Maggie Nelson - Els argonautes

“Una de les escriptores nord-americanes més electrificants d’avui en dia … Fusionant el que, en altres mans, podrien ser teories espesses i confessions sentimentals, Nelson crea un llenguatge poderós ”— Olivia Laing, The Guardian

“A Els argonautes , Maggie Nelson converteix el fet de “fer públic allò privat” en un somni humit, romàntic i intel·lectual. Un llibre meravellós, atrevit, imaginatiu i ple d’ànima ” —Kim Gordon, Sonic Youth

“ Els argonautes de la Maggie Nelson té el seu propi univers. La meva primera reacció després de llegir-lo va ser un silenci d’admiració, com el que s’esdevindria si et trobessis davant d’algun fenomen paranormal enlluernador. Nelson és una escriptora i una pensadora tan òbviament magistral que Els argonautes sembla que es mogui en una dimensió astral on les normes de la física s’han suspès. El seu llibre és elegant, poderós, una exploració profundament discursiva del gènere, la sexualitat, el fet de ser queer, l’embaràs i la maternitat, tot exposat amb un llenguatge que és intel·lectualment potent i poèticament expressiu ” —Michael Lindgren, The Washington Post

“A cavall entre l’autobiografia i la teoria interrogativa, Els argonautes parla de desig, amor i família i és una exploració superba del risc i l’excitació de canviar de sexe. Pensar i sentir són, per a Nelson, processos mútuament necessaris, i el resultat és un retrat excepcional tant d’una relació romàntica com de la col·laboració entre el cap i el cor de Nelson ” —The New Yorker

“A Els argonautes , Maggie Nelson es carrega les idees preestablertes de gènere, matrimoni i sexualitat amb un lirisme elegant, gran desimboltura intel·lectual i una honestedat innegociable ” —Vanity Fair

“El radicalisme de Nelson s’assembla a un sentit comú del futur... Un llibre molt especial ” —Vulture

“Un llibre intel·ligent, atrevit, preciós. Nelson ha creat una cosa essencial, una guia dels primers anys del segle XXI queer, i un himne a l’amor en totes les seves formes ” —The Gay & Lesbian Review

“L’escriptura de Nelson és fluida, llegir la seva història és deixar-se endur pels seus pensaments... Analitza magistralment la manera com parlem de sexe i gènere ” —Huffington Post

“En una cultura que encara va massa ràpid a l’hora de demanar a la gent que triïn una banda —ser mascle o femella, ser un assimilarista o un revolucionari, ser del tot heterosexual o del tot gai, plenament heteronormatiu o plenament homonormatiu—, el llibre de Maggie Nelson és una reflexió meravellosa apassionada i commovedorament intel·ligent sobre què vol dir no acceptar el binarisme i improvisar una vida individual que digui “sí, i què” sense cap por ” —Chicago Tribune

Els argonautes

MAGGIE NELSON

Traducció de Marina Espasa

Títol original: The Argonauts

© Maggie Nelson, 2015

Tots els drets reservats, incloent-hi els drets de la reproducció total o parcial en qualsevol forma.

Primera edició: gener del 2020

© de la traducció: Marina Espasa, 2020

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-122064-8-7

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Per a Harry

Octubre, 2007. El vent de Santa Anna arrenca l’escorça dels eucaliptus en llargues tires blanques. Amb una amiga, desafiem el perill mortal de les branques seques que volen i dinem en una terrassa i, durant el dinar, em diu que em tatuï LA DIFÍCIL als dits com a recordatori dels fruits que pot donar aquesta actitud. En lloc d’això, és t’estimo el que em brolla de la boca com un mantra la primera vegada que em folles pel cul, jo amb la cara esclafada contra el terra de ciment del teu pis de solter humit i ple d’encant. Tenies Molloy al costat del llit i una pila de polles en una dutxa fosca que no feies servir. ¿Es pot tocar més el cel? ¿Què t’agrada? , em vas preguntar, i et vas quedar amb mi per sentir la resposta.

Abans que ens coneguéssim, m’havia passat la vida adorant la idea de Wittgenstein que l’inexpressable està contingut –inexpressablement!– en l’expressat. Aquesta idea no té tanta fama com l’altra, la més reverenciada Sobre allò de què no es pot parlar, val més no dir-ne res , però crec que és una idea més profunda. La paradoxa és, de forma bastant literal, per què escric , o què és el que em fa sentir-me capaç de continuar escrivint.

Perquè no alimenta ni exalta cap angoixa que puguis sentir davant de la incapacitat d’expressar amb paraules el que les paraules no poden atrapar. No castiga el que es pot dir per culpa del que, per definició, no es pot dir. Ni tampoc sobreactua imitant una veu engolada: Oh, el que diria, si les paraules fossin prou bones! Les paraules són prou bones.

No treu cap a res culpar una xarxa perquè té forats, diu la meva enciclopèdia.

Per això pots tenir la teva església buida amb el terra de sorra net de brutícia i també un vitrall espectacular que brilla a través de les bigues del sostre de la teva catedral, les dues coses. Perquè res del que diguis es carregarà l’espai que és de Déu.

Ja he explicat això en alguna altra banda. Però provo de dir una altra cosa, ara.

Aviat vaig descobrir que tu també t’havies passat la vida amb l’íntima convicció que les paraules no són prou bones. No només no prou bones, sinó corrosives per a tot el que és bo, que és real, que flueix. Vam discutir i discutir sobre aquest tema, enfervorits, sense malícia. Un cop posem nom a una cosa, vas dir, ja no la tornem a veure mai igual. Tot el que és innominable es derrueix, es perd, s’assassina. Vas anomenar-ho la funció «emmotlla-galetes» de les nostres ments. Vas dir que ho sabies no per haver defugit el llenguatge, sinó de tant submergir-t’hi: a la pantalla, durant les converses, sobre l’escenari, a la pàgina. A partir de l’argument de Thomas Jefferson i les esglésies jo vaig defensar la plètora, el desplaçament calidoscòpic, l’excés. Insistia que les paraules fan més que anomenar. Et vaig llegir en veu alta el començament de les Investigacions filosòfiques . Llosa! , vaig cridar, llosa!

Durant un temps, vaig pensar que jo havia guanyat. Vas admetre que podia haver-hi un ésser humà passable, un ésser humà animal passable, fins i tot que aquest animal humà fes servir el llenguatge, fins i tot que aquest ús del llenguatge en definís, en certa manera, la humanitat... encara que aquesta humanitat volgués dir embrutar i cremar aquest planeta preciós i divers amb el seu futur, el nostre.

Però jo també vaig canviar. Vaig començar a mirar-me les coses innominables d’una altra manera, o si més no les coses l’essència de les quals és el parpelleig, el flux. Vaig tornar a obrir la porta a la tristesa que em produeix la nostra possible extinció, i la injustícia que significa que nosaltres extingim els altres. Vaig parar de repetir amb suficiència Tot el que es pot pensar es pot pensar de manera clara i em vaig tornar a fer la pregunta de si es pot pensar tot.