Natalia Ginzburg - Lèxic familiar

Potser justament és en parlar de Pavese, que Ginzburg deixa anar una mica d’aquell aire contingut amb què respira el text. I potser aquesta contenció té a veure amb l’educació estricta que Ginzburg va rebre del seu pare.

Lèxic familiar em va canviar la vida, i la raó és tan senzilla i tan potent com el mateix llibre. En llegir-lo vaig entendre que escriure és això.

Els llocs, els fets i les persones d’aquest llibre són reals. No he inventat res, i cada vegada que, seguint les traces del meu vell costum de novel·lista, inventava alguna cosa, de seguida em sentia impulsada a destruir tot el que havia inventat.

Els noms també són reals. Mentre escrivia aquest llibre he sentit una intolerància tan profunda envers qualsevol invenció que no he pogut canviar els noms vertaders, que se’m feien indissolubles de les persones reals. Potser a algú no li agradarà trobar-se així, amb el seu nom i cognom, en un llibre. Però no hi tinc res a dir.

M’he limitat a escriure el que recordava. Per aquest motiu, si es llegeix aquest llibre com una crònica, es pot objectar que presenta llacunes infinites. Malgrat que està extret de la realitat, penso que s’ha de llegir com si fos una novel·la: és a dir, sense demanar-li res més, ni res menys, del que una novel·la pot oferir.

I també hi ha moltes coses que recordava, però que he preferit no escriure; entre les quals, moltes que em concernien directament.

No tenia gaires ganes de parlar de mi. Aquesta, de fet, no és la meva història, és més aviat, malgrat els buits i les llacunes, la història de la meva família. Haig d’afegir que, en el decurs de la meva infantesa i adolescència, sempre m’havia proposat escriure un llibre que parlés de les persones que aleshores vivien al meu entorn. Aquest és, en part, aquell llibre: però només en part, perquè la memòria és làbil, i perquè els llibres escrits a partir de la realitat sovint són dèbils centellejos i estelles de tot el que hem vist i sentit.

A casa dels meus pares, quan era petita, a taula, si els meus germans o jo vessàvem el got sobre les tovalles, o fèiem caure un ganivet a terra, la veu del pare tronava: «No sigueu barroers!».

Si sucàvem el pa a la salsa, cridava: «No llepeu els plats! No feu porqueries! No feu pasterades!».

Porqueries i pasterades també ho eren, per al pare, els quadres moderns, que no suportava.

Deia: «No sabeu estar a taula! No se us pot portar enlloc!».

I deia: «A vosaltres que feu tantes porqueries, si fóssiu a la taula d’un amfitrió a Anglaterra, us farien fora de seguida».

Tenia la més alta estima per Anglaterra. Trobava que era el més gran exemple de civilitat del món.

Solia comentar, mentre menjava, les persones que havia vist durant el dia. Era molt sever en els seus judicis, i titllava a tothom d’estúpid. Un estúpid era, segons ell, «un ximple». «M’ha semblat un autèntic ximple», deia, parlant d’algú que acabava de conèixer. A banda dels «ximples», també hi havia els «negres». «Un negre» era, segons el pare, una persona que tenia modals maldestres, aturats i tímids, qui es vestia de manera inapropiada, qui no sabia anar per la muntanya, qui no parlava altres idiomes.

Cada acte o gest nostre que trobava inapropiat, el definia com «una negrigura». «No sigueu negres! No feu negrigures!», ens cridava contínuament. La gamma de les negrigures era àmplia. Considerava «una negrigura» portar sabates de carrer a les excursions per la muntanya; iniciar una conversa, al tren o pel carrer, amb un company de viatge o amb un passant; conversar des de la finestra amb els veïns de casa; treure’s les sabates a la sala d’estar i escalfar-se els peus posant-los al radiador; queixar-se, a les excursions per la muntanya, de set, cansament o butllofes als peus; portar, a les excursions, menjars cuits i oliosos, i tovallons per netejar-se els dits.

