Maggie Nelson - Els argonautes

El meu fillastre és massa gran per jugar al Soldat Caigut o a la Família de Balenes. Mentre escric això, escolta «Funky Cold Medina» al seu iPod, amb els ulls tancats i el cos gegantí estirat al sofà vermell. Té nou anys.

Hi ha alguna cosa de veritablement estranya en això de viure en un moment històric en el qual l’ansietat conservadora i la desesperació davant del fet que les persones queer estiguin enderrocant la civilització i els seus costums (el casament, sobretot) es creua amb l’ansietat i la desesperació que senten tantes persones queer davant del fracàs o la incapacitat del moviment queer de carregar-se la civilització i les institucions, i la frustració que sent amb el gir fins fa poc impensable que ha fet el moviment mainstream LGBTQ+ cap al neoliberalisme i l’assimilació, invertint moltíssima energia a suplicar l’entrada a dues estructures històricament repressives: el matrimoni i l’exèrcit. «No soc el típic marica que vol posar un adhesiu amb l’arc iris en una metralladora», diu el poeta CAConrad. Si hi ha alguna cosa que destapi l’homonormativitat és el fet desconcertant que pots ser perseguit i no ser gens radical: passa molt sovint amb els homosexuals, com amb qualsevol altra minoria reprimida.

Leo Bersani

Això no és una devaluació del moviment queer. És un recordatori: si volem fer alguna cosa més que arrossegar-nos dins d’estructures repressives, ens queda molta feina per fer.

El 2012, a la desfilada de l’Orgull d’Oakland, uns quants activistes antiassimilacionistes van desplegar una pancarta que deia: EL CAPITALISME S’ESTÀ FOLLANT EL QUE TENIM DE QUEER. Un fullet que repartien deia:

El que pot destruir la societat hetero és el que mai no podrà ser convertit en producte o exclòs de la rebel·lió. És a dir que mantenim la nostra posició de mariques orgullosos, persones queer, bolleres i noies trans i bois i no binàries i totes les combinacions i entremitjos i també els qui ho neguen tot.

Oferim i esperem el nostre temps, i mentrestant fem ràtzies aquí i allà i ens imaginem un món on tots els explotats puguin unir-se i atacar. Et volem trobar, camarada, si tu també vols això.

Per la destrucció total del Capital,

males putes que t’ho engegaran tot a cagar.

Em va agradar aquesta intervenció: ens hem de carregar tota la merda podrida d’aquest món, i l’època de reivindicar alegrement que anar-te’n al llit amb qui vulguis i com vulguis col·lapsarà la seva maquinària ja fa temps que es va acabar. Però no he estat mai capaç de respondre al terme camarada , ni de compartir aquesta fantasia de l’atac. De fet, he entès sempre aquest vocabulari revolucionari com una mena de fetitxe i, en aquest cas, una resposta possible al text d’abans seria: «El nostre diagnòstic és semblant, però les nostres perversitats no són compatibles».

Potser és la paraula radical que cal repensar. Però ¿sobre què ens podem posicionar, en lloc –o a més a més– de la radicalitat? ¿Sobre el fet de ser més oberts? ¿N’hi ha prou, és prou contundent? Ets l’única que sap quan estàs fent servir les coses per protegir-te i per defensar el teu ego i quan t’estàs obrint i deixant que les coses es facin miques, permetent que el món sigui com és: treballant-hi, més que no pas lluitant-hi en contra. Ets l’única que ho sap. I la qüestió és que, a vegades, ni tan sols ho saps.

Pema Chödrön

L’octubre del 2012, quan l’Iggy tenia uns vuit mesos, em van convidar a fer una xerrada a la Universitat de Biola, un centre cristià evangèlic a prop de Los Angeles. El simposi anual del Departament d’Art estava dedicat a l’art i la violència. Durant unes quantes setmanes em vaig estar barallant amb la invitació. Era un cop de cotxe, amb una tarda de feina pagava un mes de cangurs de l’Iggy. Però hi havia el fet indignant que aquesta universitat expulsa els estudiants per ser gais o mantenir relacions homosexuals. (Com passa amb la política de «No preguntis, no diguis res» de l’exèrcit nord-americà, Biola no s’embolica amb la qüestió de si l’homosexualitat és una identitat, un acte discursiu o un comportament: sigui el que sigui, estàs expulsat.)

