Colson Whitehead - Els nois de la Nickel

El moviment sobre el qual havia llegit i fantasiejat era lluny, però s’anava acostant. A Frenchtown hi havia protestes, però l’Elwood era massa jove per anar-hi. Tenia deu anys quan dues noies de la Universitat Agrícola i Mecànica de Florida van proposar fer boicot als autobusos. La seva àvia, d’entrada, no entenia per què volien portar tot aquell enrenou a la ciutat, però al cap d’uns quants dies ja feia com tothom i compartia cotxe per anar a l’hotel.

—Al comtat de Leon tothom s’ha tornat boig —va dir—. Jo també!

Finalment aquell hivern la ciutat va dessegregar els autobusos, i ella hi va pujar i va veure un conductor de color al volant. Es va asseure on va voler.

Quatre anys més tard, quan als estudiants se’ls va ficar al cap d’asseure’s a la cafeteria de Woolworths, l’Elwood recordaria la seva àvia rient amb aprovació. Fins i tot va donar cinquanta centaus per ajudar en la seva defensa legal quan el xèrif els va engarjolar. Les manifestacions van disminuir, però ella va continuar boicotejant les botigues del centre, tot i que no quedava clar si era per solidaritat o bé per protestar contra els preus tan alts. La primavera de 1963 va córrer el rumor que els universitaris organitzarien un piquet contra el cinema Florida perquè admetés negres. L’Elwood tenia bones raons per pensar que la Harriet estaria molt orgullosa d’ell si hi participava.

S’equivocava. La Harriet Johnson era una dona primeta com un colibrí que es comportava en tot amb una resolució frenètica. Si valia la pena fer alguna cosa —treballar, menjar, parlar amb algú—, o es feia de debò o no es feia. Guardava un matxet de tallar canya de sucre sota el coixí per protegir-se d’intrusos, i a l’Elwood li costava creure que aquella senyora tingués por de res. Però era la por el que l’alimentava.

Sí, la Harriet s’havia afegit al boicot dels autobusos. Ho havia hagut de fer, no podia ser l’única de Frenchtown que agafés el transport públic. Però tremolava cada cop que s’encabia al seient del darrere del Cadillac del 1957 de l’Slim Harrison amb les altres dones que anaven al centre. Quan van començar les segudes, va agrair que ningú no esperés un gest seu. Les segudes eren cosa del jovent, i ella no s’hi veia amb cor. Fes més del que et pertoca i ho pagaràs. Tant si era Déu qui s’enfadava amb ella per prendre més del que li corresponia, com si era l’home blanc qui li ensenyava a no demanar més molles de les que ell li volia donar, la Harriet ho pagaria. El seu pare havia pagat per no haver deixat passar una senyora blanca a Tennessee Avenue. El seu marit, en Monty, havia pagat per haver plantat cara. Al pare de l’Elwood, en Percy, se li van ficar massa idees al cap a l’exèrcit, i quan va tornar, Tallahassee li havia quedat petita. I ara l’Elwood. Ella havia comprat el disc de Martin Luther King per deu centaus a un venedor de davant del Richmond, i van ser els deu refotuts centaus més malgastats de la seva vida. No eren més que idees, aquell disc.

Treballar era una virtut fonamental, perquè treballar no deixava temps per a marxes ni segudes. L’Elwood no aixecaria polseguera enredant-se amb aquella bestiesa del cinema, va dir.

—Vas acordar amb el senyor Marconi que treballaries a la seva botiga després d’escola. Si el teu cap no es pot refiar de tu, no conservaràs cap feina.

El deure el podria protegir, tal com l’havia protegit a ella.

Sota la casa se sentia un grill. Li haurien de fer pagar lloguer de tant de temps que feia que s’estava allà. L’Elwood va alçar la vista del llibre de ciències i va dir:

—Entesos.

La tarda següent va demanar un dia de festa al senyor Marconi. L’Elwood havia estat dos dies malalt, però a part d’això i d’alguna visita a la família, no havia faltat mai a la feina en tres anys que feia que estava a la botiga.

El senyor Marconi va dir que i tant. Ni tan sols va alçar el nas del programa de curses de cavalls.

