Colson Whitehead - Els nois de la Nickel

Durant les estones de calma fullejava revistes. Els torns que feia a can Marconi li proporcionaven models de l’home que volia ser i l’allunyaven del tipus de noi de Frenchtown que no era. L’àvia feia temps que li havia prohibit voltar amb els nois del barri, a qui considerava uns ganduls amb ganes de brega. La tabaqueria, com la cuina de l’hotel, era terreny segur. La Harriet l’educava amb severitat, tothom ho sabia, i els altres pares del seu tram de Brevard Street contribuïen a aïllar-lo posant-lo d’exemple. Quan els nens amb qui jugava a indis i cowboys de tant en tant l’empaitaven pel carrer o li llançaven pedres, no ho feien tant per malícia com per ressentiment.

Els veïns del seu edifici sempre passaven per can Marconi, i els dos mons se solapaven. Una tarda va dringar la campaneta de sobre la porta i va entrar la senyora Thomas.

—Hola, senyora Thomas —la va saludar l’Elwood—. Tenim taronjada fresca.

—Doncs potser sí que n’agafaré, El —va contestar ella. Coneixedora de l’última moda, aquella tarda la senyora Thomas duia un vestit groc de pics que s’havia fet ella mateixa copiant-lo d’un reportatge sobre l’Audrey Hepburn. Era molt conscient que poques dones del barri el podien portar amb tanta seguretat, i quan es quedava quieta costava no sospitar que posava, tot esperant que es disparessin els flaixos.

La senyora Thomas havia estat la millor amiga de l’Evelyn Curtis quan eren jovenetes. Un dels primers records de l’Elwood era estar assegut a la falda de la seva mare un dia calorós mentre elles jugaven al gin rummy. Ell es regirava per veure les cartes de la mare, que li deia que s’estigués quiet, que feia massa calor. Quan ella es va aixecar per anar al vàter de fora, la senyora Thomas li va deixar fer uns glopets de taronjada d’amagat. La llengua carabassa els va delatar i l’Evelyn, desmenjada, els va renyar mentre reien. L’Elwood recordava aquell dia amb afecte.

La senyora Thomas va obrir el moneder per pagar els dos refrescos i la Jet d’aquella setmana.

—Ja tens temps de fer els deures?

—Sí, senyora.

—No el faig treballar gaire —va dir el senyor Marconi.

—Hmm —va fer la senyora Thomas. El to era suspicaç. Les dones de Frenchtown recordaven la tabaqueria de quan tenia mala fama i consideraven l’italià còmplice de molta misèria domèstica—. Tu continua fent el que et toca fer, El.

Va agafar el canvi i l’Elwood la va observar mentre sortia. La seva mare els havia abandonat a tots dos; potser enviava postals a la seva amiga des d’un lloc o altre, encara que a ell es descuidés d’escriure-li. Potser un dia la senyora Thomas n’hi donaria notícies.

El senyor Marconi venia la Jet, és clar, i l’Ebony. L’Elwood el va convèncer perquè tingués el Crisis i el Chicago Defender i altres diaris per a negres. L’àvia i les seves amigues hi estaven subscrites i ell trobava estrany que a la botiga no en venguessin.

—Tens raó —va dir el senyor Marconi. Es va pessigar el llavi—. Diria que abans els teníem. No sé pas què va passar.

—Molt bé —va contestar l’Elwood.

Si bé feia temps que el senyor Marconi havia deixat d’interessar-se pels costums dels clients habituals, l’Elwood recordava què feia entrar cadascú a la botiga. El seu predecessor, en Vincent, de tant en tant animava la cosa amb algun acudit verd, però no es podia dir que tingués iniciativa. L’Elwood en tenia a manta i feia memòria al senyor Marconi de quin proveïdor de tabac els havia portat de menys en l’últim lliurament, i quins caramels calia deixar de demanar. A l’amo li costava diferenciar les senyores de color de Frenchtown —totes li feien mala cara— i l’Elwood era un bon ambaixador. Se’l mirava quan es perdia en les seves revistes i intentava entendre què feia que es comportés d’aquella manera. La seva àvia era una dona ferma, això era evident. El noi era intel·ligent i pencaire, i un motiu d’orgull per a la seva raça. Però en les coses més simples podia ser força obtús. No sabia quan deixar-ho estar i retirar-se. Com amb allò de l’ull de vellut.