Per saber-ne una mica més, vaig consultar online les declaracions doctrinals de Biola, i vaig descobrir que Biola, de fet, censura tot tipus de sexe fora del «matrimoni bíblic», definit com «una unió heterosexual, plena de fe, entre un mascle genètic i una femella genètica». (Em va impressionar el terme «genètic»: très au courant!) En una altra banda de la web vaig descobrir que hi ha, o hi havia, un grup d’estudiants anomenat el Biola Queer Underground que va sorgir fa uns quants anys per protestar contra les mesures antigais de la universitat, sobretot a través de la web i de campanyes anònimes pel campus. El nom del grup semblava prometedor, però se’m va anar diluint l’entusiasme quan vaig llegir les FAQs de la seva web:

Pregunta: ¿Quina és la posició del Biola Queer Underground davant de l’homosexualitat?

Resposta: Sorprenentment, hi ha gent que no ha estat prou clara sobre el que pensem del fet de ser a la vegada cristians i LGBTQ. Per aclarir aquest tema: estem a favor de celebrar el comportament homosexual dins del seu context adequat: el casament . . . Ens adherim als estàndards ja establerts de Biola sobre el sexe prematrimonial, que considerem pecaminós i fora dels plans de Déu per als humans, i creiem que aquest estàndard també s’aplica als homosexuals i a la resta de membres de la comunitat LGBTQ.

¿Quina mena de persones queer són aquestes?

Eve Kosofsky Sedgwick va voler crear un espai perquè el concepte queer inclogués tota mena de resistències i de fractures i de desequilibris que tenen ben poc o res a veure amb l’orientació sexual. «El moviment queer és un moment, un moviment, un objectiu continu: és recurrent, és contracorrent, és troublant », va escriure. «És profundament relacional i estrany». Volia que el terme fos una emoció permanent, una mena de referent, un nom que, com Argo , pogués designar parts foses o en dissolució, una manera de mostrar-se ferm mentre, al mateix temps, s’escapoleix. Això és el que fan els termes reivindicats: retenen, s’entossudeixen a retenir, un sentit que s’esmuny.

Al mateix temps, Sedgwick argumentava que «vista la força històrica i contemporània de les prohibicions de tota expressió sexual del mateix sexe, qualsevol que renegui d’aquests significats, o que els allunyi del centre definitori del terme [queer], estaria eliminant qualsevol possibilitat material d’allò queer».

En altres paraules, ho volia del dret i del revés. Se n’aprèn molt de voler alguna cosa del dret i del revés.

Una vegada, Sedgwick va proposar que «el que cal –tot el que cal– per fer que la descripció de “queer” sigui certa és l’impuls de fer-la servir en primera persona» i que «fer servir la paraula “queer” per referir-se a un mateix vol dir una cosa diferent que fer-la servir referint-se a algú altre». Encara que pugui ser molt irritant escoltar un home blanc parlant del seu llibre com d’un llibre queer (¿ho heu de tenir tot?), al capdavall serà per a una bona causa, segurament. Sedgwick, que va estar casada molt temps amb un home amb el qual practicava bàsicament sexe convencional de després de la dutxa, coneixia les possibilitats d’aquest ús del terme en primera persona més bé que ningú. Va carregar amb el mort de fer-ho, i també quan es va identificar amb els homes gais (per no parlar de quan va voler ser un home gai), i per limitar-se a concedir a les lesbianes poc més que algun petit gest de reconeixement. Va haver-hi gent que va trobar antiquat que la «reina de la teoria queer» mantingués els homes i la sexualitat masculina al centre de l’acció (com en el seu llibre Between Men: English Literature and Male Homosocial Desire ), encara que fos per fer-ne una crítica feminista.