Colson Whitehead - Els nois de la Nickel

—Jim Crow 1 1 Personatge teatral i estereotip ètnic que va donar nom al sistema de discriminació racista que es va estendre als Estats Units arran de les lleis de segregació racial. (N. de la t.) no s’esfumarà així com així —va dir—. El molt malparit.

L’endemà de la sentència va sortir el sol i tot estava com sempre. L’Elwood va preguntar a la seva àvia quan començarien a haver-n’hi, de clients negres al Richmond, i ella li va contestar que una cosa és dir a algú que faci el que toca fer i una altra de molt diferent que ho faci. Per demostrar-l’hi va enumerar alguns comportaments d’ell mateix i l’Elwood va assentir: potser sí. Tard o d’hora, però, la porta s’obriria i revelaria un rostre fosc —un refinat home de negocis que fos a Tallahassee per feina, o una senyora sofisticada que hagués vingut a fer turisme— gaudint dels olorosos plats que feien els cuiners. N’estava segur. Va començar el joc quan tenia nou anys, i tres anys després les úniques persones de color que veia al menjador portaven plats o begudes o una escombra. Només va deixar de jugar-hi quan les tardes al Richmond es van acabar. No va quedar mai clar si en aquell joc el seu oponent era la seva pròpia insensatesa o la tossuda constància del món.

El senyor Parker no era l’únic que veia que l’Elwood seria un bon empleat. Sempre hi havia homes blancs que li oferien feina, perquè reconeixien la seva naturalesa diligent i el seu caràcter estable, o si més no admetien que es comportava d’una manera diferent dels altres nois de color de la seva edat, i això ho consideraven diligència. El senyor Marconi, el propietari de la tabaqueria de Macomb Street, havia observat l’Elwood d’ençà que era un nadó i xisclava dins d’un cotxet sorollós mig rovellat. La mare de l’Elwood era una dona esvelta d’ulls foscos i cansats que no movia mai un dit per calmar la criatura. Comprava revistes de cinema a cabassos i desapareixia carrer enllà, amb el nen que no parava de cridar.

El senyor Marconi abandonava el seu lloc a la caixa tan poc com podia. Rabassut i suós, amb un tupè baix i un bigotet negre, al vespre ja anava inevitablement malgirbat. Només entrar a la botiga l’ambient es notava impregnat del tònic capil·lar que feia servir, que durant les tardes caloroses anava deixant un rastre aromàtic. Des de la seva cadira, el senyor Marconi contemplava com l’Elwood es feia gran, seguia el seu propi sol i s’allunyava dels nens del barri, que feien gresca i rebombori pels passadissos de la botiga i es ficaven caramels Red Hots dins del peto quan es pensaven que no mirava. Ell ho veia tot, no deia res.

L’Elwood pertanyia a la segona generació de clients seus de Frenchtown. El senyor Marconi havia obert el negoci mesos després que s’hi establís la base militar el 1942. Els soldats negres agafaven l’autobús al campament Gordon Johnston o a l’aeroport militar de Dale Mabry, armaven un merder de cal déu a Frenchtown tot el cap de setmana i després se’n tornaven a entrenar-se per a la guerra. Tenia parents que havien obert negocis al centre que rutllaven, però un blanc que hi entengués, en l’economia de la segregació, podia fer-hi molts calés. La botiga d’en Marconi era a unes quantes portes de l’Hotel Bluebell. El Tip Top Bar i la sala de billar Marybelle eren a la cantonada. Feia bon negoci amb diversos tipus de tabac i llaunes de profilàctics Romeos.

Acabada la guerra, va desplaçar els cigars al fons de la botiga, va pintar les parets de blanc i hi va afegir prestatges per a revistes, llaminadures i una nevera de refrescos; tot plegat va millorar molt la reputació de l’establiment. I va contractar algú que l’ajudés. No n’hi calia cap, d’empleat, però a la seva dona li agradava explicar que en tenia, i ell va pensar que això faria la botiga més accessible a un segment més refinat del Frenchtown negre.