L’Elwood es va posar els pantalons de mudar foscos de l’obra del Dia de l’Emancipació de l’any anterior. Havia crescut uns quants centímetres, de manera que va desfer-ne la vora i ara només es veia una fina franja dels mitjons blancs. Amb una agulla nova de color maragda es va aguantar la corbata negra a lloc, i per fer-se el nus en va tenir prou amb sis intents. Les sabates li brillaven de tant de betum. Feia el fet, tot i que patia per les ulleres si la policia treia les porres. Si els blancs duien tubs de ferro i bats de beisbol. Va foragitar les imatges sagnants de diaris i revistes i es va posar la camisa per dintre els pantalons.

L’Elwood va sentir els càntics quan arribava a la gasolinera Esso de Monroe Street.

—Què volem? Llibertat! Quan la volem? Ara!

Els estudiants universitaris marxaven en un bucle sinuós davant del Florida, alçant pancartes i alternant eslògans sota la marquesina. Al cinema hi feien The Ugly American; si tenies setanta-cinc centaus i el color de pell adequat, podies veure Marlon Brando. El xèrif i els seus agents s’havien col·locat a la vorera, amb les ulleres de sol i els braços plegats. Darrere els policies, un grup de blancs se’n reien i els escridassaven, i n’arribaven més que s’hi afegien. L’Elwood, sense alçar els ulls, va rodejar la gentada i es va esmunyir cap a dins la protesta, darrere d’una noia més gran amb un jersei de ratlles que li va somriure i va assentir amb el cap, com si l’hagués estat esperant.

Quan es va afegir a la cadena humana es va tranquil·litzar i va començar a articular les paraules que deien els altres. TOTS IGUALS DAVANT LA LLEI. On tenia la pancarta? Concentrat en la roba, s’havia descuidat de l’attrezzo. No hauria estat a l’altura de les pancartes perfectes dels nois més grans, fetes amb plantilla. Hi tenien pràctica. LA NO-VIOLÈNCIA ÉS LA NOSTRA CONSIGNA. GUANYAREM AMB AMOR. Un noi baixet amb el cap afaitat n’agitava una que deia, en referència al títol de la pel·lícula: ETS TU, L’AMERICÀ LLEIG enmig d’un mar d’interrogants d’estil de còmic. Algú va agafar l’Elwood per l’espatlla. Va pensar que se li abraonava una clau anglesa, però era el senyor Hill. El mestre d’història el va convidar a anar amb un grup d’alumnes de l’últim curs del Lincoln. En Bill Tuddy i l’Alvin Tate, dos nois de l’equip de bàsquet, van encaixar amb ell. No l’havien saludat mai. L’Elwood s’havia fet tan seu el somni d’entrar en el moviment que no se li havia acudit mai que altres nois de l’institut compartissin la necessitat d’alçar-se.

Un mes després, el xèrif va arrestar més de dos-cents manifestants i els va acusar de desacatament, els van arreplegar pel coll de la camisa entre atacs de gasos lacrimògens, però aquella primera manifestació va acabar sense incidents. Als estudiants de la Universitat Agrícola i Mecànica s’hi van afegir els de l’Escola Tècnica Superior Melvin Griggs. Nois blancs de la Universitat de Florida i de l’Estatal de Florida. Gent amb experiència del Congrés d’Igualtat Racial. Aquell dia els van escridassar blancs joves i vells, però no els van dir res que l’Elwood no hagués sentit cridar des dels cotxes quan anava amb bicicleta. Un dels nois blancs, amb la cara ben encesa, semblava en Cameron Parker, el fill del director del Richmond, i a la passada següent ho va confirmar. Anys enrere havien intercanviat còmics al carreró de darrere l’hotel. En Cameron no el va reconèixer. Un flaix li va esclatar a la cara i l’Elwood es va espantar; era un fotògraf del Register, que la seva àvia es negava a llegir perquè tractaven els assumptes racials de manera molt esbiaixada. Una universitària amb un jersei blau cenyit li va donar una pancarta que deia SOC UN HOME, i quan la protesta es va traslladar al cinema State, la va alçar ben enlaire i va unir la seva veu a aquell cor orgullós. A l’State hi feien The Day Mars Invaded Earth, i a la nit l’Elwood tenia la sensació que havia fet cent mil quilòmetres en un dia.