Nick Couldry - Els mitjans. Per què són importants

Sinopsi

Els mitjans tenen un paper essencial en la configuració del món tal com el coneixem. A partir sobretot de la introducció de la vida de les persones en l’univers d’internet, s’han tornat un element crucial en gairebé tots els aspectes de l’existència humana.

Avui dia s’està construint un nou ordre social a través de la nostra relació amb els mitjans més diversos, i és imprescindible saber quin poder confereix això als governs i les grans corporacions.

Per orientar-nos, Nick Couldry argumenta amb solidesa la rellevància dels cinc rols essencials que tenen els mitjans: comunicar, representar, imaginar, compartir i governar. Amb això, ens demostra que la comprensió d’aquestes dinàmiques és una habilitat que necessitem dominar en l’era digital, ara que els nostres ecosistemes socials depenen de com ens comuniquem.

«Pocs han escrit amb tanta lucidesa i sagacitat sobre la importància dels mitjans de comunicació. Nick Couldry ens ofereix un full de ruta per entendre els mitjans i la societat del segle XXI». —Lisa Parks, Massachusetts Institute of Technology

Dedicatòria

Per al Chris, la Imogen i el Will

Taula

Introducció

1. Connectar

Una història de connexió. Moments destacats

Connexions i accions

Ordres de connexió

Una vida connectada?

Conclusió: els mitjans com un ecosistema

2. Representar

Una reflexió sobre els efectes dels mitjans

Les representacions dels mitjans i la possibilitat de la política democràtica

Batalles per la veu, batalles per la imatge

Falta consciència en els mitjans?

Conclusió: el poder simbòlic dels mitjans

3. Imaginar

Les ficcions dels mitjans i la complexitat social

La societat i l’imaginari algorítmic

Les plataformes que ens monitoren

La recopilació de dades a la vida quotidiana

Una perspectiva corporativa del món

Conclusió: una nova imaginació per a una era algorítmica?

4. Compartir

Compartir, sempre

Els mitjans, l’acte de compartir i la construcció de la vida social

Compartir en línia: un univers en expansió

Compartir per bé o per mal

Compartir als mitjans i les llavors de la violència

Conclusió: compartir als mitjans i l’arquitectura de la vida social

5. Governar

La centralitat dels mitjans a la política

Els mitjans, per la llibertat i pel control: una d ia lèctica

Els mitjans i el futur de l’ordre polític

Conclusió: governar per tuit o per vigilància?

Conclusió

Epíleg a l’edició catalana

Notes

Lectures recomanades

Agraïments

Introducció

Com seria la vida sense els mitjans?

Imaginar aquest supòsit és un exercici estàndard a les classes de comunicació, però dur-lo a la pràctica és difícil, encara que sigui només per un dia. És com obligar algú a moure’s per una habitació amb una bena als ulls. Però, tot i així, concebre una rutina diària sense els mitjans va més enllà de projectar l’absència d’un sentit. Significa imaginar un món com el nostre, que està organitzat al voltant seu i de l’assumpció que tots hi tenim accés, on, de cop i volta, ja no tenim el recurs de tenir-los a l’abast.

El que fa difícil l’exercici de la «privació de mitjans» és l’acte d’imaginació social que implica. Ens hem acostumat a organitzar la vida social —i la societat en general— a través del que fem amb els mitjans, i ara operar sobre un plantejament diferent, encara que sigui només per un dia, ens força a pensar les rutines d’una societat diferent de la que habitem.

La dificultat d’aquest exercici exemplifica un problema identificat fa seixanta anys pel biòleg Gregory Bate­son. Bate­son ho va anomenar «el doble vincle»: fins i tot si optem per no comunicar, acabem comunicant alguna cosa a través de la nostra abstinència. De forma similar, fins i tot la mateixa desconnexió de tots els sistemes de comunicació a través dels mitjans envia un missatge. És per això que els estudiants que practiquen l’exercici de privar-se’n sovint han d’aturar-lo a mig camí: els seus pares, ansiosos, comencen a preguntar pertot arreu què dimoni els passa. És com si, amb el fet de no comunicar, estiguessin enviant un missatge.

Els mitjans són importants en el nostre món, i d’una manera particular. L’accés a certs corrents d’informació amb uns ritmes determinats és important a l’hora de precisar si les societats contemporànies es caracteritzen per l’ordre o el caos; afecta quin tipus d’ordre social és possible. I no només es tracta de corrents d’informació per se , sinó també d’altres recursos, segons com: la visibilitat, la possibilitat de connectar, i també un cert control sobre quines imatges i informacions ens arriben i quines no. Avui dia l’ordre social depèn de l’ordre als mitjans, que ens planteja una sèrie d’exigències: el requeriment d’estar connectats i seguir què fan els nostres contactes, la concessió que una sèrie de plataformes ens rastregin…

No obstant això, l’accés als mitjans de comunicació té significats diferents per a persones diferents. L’empresari global amb tres telèfons i molts altres dispositius interconnectats hi té una relació molt diferent que el treballador migrant xinès de la fàbrica que produeix aquests aparells, que s’ha de conformar a compartir un telèfon amb la família o els amics, o el filipí que, lluny de la vista de ningú, neteja les xarxes socials de contingut sensible, o la infermera itinerant del Regne Unit que depèn d’una aplicació del mòbil per accedir a la seva pròxima feina.

Fins i tot podem referir una gran varietat d’idees o conceptes diversos quan parlem de les nostres experiències amb els mitjans. Podem referir-nos a la nostra col·lecció personal de fotos, cançons, blogs i podcasts, i a com ens els organitzem tots plegats. O podem parlar d’un programa de televisió —una cerimònia determinada o un partit de futbol transcendental— i de la discussió que n’hem tingut amb els amics pel mòbil, a mesura que l’anàvem seguint els uns i els altres. Podem explicar que hem enviat una imatge, una cançó o un programa que ens encanta a una persona a l’altra punta del món a través d’un enllaç web, o que li hem fet arribar diners a través d’un sistema de pagament. O també podem tenir al pensament la versió de la vida normal que presenten les notícies majoritàries, i les lluites d’altres grups, dels quals formem part, per visibilitzar una realitat diferent. Aquestes lluites poden prendre formes ben senzilles, com ara l’acte de gravar una escena de violència que ocorre al carrer, davant nostre, i penjar-la a les xarxes perquè els altres també la mirin i protestin pel seu compte.

El concepte de mitjans , l’experiència que en tenim, inclou tot el ventall que hi ha entre els hàbits d’ús dels dispositius fins a la realitat social que presenten els mitjans de comunicació. I, a mesura que la transmissió dels mitjans s’incrusta en els objectes més ordinaris, el concepte de mitjans fins i tot pot incloure la manera en què un televisor intel·ligent —o una nevera, o un rellotge, el que sigui— fa un seguiment de les interaccions que té amb nosaltres, tant si ens agrada com si no.

Per tant, ¿hi ha cap definició conjunta del terme mitjans que abasti tota aquesta gamma de varietats? La definició que adoptarem en aquest llibre a efectes pràctics és la següent: «Les tecnologies que, de forma regular i fiable, són capaces de transmetre o preservar significats a través de l’espai i el temps, des d’un simple sí o un no fins a la creació textual més elaborada, tant si es tracta d’una obra de Shakespeare com d’una sèrie de diverses temporades». En l’era digital, els mitjans inclouen, inevitablement, un component informàtic d’un tipus o un altre, un recurs integrat en gairebé tots els dispositius i tecnologies que conformen el nostre concepte de mitjans , des dels mòbils o les tauletes fins als grans servidors informàtics.