Maggie Nelson - Els argonautes

No era schadenfreude . Era esperança. Tenia l’esperança que haguessin passat coses així, i que Oppen, oscil·lant entre les onades de desconcert i de lucidesa que caracteritzen el declivi neurològic cruel, igualment es veiés obligat a escriure:

Ser amb la Mary: ha estat

gairebé massa meravellós, tant,

que és difícil de creure.

I per tant, per a vergonya meva, ho vaig buscar. Vaig buscar evidències de la seva infelicitat i, mentre ho feia, negligia el fet que la meva recerca em recordava un episodi particularment disfuncional del relat de Leonard Michaels sobre la seva relació torturada, explosiva i finalment desastrosa amb la seva primera dona, la Sylvia. Quan descobreix que un amic té una relació igual d’horrible amb baralles igualment horribles, Michaels escriu: «Li estava agraït, em sentia alleujat, marejat d’alegria. Hi havia més gent que vivia així, doncs. . . . Totes les parelles, tots els matrimonis, estaven malalts. Aquest pensament, com si fos una sagnia, em va purgar. Em vaig tornar infeliçment normal: estava normalment infeliç». Ell i la Sylvia es casen i, poc temps després, un temps infeliç, ella mor després d’ingerir quaranta-set pastilles.

És clar que els Oppens es barallaven i es ferien l’un a l’altre, de vegades , vas dir quan et vaig explicar què investigava. Segurament s’ho van quedar per a ells, de tant respecte i amor que sentien l’un per l’altre.

Fos el que fos el que estigués buscant entre en George i la Mary Oppen, no ho vaig trobar mai. Sí que vaig trobar, però, una cosa que no m’esperava. La vaig trobar a l’autobiografia de la Mary, Meaning a Life , que va publicar al començament del declivi d’en George. Vaig trobar la Mary.

Quan vaig buscar Meaning a Life a Amazon, només n’hi havia una ressenya. L’havia escrita un individu que li havia posat només una estrella i que es queixava: «Vaig comprar aquest llibre amb l’esperança de saber més coses sobre un dels meus poetes preferits. Molt poc sobre en George, i molt sobre la Mary». És l’autobiografia d’ella, tros de subnormal , vaig pensar, abans d’adonar-me que la meva trajectòria no havia diferit tant de la seva.

Abans del naixement de la seva tercera filla, la Linda, es veu que la Mary va patir uns quants avortaments –massa, pel que sembla, perquè en doni la xifra–, a més de la mort sobtada d’un bebè de sis setmanes. Sobre tot això, la Mary escriu:

Naixement . . . Crec que tinc por d’intentar escriure sobre això. En els parts estava aïllada. No en vaig parlar mai ni amb en George. El va sorprendre saber que parir era una experiència emocional tan intensa i tan meva, que mai no havia provat d’expressar-l’hi. ... Volia que fos sempre única, i he preservat aquesta unicitat de la meva pròpia experiència de parir no explicant-la: m’és massa preciosa. Fins i tot ara, que escric les experiències que vaig tenir entre els vint-i-dos i els trenta, vull incloure el meu aïllament i la devastació brutal de la pèrdua, el sentit de ser un no res damunt d’una taula de parts, inconscient per l’anestèsia, només per recuperar la consciència i que em tornessin a dir «el fetus és mort».

En George i la Mary són famosos per haver viscut una vida en conversa i poesia permanent. Vam parlar com no havia parlat mai, ens vam buidar . Però aquí, la Mary no està segura que les paraules siguin prou bones. No en vaig parlar mai ni amb en George . És possible que l’experiència d’ella sigui de devastació, però encara es preocupa perquè les paraules podrien debilitar-la (intolerable).

Tot i això, anys després, quan el seu marit comença a allunyar-se del llenguatge, la Mary prova d’explicar-ho.

En el seu tractat èpic Blasen , el filòsof Peter Sloterdijk planteja una cosa que anomena «la llei de la ginecologia negativa». Per entendre del tot el món al voltant del fetus i del període perinatal, diu Sloterdijk, «hem de rebutjar la temptació d’alliberar-nos del tema amb visions externes de les de la relació mare-fill. Allà on el problema és intern, de connexions íntimes, una observació externa ja és un error fonamental». Aplaudeixo aquesta involució, aquesta «recerca dins de la cova», aquest allunyament de l’alliçonament i acostament cap a la bombolla de «sang, fluid amniòtic, veu, bombolla sonora i respiració». No sento cap urgència d’alliberar-me d’aquesta bombolla. Però aquí en va una de bona: no puc tenir el meu bebè als braços mentre escric.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.