Els nanos pispaven caramels, tant era de quin color tenien la pell. El senyor Marconi mateix, de jovenet esbojarrat, havia fet les mil i una. Perds petits percentatges aquí i allà, però això ja entra en els costos generals; avui els nens roben una xocolatina, però tant ells com els amics es gasten els diners a la botiga durant anys. Ells i els seus pares. Si els fas fora per una minúcia s’acaba sabent, sobretot en un barri com aquell, en què tothom ficava el nas en les coses dels altres, i llavors els pares deixen de venir per vergonya. Permetre que les criatures robessin era quasi una inversió, tal com ell ho veia.

El temps que va passar a la tabaqueria va fer que l’Elwood canviés la manera de veure-ho. Abans d’entrar a treballar a can Marconi, els seus amics presumien dels botins de caramels, es petaven de riure i feien unes insolents bombolles roses de Bazooka quan ja eren a prou distància de la botiga. L’Elwood no ho feia, allò, però no l’havia molestat mai. Quan el senyor Marconi el va contractar, li va explicar l’actitud que adoptava davant dels llargs de dits, així com on era l’escombra i quins dies arribaven els lliuraments grans. Amb els mesos, l’Elwood va veure desaparèixer molts caramels a les butxaques dels nois. Nois que coneixia. Que potser li picaven l’ullet si veien que se n’adonava. Durant un any no va dir res. Però el dia que en Larry i en Willie van arreplegar tot de caramels de llimona quan el senyor Marconi es va ajupir darrere el taulell, no ho va poder evitar.

—Torneu-ho.

Els nois es van quedar parats. En Larry i en Willie coneixien l’Elwood de tota la vida. De petits havien jugat a bales i a tocar i parar, però allò es va acabar quan en Larry va calar foc al descampat de Dade Street i en Willie va repetir curs dos cops. La Harriet els va esborrar de la llista d’amics permesos. Feia generacions que les tres famílies vivien a Frenchtown. L’àvia d’en Larry estava en un grup de l’església amb la Harriet, i el pare d’en Willie havia estat amic d’infantesa del pare de l’Elwood, en Percy. Havien anat junts a l’exèrcit. El pare d’en Willie es passava els dies al porxo a la cadira de rodes, fumant en pipa, i sempre saludava l’Elwood quan passava.

—Torneu-ho —va repetir.

El senyor Marconi va torçar el cap: ja n’hi ha prou. Els nois van tornar els caramels i van marxar, empipats.

Sabien el camí que feia l’Elwood. De vegades, quan tornant cap a casa amb bici passava per davant de la finestra d’en Larry, se’n mofaven per santet. Aquell vespre el van assaltar. Ja fosquejava i la fragància de les magnòlies es barrejava amb l’olor de porc fregit. El van fer caure, a ell i la bicicleta, a l’asfalt nou que el comtat havia posat aquell hivern. Li van esquinçar el jersei, li van fer caure les ulleres a terra. Mentre li pegaven, en Larry li preguntava si és que no havia entès res de res, carai; en Willie va afirmar que algú li havia de donar una lliçó, i de seguida s’hi va posar. L’Elwood va rebre uns quants cops aquí i allà, res greu. No va plorar. Quan al seu bloc es trobava dos nens petits que es barallaven, ell era dels que hi intervenien i posava pau. Ara algú ho va fer per ell. Un senyor de l’altra vorera ho va aturar i li va preguntar si volia rentar-se o beure un got d’aigua. Va dir que no.

La cadena de la bicicleta havia saltat i va tornar a casa caminant. La Harriet no va insistir quan li va preguntar què li havia passat a l’ull. Ell va negar amb el cap. Al matí el bony morat de sota l’ull era una butllofa de sang.

En Larry tenia raó, l’Elwood ho havia de reconèixer: de tant en tant semblava que no entengués res de res, hosti. No s’ho podia explicar, tampoc a ell mateix, fins que At Zion Hill li va donar el llenguatge que necessitava. «Hem de creure dins l’ànima que som algú, que som importants, que mereixem respecte, i hem de caminar cada dia pels carrers de la vida amb aquest sentit de la dignitat i aquest sentit de ser algú.» El disc girava i girava, com un raonament que sempre tornava a la premissa irrefutable, i les paraules del doctor King omplien la sala de la casa. L’Elwood se cenyia a un codi, i el doctor King donava forma, expressió i significat a aquell codi. Hi ha grans forces, com ara Jim Crow, que volen oprimir els negres, i hi ha petites forces, com per exemple les altres persones, que et volen oprimir a tu, i davant de totes aquelles coses, les grans i les petites, cal que t’alcis ben dret i siguis conscient de qui ets. L’enciclopèdia és buida. Hi ha gent que t’enganya i que reparteix buidor amb un somriure, mentre que d’altres et roben el respecte per tu mateix. Has de recordar qui ets.