L’Elwood tenia tretze anys quan en Vincent, el mosso de la botiga des de feia temps, es va allistar a l’exèrcit. No és que hagués estat l’empleat més atent, però sí que era puntual i anava arreglat, dues qualitats que el senyor Marconi valorava més en els altres que en ell mateix. L’últim dia d’en Vincent, l’Elwood rondava pel prestatge de còmics, com gairebé cada tarda. Tenia el curiós costum de llegir-se el còmic de dalt a baix abans de comprar-lo, i comprava tots els que tocava. El senyor Marconi li va preguntar per què ho feia si els pensava comprar tant si eren bons com si no, i l’Elwood va dir:

—Per assegurar-me’n.

El botiguer li va preguntar si buscava feina. L’Elwood va tancar el número de Journey into Mistery i va dir que l’hi havia de preguntar a la seva àvia.

La Harriet tenia una llarga llista de normes sobre què era acceptable i què no, i de vegades l’única manera que tenia l’Elwood de saber com anava tot plegat era equivocant-se. Va esperar fins havent sopat, quan es van haver acabat el peix arrebossat i les agrelles i l’àvia es va aixecar per desparar taula. En aquest cas, la dona no hi tenia reserves ocultes, malgrat que el seu oncle Abe fumava cigars i goita com va acabar, malgrat l’historial de Macomb Street com a laboratori del vici i malgrat el ressentiment que guardava pels maltractaments que havia rebut d’un dependent italià, dècades enrere.

—No crec que siguin parents —va dir mentre s’eixugava les mans—. O en tot cas, cosins llunyans.

Va permetre que l’Elwood anés a treballar a la botiga en plegar d’escola i els caps de setmana; donava a casa la meitat de la paga setmanal i l’altra meitat l’estalviava per als estudis. L’estiu anterior l’Elwood havia comentat d’anar a la universitat, com qui no vol la cosa, sense adonar-se de la transcendència d’aquelles paraules. El cas Brown contra el Consell d’Educació havia capgirat el panorama d’una manera increïble, però que algú de la família de la Harriet aspirés a fer estudis superiors era un autèntic miracle. Tots els recels que pogués tenir respecte a la tabaqueria es van esfondrar davant d’aquella idea.

L’Elwood endreçava els diaris i els còmics als prestatges de reixeta, treia la pols als caramels amb menys sortida i procurava que les capses de cigars estiguessin ordenades segons les teories d’en Marconi sobre la manera com els embalatges estimulaven «la part feliç del cervell humà». Encara s’entretenia amb els còmics, els llegia amb compte, com si manipulés dinamita, però el que ara exercia més força d’atracció eren les revistes d’actualitat. Va caure sota l’influx voluptuós de la revista Life. Un gran camió blanc en deixava una pila cada dijous; l’Elwood va acabar coneixent-ne el soroll de frens. Després d’haver ordenat les devolucions i col·locat les novetats, s’arraulia a l’escala de mà per seguir les darreres excursions de la revista als racons més desconeguts d’Amèrica.

Coneixia la lluita dels negres que es produïa a Frenchtown, on acabava el seu barri i començava la llei blanca. Els reportatges fotogràfics de Life el transportaven a les primeres línies, als boicots d’autobús de Baton Rouge, a les segudes de les cafeteries de Greensboro, on joves no gaire més grans que ell s’apuntaven al moviment. Els pegaven amb barrots de ferro, els ruixaven amb mànegues, mestresses de casa blanques molt enfadades els escopien i la càmera els congelava en escenes de noble resistència. Els petits detalls eren una meravella: les corbates dels joves que es mantenien ben rectes, com fletxes negres enmig de l’espiral de violència, les corbes dels pentinats perfectes de les noies, que contrastaven amb els quadrats de les pancartes. Glamurós, segons com, fins i tot quan els regalimava sang per la cara. Joves cavallers que lluitaven contra dracs. L’Elwood era estret d’espatlles, prim com un colom i patia per les ulleres, que eren cares, somiava que les hi partien amb porres, palanques o bats de beisbol, però igualment ell s’hi volia afegir. No tenia altra opció.