A les excursions només se’ns permetia portar una determinada classe d’aliments: formatge de la vall d’Aosta, melmelada, peres i ous durs; i només se’ns consentia beure te, que preparava ell mateix, en el fogonet d’alcohol. Inclinava damunt del fogonet el cap estirat i sorrut, pèl-roig i amb els cabells com si fossin d’un raspall, i protegia les flames del vent amb les faldes de la jaqueta, una jaqueta del color del rovell, amb les butxaques pelades i fetes malbé, sempre amb la mateixa jaqueta als estiuejos a la muntanya.

A les excursions no estaven permesos ni conyac, ni terrossos de sucre: perquè tot això era, segons ell, «cosa de negres»; i no estava permès aturar-nos a berenar als refugis, perquè era una negrigura. També era una negrigura protegir-se el cap del sol amb un mocador o amb un barret de palla, o protegir-se de la pluja amb caputxes impermeables, o posar-se bufandes al coll. Eren proteccions que agradaven a la mare, que, al matí, quan sortíem d’excursió, ella posava a la motxilla per a nosaltres i per a ella; però el pare, quan se les trobava a les mans, les llançava encolerit.

Quan anàvem d’excursió, amb les botes amb claus, grosses, dures i pesants com el plom, mitjons de llana i passamuntanyes, les ulleres de neu al front, i el sol que ens queia de ple sobre els caps suats, miràvem amb enveja els «negres», que pujaven lleugers amb sabatilles de tenis o s’asseien a menjar nata a les taules dels refugis.

La mare es referia a les excursions com «la diversió que el dimoni dóna als seus fills», i sempre feia tot el que podia per quedar-se a casa, sobretot quan es tractava de menjar a fora. Ho feia perquè, després de dinar, li agradava llegir el diari i dormir al sofà de casa.

Sempre passàvem els estius a la muntanya. Llogàvem una casa durant tres mesos, del juliol al setembre. Sovint eren cases que estaven fora del poble; i el pare i els meus germans anaven cada dia, amb la motxilla a l’esquena, a comprar a la vila. No hi havia cap mena de diversió o distracció. Ens passàvem els vespres a casa, al voltant de la taula, nosaltres els germans i la mare. Pel que fa al pare, llegia a l’altra punta de la casa; i, de tant en tant, treia el cap a la sala on érem tots plegats xerrant i jugant. Quan treia el cap ho feia recelós, sorrut; i es queixava a la mare perquè la nostra minyona, la Natalina, li havia desordenat alguns llibres; «la teva estimada Natalina», deia. «Una dement», deia, sense que li importés que la Natalina pogués sentir-lo des de la cuina. D’altra banda, la Natalina ja estava acostumada a la frase «aquella dement de la Natalina», i no s’ofenia en absolut.

A vegades, al vespre, a la muntanya, el pare es preparava per sortir d’excursió o per fer ascensions. De genolls a terra, untava les seves sabates i les dels meus germans amb greix de balena; pensava que només ell les sabia untar amb aquell greix. Llavors se sentia un gran soroll de ferralla per tota la casa: era ell que buscava els grampons, els claus, els piolets. «On m’heu ficat el piolet? —tronava—. Lidia! Lidia! On m’heu ficat el piolet?».

Quan feia ascensions sortia de casa a les quatre de la matinada; a vegades hi anava tot sol, a vegades amb guies amics seus, a vegades amb els meus germans. I l’endemà de les excursions, a causa del cansament, era intractable; amb la cara vermella i inflada per la reverberació del sol sobre les galtes, els llavis tallats i sagnants, el nas untat amb una pomada groga que semblava mantega, les celles arrufades en el front solcat i tempestuós, el pare llegia el diari, sense pronunciar ni una paraula. N’hi havia prou amb un no res perquè esclatés en un atac de còlera espantosa. Quan tornava de les ascensions amb els meus germans, el pare deia que eren «uns gamarussos» i «uns negres», i que cap dels seus fills havia heretat la passió per la muntanya que tenia ell; tret de’n Gino, el germà més gran, que era un gran alpinista, i que, juntament amb un amic, feia pics dificilíssims. De’n Gino i d’aquell amic seu, el pare en parlava amb una mescla d’orgull i d’enveja, i deia que ell ara ja no tenia tanta resistència perquè es feia gran.