats en el vestir i les modes; i un any va portar un joc xinès, en una capsa amb uns dracs pintats, que es deia «ma-jong». Tots ells havien après a jugar a aquest ma-jong, i en Lucio, que era el fill més petit dels Lopez i tenia la meva edat, sempre presumia amb mi d’aquest joc però mai no me’l va voler ensenyar: deia que era massa complicat, i que la seva mare no deixava que toquessin la capsa: i jo em moria d’enveja quan veia, a casa seva, la preciosa capsa, prohibida i plena de misteri.